Suite per a violoncel núm. 3 (Britten)
| Forma musical | suite  |
|---|---|
| Compositor | Benjamin Britten |
| Creació | 1971 |
| Opus | 87 |
| Durada | 21 minuts |
| Dedicat a | Mstislav Rostropóvitx |
| Instrumentació | violoncel |
| Estrena | |
| Estrena | 21 desembre 1974 |
| Escenari | Festival d'Aldeburgh, Aldeburgh |
Suite per a violoncel núm. 3, op. 87, és una composició de Benjamin Britten. Britten la va compondre el 1971[1] però l'estrena es va retardar perquè el govern soviètic va impedir a Rostropóvitx es traslladés al Regne Unit. Finalment es va celebrar el 21 de desembre de 1974, a la sala de concerts de The Snape Maltings, en el marc del Festival d'Aldeburgh.[2][3]
Consta dels següents moviments:
- Introduzione. Lento
- Marcia. Allegro
- Canto. Con moto
- Barcarolla. Con moto
- Dialogo. Allegretto
- Fuga. Andante espressivo
- Recitativo. Fantastico
- Moto perpetuo. Presto
- Passacaglia. Lento solenne
Origen i context
[modifica]Una de les relacions artístiques més destacades de Britten va ser la que va forjar amb el violoncel·lista rus Mstislav Rostropóvitx. Es van conèixer arran d’un concert al Royal Festival Hall de Londres, el setembre de 1960, on Rostropóvitx va presentar la primera audició britànica del Concert per a violoncel núm. 1 de Xostakóvitx. Britten, assegut a prop del compositor rus, va seguir l’execució amb un entusiasme evident, fins al punt d’anar-li donant copets de colze per compartir l’emoció del moment. Acabada la funció, va voler saludar tant el solista com l’autor de l’obra. Rostropóvitx li va demanar aleshores que considerés escriure alguna peça per al violoncel, un instrument que Britten fins aquell moment havia freqüentat poc. La resposta va ser extraordinària: al cap d’uns anys li hauria dedicat tres suites, una sonata i una simfonia per a violoncel i orquestra.[2]
Britten va acabar escrivint cinc obres per a violoncel: primer la sonata, després la Simfonia per a violoncel i, finalment, tres suites. Cada nova peça era rebuda amb una expectativa enorme per part de Rostropóvitx, que seguia de prop el procés creatiu del compositor. En una carta adreçada a Pears el març de 1965, Britten es referia al violoncel·lista amb el sobrenom afectuós de Slava (salvavides). La darrera de les tres suites va ser escrita a la primavera de 1971 i tancava aquest cicle d’obres que Britten havia concebut especialment per a ell.
Tot i que Britten coneixia bé la imponent Sonata per a violoncel sol de Zoltán Kodály, una de les fites del repertori del segle XX, el veritable punt de partida de les seves suites va ser la música fundacional de Johann Sebastian Bach per a instrument sol. A la Suite núm. 3, aquesta herència es percep en els contrastos sobtats entre dramatisme i lirisme, així com en les textures que es despleguen al llarg dels seus vint minuts de durada. En els compassos finals, Britten hi inclou fins i tot un homenatge explícit al mestre alemany.
La peça també respira la musicalitat i el caràcter de Rostropóvitx, a qui estava dedicada. En aquell moment, la relació entre compositor i intèrpret era profundament estreta: el violoncel·lista i la seva esposa, la soprano Galina Vixnévskaia, havien actuat al Festival d’Aldeburgh i havien estat hostes habituals a The Red House, mentre que Britten i Pears havien compartit amb ells un viatge inoblidable a Armènia. Malgrat aquest context d’amistat i complicitat, la música deixa entreveure també una ombra més greu: les tensions que Rostropóvitx començava a viure arran de la seva postura crítica contra el règim soviètic i de la defensa pública d’intel·lectuals perseguits com Aleksandr Solzhenitsyn. En la suite, Britten sembla transformar aquest malestar en un corrent subterrani i expressiu que travessa tota l’obra.
Anàlisi musical
[modifica]La Suite està formada per nou moviments que exigeixen una gran versatilitat a l’intèrpret: el recorregut parteix d’un centre tonal reconeixible i s’obre progressivament fins a abraçar tot el ventall expressiu del violoncel. Britten hi crea noves formes de Cant, Diàleg, Fugida, Recitatiu i Passacaglia, i el resultat és una música que, segons el moment, pot ser ombrívola, emocional o profundament meditativa. En aquest mosaic sonor hi conviuen la interioritat del propi Britten i la personalitat de Rostropóvitx, per a qui la peça va ser escrita.
En el moviment final, el compositor incorpora quatre cites molt personals. Tres provenen d’arranjaments de cançons populars de Txaikovski—Sota la pomera, L'àguila gris i Tardor—extrets d’un volum que Britten havia comprat durant una de les seves gires per la Unió Soviètica. Les melodies apareixen encadenades amb rapidesa, com un petit record íntim. A tot plegat s’hi afegeix una cita del Kontakion, l’himne pels difunts de la tradició ortodoxa russa, que tanca la Suite amb un ressò de solemnitat i recolliment.[3]
Referències
[modifica]- ↑ Evans, Peter «Reviews of Music: Canticle V: The Death of Saint Narcissus, Op. 89; Third Suite for Cello, Op. 87». Music & Letters, 58, 3, 7-1977, pàg. 352–353. JSTOR: 734064.
- ↑ 2,0 2,1 Llano, Samuel. «Programa de mà» (en castellà). Fundación Juan March. [Consulta: 9 novembre 2018].
- ↑ 3,0 3,1 Clark, Nicholas. «Biografia» (en castellà). Fundación Juan March. [Consulta: 29 octubre 2018].