Una cosa rara
| Forma musical | òpera  |
|---|---|
| Compositor | Vicent Martín i Soler |
| Llibretista | Lorenzo Da Ponte |
| Lletra de | Lorenzo Da Ponte |
| Llengua del terme, de l'obra o del nom | italià |
| Basat en | La luna de la Sierra de Luis Vélez de Guevara |
| Data de publicació | segle XVIII |
| Gènere | dramma giocoso |
| Parts | dos |
| Personatges | |
| Estrena | |
| Estrena | 17 de novembre de 1786 |
| Escenari | Burgtheater de Viena, |
| Estrena als Països Catalans | |
| Estrena a Catalunya | 2 de setembre de 1790, Teatre de la Santa Creu (Barcelona) |
| Estrena al Liceu | 21 de novembre de 1970 |
  | |
Una cosa rara, ossia bellezza ed onestà és una òpera del gènere dramma giocoso, en dos actes, amb música de Vicent Martín i Soler segons un llibret de Lorenzo Da Ponte, basat al seu torn en La luna de la Sierra de Luis Vélez de Guevara. Es va estrenar al Burgtheater de Viena el 17 de novembre de 1786 i constituí un èxit clamorós, fins al punt que un tema de l'obra va ser recollit per Mozart en l'últim acte del seu Don Giovanni (1787).
Va ser estrenada a Barcelona el 1790 i es va repetir el 1793. No és fins al 1992 que s'estrenà a la ciutat natal del compositor, València.
L'obra pertany a l'etapa vienesa de Martin i Soler, on conegué al seu amic i llibretista favorit, Da Ponte, amb el qual obtindrà els grans èxits de la seva carrera. Juntament amb Il burbero di buon cuore (1786) i L'arbore di Diana (1787), aconseguiria un èxit rotund. El públic assitia massivament a totes les funcions, feia allargar les temporades, i fint i tot comprava les seves partitures que eren cantades al carrer. Si a Itàlia era conegut, a Viena va esdevenir una celebritat.
Com a mostra, Una cosa rara es va estrenar el mateix any que Le nozze di Figaro de Mozart. Mentre l'obra de Mozart va tenir 2 representacions, la de Martin i Soler, 78. Les dames començaren a vestir-se alla Cosa Rara és a dir, com els personatges de la trama.
L'acció es desenvolupa en un poble de Sierra Morena, a finals del segle xv.[1][2]
Argument[modifica]
Acte I[modifica]
L'acció transcorre al final del segle xv, coincidint amb el regnat d'Isabel I de Castella, la Catòlica. La sobirana es troba de cacera en un poble de Sierra Morena acompanyada pel seu seguici, Corrado (escuder major) i el seu fill el príncep Juan. La jornada ha sigut intensa, per la qual cosa Isabel s'ha retirat a descansar a un plàcid lloc. El seu assossec és interromput per una bella llauradora, Lilla, que acudeix molt fatigada a sol·licitar el consol i la protecció de la reina. La jove explica que està enamorada d'un atractiu pobletà, Lubino. Ambdós desitgen casar-se, però Tita, germà de Lilla, ha acordat casar-la amb el comanador Lisargo, a la qual cosa ella s'oposa. Furiós, Tita ha tancat la seva germana en una habitació de la casa, d'on s'ha escapat per la finestra. Desesperada, ha vagat pel camp fi ns que s'ha trobat amb els caçadors i el seguici reial.
Isabel, emocionada pel sincer amor de Lilla, la consola i promet intercedir perquè tot s'arregli. Abans de retirar-se, la reina encarrega a Corrado la protecció de la pobletana. Per la seva banda, el príncep Juan ha quedat embadalit per la bellesa de la jove i tracta en va de cortejar-la. Lilla, que agraeix la sinceritat de Juan, recalca que el seu cor pertany només a Lubino i parteix ruborosa.
Contornada d'una casa rústica al poble. Tita discutix amb la seva núvia Ghita. El motiu no és un altre que la gelosia. Apareix Lisargo, comanador i germà de Ghita, i a continuació Lubino, el qual s'exalta en veure el comanador i s'abalança sobre ell tractant d'agredir-lo. Tita i Ghita intenten calmar Lubino, el qual pregunta on es troba Lilla. Tita confessa que l'ha tancada a l'habitació per negar-se a casar-se amb Lisargo. Lubino s'enfada encara més i derroca la porta de l'estada per a accedir fins a Lilla. Els altres surten espantats de la casa. El comanador acudeix a la cerca d'ajuda mentre Tita roman fora per a observar què fa Lubino. Sospita que este fugirà amb Lilla.
Però el jove llaurador descobreix, en entrar per fi a l'habitació, que no hi ha ningú. El vel que penja de la finestra evidencia que la seva amada s'ha escapat. Lubino jura venjar-se de tots. Quan surt de la casa sorprèn Tita i vol agredir-lo, però l'aparició del comanador amb els guàrdies li ho impedeix i se l'emporten detingut. Ghita culpa el seu estimat Tita del que ocorre: si acceptara l'amor que la seva germana sent per Lubino i no li hauria imposat el compromís matrimonial amb el comanador, no hauria succeït res d'això.
Atri de la reina. Lilla retrau a la seva amiga Ghita la seva manca de suport a la relació que manté amb Lubino. Entra la sobirana i s'indigna en veure discutir les dues noies. Ambdós es disculpen. Isabel les perdona i promet intercedir per a defendre l'amor de Lilla i Lubino. A continuació ordena que Ghita porti davant de la seva reial presència Tita i el comanador per a parlar amb ells. Lilla es queda a soles a l'estada. Entra el príncep, que tracta, de nou inútilment, d'aconseguir el seu amor oferint-li riqueses.
Fora s'escolten els crits de Lubino. Lilla tem una situació compromesa si aquest la sorprèn a soles amb el príncep. El fill de la reina Isabel obre la porta per veure què ocorre: Lubino està lligat a un arbre i el comanador es disposa a donar-li un escarment. Lilla s'amaga en un gabinet pròxim.
Lubino sol·licita clemència al príncep. Apareix Isabel, que demana explicacions per tant d'enrenou, i a continuació Ghita i Tita. Després de reflexionar i parlar amb la seva nòvia, Tita ha decidit donar suport a l'amor que la seva germana Lilla sent per Lubino i demana perdó a la reina per la seva ofuscada actitud. Isabel posa orde i exigix que deslliguin a Lubino. Llavors, Lilla surt del seu amagatall, disposada a alliberar Lubino ella mateixa, i a continuació apareix també Corrado, que es trobava al gabinet amb la jove. Lubino no sap molt bé què ha de pensar. Corrado s'excusa i argumenta que l'única cosa que ha fet és protegir la jove tal com li havia encomanat la reina. Isabel aconseguix posar fi a l'embull. Ordena que se celebren les dues noces: Lilla amb Lubino i Tita amb Ghita.
Acte II[modifica]
El príncep Juan persistix en el seu interès d'aconseguir l'amor de la bella Lilla. Per a aconseguir-lo, ha obsequiat Ghita, gràcies a l'ajuda de Corrado, amb una bossa de monedes d'or a canvi que convenci a la seva amiga Lilla perquè sigui l'amant secreta del príncep. Ghita veu l'oportunitat d'enriquir-se fàcilment. Quan comenta la idea a Lilla, aquesta mostra la seva repugnància, rebutja la joia que li ofereix Ghita de part del príncep i se'n va indignada. Ghita informa Corrado del fracàs del seu pla i aquest al seu torn comenta el que ha ocorregut a Juan. Fosqueja. Lilla i Ghita es lamenten que els seus amants encara no hagin arribat a casa.
Apareixen Juan i Corrado abillats amb una llarga capa. Confoses per la foscor de la nit, les dues noies creuen que es tracta dels seus respectius amants. El príncep i l'escuder major decidixen deixar-se portar per l'equívoc, però les dues llauradores s'adonen de seguida del seu error. En aquest moment apareixen Tita i Lubino, que pregunten, sorpresos, pels dos desconeguts, que ja s'han allunyat discretament de la casa. Les dues dones responen que es tracta d'uns llauradors que passaven per allà i resten importància a l'assumpte. Però ells sospiten alguna cosa. Una vegada aclarides les incògnites de la gelosia, les dues parelles inicien alegrement el sopar. De sobte s'escolta una serenata procedent del jardí. És el príncep, que canta sota el balcó de Lilla. Tots s'estranyen, i més encara quan el príncep tira una pedra al balcó per cridar l'atenció de la llauradora. Tita i Lubino agafen immediatament la seva capa i espasa i surten a fora a veure què passa. Les esposes els seguixen intrigades. El príncep es descobrix i les dues parelles, sorpreses, es disculpen i demanen perdó. El fill de la sobirana confessa el seu amor per la jove Lilla i se'n va.
Lilla declara per enèsima vegada a Lubino que només l'estima a ell i li demana que desterri d'una vegada els seus absurds zels. De sobte, irromp Ghita perseguida pel seu espòs Tita, que vol donar-li una pallissa. Està furiós perquè ha descobert la bossa de monedes i la cadena amb què el príncep va obsequiar Ghita. Lubino i Tita decidixen que el millor és anar a demanar justícia a la reina.
Al camp, Isabel està a punt d'iniciar la cacera junt amb el seu seguici i el príncep, però l'arribada de Tita i Lubino interromp la munteria. Els dos llauradors mostren indignats a la reina la joia i les monedes amb què algú del seguici reial ha intentat seduir les seves respectives esposes. El príncep demana a Corrado que no el delati, i aquest es carrega les culpes. Isabel, després d'escoltar la declaració del seu escuder major, decideix expulsar-lo d'Espanya. Lilla i Ghita, vestides de manxegues i acompanyades d'altres llauradores, s'han acostat fins al lloc per a acomiadar la reina i desitjar-li una feliç jornada de caça..
Referències[modifica]
- ↑ «Anàlisi de l'òpera» (en castellà). edu.xunta.gal. [Consulta: 17 novembre 2016].
- ↑ «Programa de mà» (en castellà). Auditorio Conservatori Superior Música de València. [Consulta: 17 novembre 2016].