Usuari:Aggalocha/La dona saharaui

La Dona Saharaui igual que la resta de saharauis (sahrauís, segons el Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans), des de finals de l’any 1975, sobreviuen a la Hamada de Tinduf, mentre que altres milers de dones segueixen vivint al Sàhara Occidental ocupat pel Marroc. La dona sahrauí és una dona musulmana que viu amb l’esperança de ser lliure algun dia i tornar a viure com ho feien les seves mares, les seves àvies, -les seves avantpassades- i criar els seus fills en la que elles diuen “la nostra terra”.

La dona en família[modifica]

La dona sahrauí és qui cuida de la família i s’ocupa de les feines de casa, però aquestes no són realitzades només per la mare, sinó que les nenes sahrauís a partir d’una certa edat, aproximadament als 8 o 9 anys, ja són les encarregades d’ajudar a la mare amb els germans menors, a fer el menjar, a fer la bogada, a fer la compra, a atendre els convidats, etc. Les nenes, d'ençà que neixen ja estan condicionades a fer les feines de casa, i quan ja són a plena adolescència, elles soles amb l’escassa ajuda de la mare són les que tiren la família endavant. Normalment, les noies de la família s’ajuden entre si a fer-se càrrec dels menors, tant germans, com cosins o nebots, a fer la bugada o a fer el menjar per a tota la família, d’aquesta manera la feina està millor repartida i no han d’assumir elles soles totes les tasques domèstiques.

El matrimoni[modifica]

El matrimoni és un dels trets en el qual es fonamenta la cultura sahrauí, ja que la família és un dels pilars de la societat, perquè en garanteix la continuïtat. Antigament, la dona sahrauí no tenia dret a escollir el marit amb qui tindria els seus fills, sinó que eren les famílies qui convenien els casaments amb algú de la mateixa família o tribu donades les característiques de l’antiga societat sahrauí, essencialment nòmada. Abans el matrimoni més que considerar-se una unió emocional representava una relació necessària per donar una continuïtat al seu poble.

Actualment ha canviat, malgrat que no és totalitari, la dona ja té el dret a decidir amb qui es vol casar, es podria dir que les bodes són “voluntàries”, però no impedeix que la veu de les famílies tinguin encara a veure amb la tria del nou matrimoni, ja que l’última paraula és de la família. Si els pares, sobretot el pare i els germans, no aproven l'elecció de la filla, la decisió d'ells representa l'última i és inapel·lable.

A més a més, ara, per casar-se s’espera a la majoria d’edat i sobretot a que els joves acabin els seus estudis; sovint hi ha joves de més de trenta anys que encara no s’han casat. El que és cert és que dins de la societat sahrauí no és possible eximir-se del matrimoni, encara que l'edat per fer-ho ha augmentat notablement. El fet de no casar-se és una falta greu per a la societat sahrauí, ja que significa que no hi ha aquesta continuïtat per tal de recuperar les forces humanes perdudes durant la guerra contra Marroc.

La festa de boda i el dot[modifica]

La tradició de la boda sahrauí és ben diferent a la d’occident; la boda se celebra durant diversos dies i a la nit, després d’haver firmat l’acte matrimonial i haver llegit el Basmala [és el primer sura de l’Alcorà que es llegeix després d’haver firmat l’acte matrimonial]. La festa de noces és ben representativa per la complexitat en què es fonamenta la identitat femenina i el seu rol dins de la societat, passant de ser una jove a una dona.

El festeig varia segons el paper adquirit anteriorment per la dona; si es casa per primera vegada, com a símbol de virginitat, de puresa adquirida, les noces duren set dies, però actualment s’ha oscil·lat a tres. Però si la dona ja va contraure matrimoni, llavors la cerimònia dura només un dia. Pel que fa a l’home, no hi ha diferència entre la primera o les segones noces.

Quan ambdues famílies prenen la decisió respecte als futurs esposos, la família de l’home expressa, per mitjà del jutuba, l’acció amb la qual es demana la filla d’una altra família com a esposa per al seu fill. A més, visita a la família de la núvia acordant-se amb els pares i els germans sobre la celebració de les noces, on la mare de l’home, acompanyada per altres familiars, porta un animal per sacrificar, sucre, vestimentes i perfums per concretar la cerimònia de wajib at-Tifla [ és la cerimònia de legalització de la relació entre una parella], després de la qual s’acorda la data de noces. És llavors quan el nuvi porta el dot mahr per la seva futura esposa, composta de camells, vestimentes, sucre, te verd, encens i perfums, sempre d’acord amb les possibilitats que té cada família. Antigament el dot es realitzava en dues parts: la que es lliurava en signar els papers de compromís i una altra si l’home decidia divorciar-se de la dona. La part que es lliurava en casar-se rebia el nom d'al-muqa’dam [és la part que es lliurava en casar-se com a signe del compromís]; l’altra part del dot, al-muajar, en canvi, es lliurava només en cas que l’home decidia separar-se de la seva esposa. La dona, en casar-se, pot decidir renunciar a aquesta part final del dot, però amb la condició que ella mateixa pot imposar a l’home si ell vol divorciar-se. Si l’home ho accepta però després no ho compleix es veurà obligat a lliurar-li a la seva exdona la part del dot que ella havia renunciat, i el marit perd el dret de tornar-se a casar amb ella. Antigament també estava compost per un altre tipus de dot, l’abid [part del dot antic que entregava l’home a la dona per tal que fos ajudada per uns esclaus en els quefers domèstics].

El cerimonial de noces sahrauí és articulat i complex, el futur marit arriba amb una caravana de camells a la haima de la seva futura esposa i la família de la dona, en veure’l aixeca una tela blanca mentres fan els típics cants sahrauís, com el zagharit, assalaf i ad-dufuh. Després d’aquest senyal es fa la legalització del matrimoni, on han d’estar presents tant el testimoni del marit, com el de la muller, que ha d’estar acompanyada pel seu pare, germà o oncle. Les noces legals es conclouen amb tres trets a l’aire acompanyats del zagharit, d’himnes i tambors. La celebració continua a la haima arrag allunyat de les cases veïnes per tal de no molestar a la gent amb el soroll dels festejos. Són la mare i la germana qui s’encarreguen de preparar tot el material necessari per a la festa, tant el grup de música, com el menjar, convidar a la gent, etc.

Un cop llesta la haima nupcial, un grup d’homes de la família mata un camell i ho lliura a les dones perquè el cuinin. Mentrestant, a la haima es festeja amb crits, cançons i rituals. La dona procedeix a penjar dos mocadors, un de blanc i un de negre entre dos pals just al camí de la caravana d’amics i familiars del marit; d’aquesta manera comença la disputa per veure qui es quedarà amb els mocadors.

El marit abans d’entrar a la haima ha de donar set voltes al seu voltant mentres que recita l’Alcorà en veu baixa. Quan acaba les set voltes, entra per la porta principal orientada cap al sud, recitant el basmala, ja que espanta els mals esperits i els dimonis de la haima. Després d’aquest ritu, el marit seu a la part de la haima reservada per ell i la seva esposa. És molt important que el marit romangui callat la primera nit, ja que hi ha una tradició que diu que si el marit parla se li pot encongir l’esquena per tota la vida, aquesta tradició rep el nom de a’agdet ad-zhar.

La dona no pot assistir a aquest ritual sense primer haver estat adornada amb les ad-dafra i vestida amb l’al-baisa. És important que la vestimenta no hagi estat cosida per cap dona divorciada o vídua, ja que dóna mala sort a la futura esposa i corre el risc de tenir la mateixa destinació. Un cop acabat el procés d’arreglar l’esposa, el marit i els seus amics comencen a buscar-la, ja que les amigues de la muller l’han amagat per tal que el marit no la pugui trobar fàcilment. Quan el marit finalment troba la dona, li dóna conversa, això sí, ella sempre amb el rostre cobert.

La segona nit és coneguda amb el nom de lailat ad-dujul. Les familiars, d’acord amb la cultura sahrauí, expressen diverses benediccions al nou matrimoni perquè la seva vida conjugal tingui èxit. Les paraules que pronuncien són les següents:

Durant aquesta cerimònia, la dona s’arregla amb tot tipus de vestimenta i joies tradicionals, i és aconsellada per les seves amigues, només les que ja han passat per l’etapa matrimonial. La tercera nit és l’anomenada layali at-tarwa. Durant aquesta nit, la dona es torna a amagar del marit, això fa que el marit torni a emprendre la recerca de la seva esposa amb els seus amics i parents, entre els quals triarà el wasir, que s’ocuparà durant tota la cerimònia de vigilar la haima on es troba l’espòs durant les celebracions; també s’encarrega de perfumar els presents com a mostra d’hospitalitat; així mateix, de repartir caramels als nens o begudes i menjars en cas de necessitat. La tradició d’amagar la dona i que el marit la busqui es fa per despertar els sentiments de zel del marit cap a la seva dona. A vegades, les companyes de la dona tracten d’enganyar els aliats de l’home amb vestimentes semblants a les de la núvia. Aquesta última nit de celebració també s’anomena ah-shlaf (vg. glossari) o laylat a-jadda. Cap al final de la nit, les amigues canten a la núvia una cançó per acomiadar-la mentres que els jovençans dormen tots junts a la haima. La lletra de la cançó és aquesta:

Després d’aquesta cançó, la gent porta la dona carregada sobre una tela i quan arriba on està l’espòs canten la següent cançó:

|No vindrem fins a no portar-la amb nosaltres |A vosaltres, les de les trenes negres. |Alçant “el-band” la banderola de la pau, |Transnuitant, mentres la gent dorm.

Durant aquesta nit, se li dóna a la núvia l’amrug. Després la mare d’ella envia un obsequi especial a la família del marit, que consisteix en la meitat del dot concedit a la dona pel marit, anomenat al-fasja. Un cop acabat l’intercanvi de béns, comença la mudança de la dona cap a la seva nova casa.

La maternitat i el comportament abans del matrimoni[modifica]

La societat sahrauí es basa en els fonaments de l’Islam sunnita i es regeix sobre algunes normes vitals, sobretot les que afecten la dona, per exemple, la virginitat, la sexualitat relegada a l’àmbit del matrimoni, la procreació i la fidelitat femenina.

Les normes de comportament de la dona procedeixen del passat, explicat per les mares i per les àvies. Per a la societat sahrauí és molt important el tema de la virginitat de la dona, ja que té un valor d’absència, el qual compromet greument a nivell social tant a la dona com a la seva família. Les relacions sexuals abans de contreure matrimoni estan prohibides en la vida de la dona sahrauí; si una dona ha mantingut relacions sexuals abans del matrimoni és un signe d’impuresa, la qual cosa provoca una vergonya per a la família. En el passat no existia aquest tipus de problemes, ja que casaven a les parelles molt joves, normalment les noies encara eren nenes, per tant era molt difícil que haguessin mantingut relacions sexuals abans del matrimoni. Actualment sí que resulta més complicat, ja que la societat jove va canviant d’ideals i consideren que no és necessari ser verge fins al matrimoni. Si les joves mantenen relacions sexuals abans del matrimoni ho porten d’amagat, és un tema tabú parlar sobre les relacions sexuals amb la família, encara que hi ha excepcions. Depenent de la família, entre les mateixes germanes poden parlar sobre el tema, sempre que no hi hagi cap home al davant, i molt menys els pares, avis o tiets.

Les relacions extra matrimonials tenen unes conseqüències notables per a la dona més que per l’home; normalment quan la dona manté relacions sexuals amb una altra persona que no sigui el seu marit se la margina i se li dóna l’esquena, ja que ho consideren com un “pecat”, en canvi, l’home té molta més llibertat que la dona.

Quan la dona manté relacions sexuals amb un home i ella queda embarassada, si es casa amb ell no hi ha cap ruptura de tabú, mentre que si l’home refusa casar-se amb ella i nega la paternitat del fill, la culpa recau sencera sobre la dona. La societat sahrauí creu necessari créixer demogràficament i per tant, un matrimoni està obligat a tenir com més fills millor. Creuen que han d’estar més preparats i més forts demogràficament que quan els van arrabassar el seu territori. No obstant això, la llibertat personal té l’última paraula a través de l’elecció de cada persona.

El bateig del nom[modifica]

Entre els sahrauí el bateig és el que atorga el primer tret identitari al nen, és a dir, el seu nom. Set dies després del naixement del nadó s’organitza una festa social per a tota la comunitat. Aquesta festa està oberta a tothom, tant a familiars i amics com a veïns. Les dones de la família dels pares del nadó es reuneixen en una haima, apartades de la celebració inicien el ritual que triarà el nom de la nena o del nen. A vegades es diu que el nom ja ve triat per les dones de la família de la mare. El ritual en si és el següent: les dones es disposen en grup a la haima i prenen set escuradents de fusta en total; cada escuradent té gravat un nom. Un cop gravats els set noms, agafen una tassa amb llet de camella o de cabra i fiquen els escuradents dins de la tassa amb la llet. Els escuradents són remenats per tal d’assegurar que no s’hi facin trampes.

La tassa se li dóna a la mare, la qual ha estat donant l’esquena a les dones durant tota l’estona, i sense mirar els escuradents en treu un i pronuncia el nom gravat en veu alta. Després en treu dos més i aquests tres es posen en una altra tassa i la mare fa el mateix procediment, sense mirar en treu un, el primer que treu serà el nom del seu fill.

Actualment, hi ha famílies que ja no fan el ritual i posen el nom que més els agrada pel seu fill sempre que hagin consultat amb les mares dels dos cònjuges.

Les relacionas conjugals i els espais domèstics del gènere[modifica]

La vida conjugal d’un matrimoni sahrauí depèn del fet que tots dos s’hagin triat recíprocament. Si la família de la parella va pactar la unió entre els dos joves, la relació pot ser més complexa que si s’haguessin triat ells dos, motiu que podria comportar el divorci.

El desacord familiar sovint es pot traduir en baralles, però en cap cas en violència de gènere per part del marit cap a la dona. Si l’espòs d’alguna manera falta el respecte a la seva esposa, la família d’ella pot intercedir, ja que van ser ells qui van triar el marit per a la seva filla; per tant han d’assumir la responsabilitat de la seva tria. En canvi, si l’espòs és elegit per la mateixa dona i el marit arriba al punt de faltar-li el respecte, llavors ja és problema de la dona, la família no intercedeix a menys que la falta de respecte sigui molt greu.

La divisió de les tasques conjugals està ben delimitada, la dona és qui s’ocupa de la casa i l’home, de la feina, encara que actualment, les dones també treballen fora de casa, però tot i així s’han d’ocupar també de les tasques domèstiques. També és possible que el marit en cas d’ésser aturat ajudi amb les tasques de la casa i s’ocupi de cuidar la seva família mentres la dona és fora de casa, treballant.

Antigament la dona casada tenia unes normes de comportament molt estrictes però en l’actualitat això ha canviat encara que continuen havent-hi algunes tradicions envers la relació de la dona amb certs familiars del marit. Com per exemple, no estar a la mateixa estança que el seu sogre o amb algun oncle del seu marit, ja que resultaria una falta de respecte.

L’educació sociocultural és feina de tots dos cònjuges, mentre que l’educació religiosa és exclusivament tasca del pare, a no ser que estigui impossibilitat a fer-ho.

Divorci[modifica]

En l’actualitat, en la societat sahrauí no hi ha un nombre definit de vegades en les que es pugui divorciar un matrimoni, només hi ha la restricció de separar-se de la mateixa persona no més de tres vegades.

En la societat sahrauí el divorci no és de mutu acord entre la parella, sinó que és l’home qui pot demanar el divorci a la dona. El fet que només pugui demanar el divorci l’home és perquè diuen que la dona és massa sensible i pot canviar d’idea el mateix dia que l’ha demanat. Aquesta suposada sensibilitat de la dona és reconeguda per elles mateixes i es creuen incapaces de trencar la relació conjugal; tot el contrari que la cultura islàmica, la qual permet a la dona demanar el divorci.

Actualment, la dona sahrauí pot demanar el divorci a l’home sempre que l’home prengui la decisió de deixar-la lliure o lligar-la tota la vida a ell, sense que ningú pugui intercedir-hi. És a dir, en la cultura sahrauí, una dona es pot divorciar però amb moltes dificultats i sota el permís del marit. Si finalment la dona aconsegueix el divorci, normalment, els familiars i amigues d’ella li preparen una festa a la seva haima, la mateixa que el marit li ha deixat perquè és un dels pactes acordats quan hi ha divorci: la dona es queda amb la haima i l’home ha de marxar. La festa a part de servir per celebrar que ja és lliure, és per demostrar-li al seu exmarit el que s’ha perdut i per anunciar la llibertat als altres homes. Aquestes celebracions de divorci, actualment no se solen veure molt sovint, però encara hi ha alguna família que segueix la tradició.

El tema de la poligàmia entre els sahrauís no és molt comú, encara que a vegades els homes es casen amb una altra dona sense separar-se de la primera, però sense mantenir cap mena de relació amb ella, fet que no permet que la dona es torni a casar.

La bellesa femenina[modifica]

Actualment la dona sahrauí utilitza diversos productes cosmètics, com ara el maquillatge, la henna, els perfums, però sobretot, la cura del seu cabell amb màscares per hidratar-lo. L’ideal estètic en el qual es basa la dona sahrauí és la pell emblanquida i un cos proporcionalment gros; consideren que una dona és guapa quan se li noten les corbes femenines: els pits, el cul i els malucs. Per tal d’aconseguir aquest ideal de bellesa, la dona sahrauí ha trobat remeis, com per exemple, utilitzar cremes blanquejadores i intentar engreixar per mitjà d’unes pastilles, les quals no se sap del cert d’on provenen, però el que sí que se sap, és que tenen un grau de perillositat alt. Tot i així, avui dia la utilització d’aquests remeis ha disminuït, encara que no tot el que hauria d’haver estat, gràcies a unes campanyes de sensibilització per part dels metges. Aquestes campanyes avisen del risc que comporta prendre les esmentades pastilles, més que res, les greus conseqüències respecte de la salut de la dona que les pren.

El maquillatge[modifica]

Segons la cultura sahrauí, els ulls són una de les parts del cos més atractives, per aquest motiu es maquillen sovint amb l'al-quihla. A més de tenir la funció de maquillatge a l'al-quihla també se li atribueix la funció terapèutica per a la vista. Els ulls també es pinten amb una altra pedra de color vermellós, que s’utilitza com a ombra, a la qual també se li atribueixen propietats oftàlmiques terapèutiques. Actualment aquestes pedres són utilitzades com a maquillatge per les dones més grans, mentres que les dones més joves utilitzen els cosmètics industrials. La majoria dels productes de maquillatge són d’importació, majoritàriament, de Mauritània.

Actualment el maquillatge és bastant comú entre les dones sahrauís portar-ho en públic, mentre que abans només podien portar-ho per casa, ja que l’única persona que podia apreciar i admirar era el marit.

Les mascaretes i les cremes[modifica]

Les dones sahrauís utilitzen unes mascaretes per tenir cura de la pell, per les arrugues, i sobretot per blanquejar.

En el passat, les dones utilitzaven una crema casolana feta de greix de cabres, safrà, ou i llet en pols. Aquesta crema tenyia la pell i no permetia que els agafés el color del sol. També utilitzaven una barreja de farina de blat mòlt i llet per les arrugues.

Ara, la quantitat de mascaretes s’ha multiplicat respectivament; de fet són les mateixes però n’alteren els ingredients per crear-ne d’altres noves.

El tractament de depilació de la dona és una crema anomenada helwa, que consisteix en una barreja d’aigua i sucre escalfat, a més a més, se li afegeix llimona i sucs en pols o líquid. Un cop feta la barreja s’unta per la zona a depilar, s’espera uns minuts i es retira, donant com a resultat, una pell fina i sense pèls.

Els perfums[modifica]

El bajur és un encens perfumat molt difós i s’utilitza quotidianament per perfumar la haima i per impregnar-se amb el fum dens i aromàtic de l’encens cremat al braser amb el carbó per mitjà del mirachat. Està compost per un grup de plantes aromàtiques com el tidikt, l’umujuairisa, l’ud legmary, l’ud ned, el daru i el tasirguimit. Aquestes plantes també es poden moldre i llavors es passen per un tamís i s’esquitxen amb molt perfum. Com a tradició, se sol perfumar amb el bajur els hostes i convidats que arriben a la haima com a signe d’hospitalitat. També s’acostuma a apropar la roba al fum perfumat per tal que l’olor penetri en les fibres dels teixits.

Les joies[modifica]

Des de sempre, la dona ha portat adorns molt diversos i disposa d’una gran quantitat de diferents pedres, perles acolorides i petxines que porten com a collarets, anells o polseres. Una taxonomia de les mateixes és la següent:

Larjab: perla verda i vermella
Amjun: petxina pintada sempre de color blanc
Lebker: pedra preciosa natural, de color verd, marró, vermella i blau marí
Igry: perla groga i vermella
Shriaa: perla blanca, blava i verda
Echiil, marfi i waldud: perles vermelles
Sha’ai: pedra rodona de color cafè i verd
Cus: perla de forma allargada, es troba de tots colors
Jdail: perla de gran grandària que es posa al trenat de les nenes
Iblah: pedra tènue de color verd
Abshoufni: collaret compost per perles petites. Aquest collaret s’obre i es posa dins el trenat de les nenes; es fa una trena llarga amb un serrell i es passa pel front
Fasha: perla que es posa a la Zriba, un trenat que es fa a dalt del front

Els penjolls tradicionals solen tenir alguna de les pedres esmentades. Actualment les dones no solen utilitzar les pedres i les perles quotidianament sinó que només en festes especials, com les bodes, els batejos, etc.

La henna[modifica]

La henna és una planta d’on s’extreu una pols, que barrejat amb aigua forma una mena de fang. Aquest fang es disposa sobre la pell de la dona, normalment es posa als peus i a les mans, s’espera unes dues hores i després es retira amb paper, d’aquesta manera, la henna ja ha tintat en la pell i queda un dibuix de color taronja amarronat.

Normalment, la henna se la posen per ocasions especials, com una boda, un bateig, o qualsevol moment festiu, ja que és signe de festivitat.

La indumentària[modifica]

L’element més representatiu de la identitat femenina sahrauí és sense dubte la melhfa, ja que les distingeix entre elles i altres dones del món àrab.

La melhfa, directa heretera de les túniques de l’època romana, consisteix en una llarga peça de tela amb la que s’envolta el cos. Les melhfes són de colors vius, segons les modes centre africanes. Es confeccionen de seda, lli o gasa semitransparent. A sota de la melhfa es solen posar un vestit llarg fins als peus del mateix color que aquesta. Antigament les nenes de les famílies beduïnes ja es vestien amb un vestit tradicional, la darraa masculina però amb petites diferències, les quals s’identificaven com a femenines. Aquesta darraa estava composta per una tela de color negra, oberta a les extremitats i amb una obertura brodada per al cap. Actualment aquesta darraa ja no la porten i només existeix la masculina, la qual la porten només alguns homes grans o els joves en ocasions especials.

Avui dia, la nena sahrauí no porta cap mena de peça de roba obligatòria, és a partir de quan es fan dones, és a dir, quan tenen la primera menstruació, que es comencen a posar la melhfa, ocultant el seu cos sota la tela. Aquesta vestimenta serà la que portaran per la resta de la seva vida adulta.

Hi ha dos tipus de melhfa a part de la tradicional:

La mehlfa de nila: teixit de color blau fosc que les saharauis utilitzen només quan són casades. La peculiaritat d’aquesta melhfa és que els pigments de color destenyeixen la pell de qui la porta posada. Segons la tradició, aquest tipus de tela té com unes propietats terapèutiques, que fregant el teixit en el rostre fins que es quedi completament de color blau-grisós, deixant-lo durant unes hores.
La melhfa hissar: tipus de tela blanca i blava que es posa a sobre de la melhfa en les ocasions de festa. Fa de doble faldilla i es lliga a la cintura de la dona, només de les casades, encara que en ocasions especials, les noies que no estan casades també se la poden posar.

En la societat actual, hi ha canvis respecte al vestuari tradicional, ja que les joves en comptes de posar-se faldilla es posen pantalons a sota de la melhfa. A més a més, les joves no porten el cabell tan cobert amb la melhfa com anys enrere, ara ensenyen part del cabell per poder lluir-lo.

Bibliografia complementària[modifica]

DELICIAS SAHARAUIS: MOYA, Conchi.
LAS MUJERES DEL SAHARA OCCIDENTAL, master en estudios internacionales: COCONI, Luciana. Universitat de Barcelona

Enllaços externs[modifica]

-->