Usuari:Albayesther/proves
Sant Agustí llavant els peus a Crist va ser realitzada per Murillo per al convent d'agustines de San Leandro de Sevilla, potser entre 1650-1655 i es conserva en el Museu de Belles Arts de València.
Les monges agustines van vendre el quadre en 1810 i, després de passar per diverses col·leccions angleses i americanes, i fins i tot per la Galeria Espanyola de Luis Felip d'Orleans al Louvre en 1848, va ser recuperat per a Espanya en 1971 i adquirit per l'Estat en 1975, destinant-lo al Museu de Belles Arts de València.
Anàlisi estilística[modifica]
El quadre està realitzat mitjançant la tècnica de l'oli sobre llenç, i mesura 251 cm d’alçada per 171 cm d’amplària.
L'obra pot datar-se entre 1650-1655 si ens atenim a la solidesa corpòria que caracteritza la primera fase creativa de la producció de Murillo, quan l'artista es trobava encara en la cerca de la plena definició del seu estil.
.jpg)
Resolta en una línia diagonal que inclou les dos figures de Crist i sant Agustí, la composició està inspirada en una estampa de Schelte Adamsz Bolswert de l'obra Iconographia magni patris Aurelii Augustini publicada a Anvers en 1624, que Murillo modifica i altera al seu gust llevant o afegint elements que reforcen el contingut iconogràfic de l'escena, com és el cas de la mitra i el bàcul com a símbols de la jerarquia del sant a l'Església, el llibre obert i la ploma, que al·ludixen a la seua condició de Doctor, i el temple de planta circular destacat en un trencament de glòria, que representa a l'Església encomanada per Crist a sant Agustí. No falta tampoc una calavera, record de l'austeritat del sant, del concepte de fugacitat de la vida i del menyspreu dels poders terrenals. També, a diferència del gravat on el sant està representat amb el cap baix davant de Crist, en la pintura sant Agustí mira intensament als ulls de Crist. Este canvi establix una condició dialogant entre tots dos homes i la rentada dels peus passa a ser una proximitat amorosa, indici d'una altra forma d'espiritualitat.
El dibuix és potent en la captació de les formes, d'acord amb la tendència en voga a Sevilla en aquells moments, practicada per Zurbarán i Herrera el Vell. Quant al colorit, la necessitat d'atorgar els tons adequats als hàbits de Crist pelegrí i de sant Agustí van obligar l'artista a utilitzar matisos foscos i densos, escassament diversificats. La il·luminació s'efectua a través del contrast de l'escena del llavatori de peus, més en penombra, amb el paisatge obert de la dreta i amb el trencament de glòria de la part superior.
Anàlisi iconogràfica[modifica]
L'obra reproduïx l'escena en la qual sant Agustí, retirat a l'interior del desert, reconeix un dia a Crist entre els cansats pelegrins que desfilen per la porta de la seua ermita i li llava els peus. El sant, abillat amb l'hàbit negre del seu orde, apareix agenollat en l'acte del llavatori dels peus de Crist, vestit com un pelegrí. De la seua boca ixen les paraules «Magne Pater Augustine tibi commendo Ecclesiam meam», redactat amb una ‘escriptura en espill', encomanant-li al sant la seua Església. L'acció se situa en un interior el fons del qual s'obri a un xicotet paisatge en el qual podem observar les figures d'uns monjos agustins.[1]