Usuari:Alexgarcia

EL PARC GÜELL

El Parc Güell se situa en un dels contraforts de la muntanya del Carmel, que amb la de la Creueta i la muntanya Pelada separen els barris de Gràcia i Horta. Actualment el Parc és un dels indrets més visitats de la ciutat de Barcelona, però en el seu moment no fou així. Eusebi Güell a 1899 va comprar la finca “ Can Muntaner de Dalt” per tal de construir-hi una ciutat jardí equipada amb 60 vivendes unifamiliars. La compra va coincidir amb un moment d’eufòria urbanística a al ciutat ja que des de la caiguda de les muralles a mitjans del segle XIX, la burgesia industrial creixent, havia demostrat un gran interès en habitar en zones noves.

La Salut, lloc on es troba la finca “Can Muntaner de Dalt” és una zona topogràficament abrupta i de difícil construcció, coneguda com “La Muntanya Pelada”. La ciutat que volia construir Eusebi Güell partia del model de les garden city utòpiques angleses nascudes com a reacció a les aglomeracions urbanes i poc sanes sorgides arrel de la Revolució Industrial, un període que també va portar la introducció de nous materials (com el ferro, l’acer) e innovacions en la construcció tot condicionant el nou treball i la nova indústria.

L’execució d’aquesta obra va ser encarregada a Antoni Güell, el qual amb l’ajuda del jove Pujol va projectar unes vies de comunicació que creuessin la pendent de la muntanya per tal de poder-hi construir les diferents edificacions que ara donen forma al conjunt del Parc. Tota la part urbanística es va dur a terme entre 1900 i 1914, encara que només es van edificar dues cases dins del propi recinte (la Casa Gaudí i la Casa Tries). El projecte encara que atractiu, no va cuallar entre la burgesia inversora sent així un fracàs financer. En 1918 mor Eusebi Güell i Gaudí ven la seva casa a Chiappo Arietti, un constructor de pianos Itàlia, tot refugiant-se dins del temple de la Sagrada Família. A 1922 l’ajuntament compra el Parc, i el converteix en parc públic. Ja a 1984 es declarat patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i es comenta la seva restauració.

En tot això, Catalunya busca proclamar-se nació única, una autoproclamació per part de la burgesia en busca del nacionalisme polític.

EL PARC:

1. Plaça dels Elefants: La porta principal del Parc Güell es troba en el carrer d’Olot i la muralla que l’envolta està decorada amb franges vermelles i blanques, com la utilitzada per l’antiga marina fenícia, cosa que simbolitza que el Parc representa una nau.

Uns simbolismes que segueixen proclamant-se en la K de Park dels 14 medallons del mur suggereix que es tracta d’un parc a l’anglesa. Al igual que l’estrella de 5 puntes que es veu en la P de Park, invertida, com un dimoni amb banyes i que ens indica que es tracta d’un lloc esotèric, i la destral que l’acompanya tot simbolitzant el treball. A cada un dels extrems de l’entrada hi ha uns pavellons molt curiosos, començant pel fet que el mur exterior s’enrosca al voltant de cada un d’ells formant dues serps enfrontades, com les que el Deu Mercuri duia en el caduqueu, simbolitzant així la neutralització mútua de les dues forces agressives (sent un símbol de protecció, de pau i de salut). Davant del pavelló de la dreta hi ha una cova, la qual simbolitza un elefant (només se li veu el ventre i les potes), encara que si s’observa be des de dins es pot arribar a veure la trompa i la cua.

Per altra banda, els dos pavellons son de parets rústiques tot destacant unes cobertes de colors virtuosos i plens de vida. Tenen forma de cadires de muntar (però no de cavall sinó d’elefant), simbolitzats com a torres de lluita i de defensa, ja que l’elefant simbolitza protecció perquè s’utilitzava antigament per atemorir a l’invasor.

Tot fa pensar que Gaudí va dissenyar l‘entrada pensant en un trencaclosques gegant, amb el caràcter d’una utopia infantil i popular per a petits i grans. Per tal de construir aquests pavellons Gaudí utilitza materials i pintures senzilles, combinant tècniques tradicionals amb les prefabricades gràcies a l’empresa de ciments Güell. Utilitza molt el trencadís (trossos de ceràmica junt amb vidre i altres materials) coma element ornamental i bàsic per cobrir les diferents formes de diverses zones del Parc.

El pavelló de la dreta és el de consergeria, el qual era ocupat per l’antic empleat dels Güell i per la seva germana. Té sala i cuina en la planta baixa, dormitoris i menjador en el primer pis i una buhardilla (amb una xemeneia en forma de bolet). El de l’esquerra (més petit) també està coronat amb aquest vegetal, utilitzat molt per Gaudí per simbolitzar els seus efectes al•lucinògens i onírics, típic en cerimònies ancestrals.

2. Casa del Guarda: El Parc resumeix el simbolisme de la vida de Gaudí i de Güell, i es representat per figures amb un sentit catòlic, maçònic i alquímic, L’alquímia es suggereix en la mateixa entrada, ja que els que semblen elefants per fora son per dins la casa de l’alquimista (el pavelló de la dreta). El forn amb la cúpula en forma d’ou i la xemeneia del de l’esquerra). En tot això, hi ha aspectes positius de màgia blanca) i aspectes negatius (de màgia negra).

3. L’escalinata principal: l’escalinata que puja entre el mur te en el seu centre unes petites cascades. En la primera d’elles hi ha lloses i figures estranyes entre les quals s’entreveuen (a l’esquerra) un compàs graduat, i (a la dreta), un cercle gruixut amb una simbologia abstracte (Déu com a gran arquitecte, amb el compàs dibuixa el món o l’univers). També trobem altres figures, com ara formacions de corall que simbolitzen la purificació.

Ambdós laterals de l’escalinata trobem unes sorprenents baldoses de sis costats, còncaves i convexes, que fan pensar en les cel•les octogonals d’un pannell d’abelles (símbol del treball i de la comunitat). En el segon tram destaca l’escut de Catalunya, del centre del mateix sortint un cap d’una serp de color de bronze, com les que l’hebreu Moisés o el grec Asclepsi aixequen amb els seus bastons per defensar el poble de les plagues. Les incrustacions de l’escut son fruits d’eucaliptus, un arbre amb una gran capacitat d’absorció d’aigua, ideal per dessecar zones pantanoses i acabar amb el paludisme (simbolització contra les epidèmies).

4. Drac: En el tercer tram trobem una salamandra, representació vivent del foc (tal i com ens indiquen els seus colors de l’espatlla) i de l’essència mediterrània (com a simbolisme de les flames coma element característic i típic de diverses festivitats tradicionals mediterrànies ).

Coronant el quart tram trobem una figura de color marró, a la part d’avall de la qual és un trípode (sembla que vol simbolitzar “l’omphalos”), el melic del món. Darrera del trípode trobem un banc per descansar i contemplar el panorama ( a l’hivern sempre li dona el sol i la resta de l’any queda a l’ombra).

5. La columnata dòrica: l’escalinata ens condueix fins a una imponent columnata d’estil dòric, al qual sosté la plaça del “Teatre Grec”. Observem que les columnes exteriors s’inclinen cap endins per tal de compensar el contrapès de la mateixa plaça (fet que simbolitza com un cos es aguantat per les cames). La columnata és un espai imponent ocupat per 86 columnes (un número que anirà representant diferents mesures del Parc).

6. Sala de les columnes: Els pannells majors amaguen una simbologia: corresponen a les quatre estacions (el més proper a l’escalinata correspon al solstici d’estiu” esplendor de color i de llum”. Darrere d’ell, l’hivern “fred, sense vida”. Els altres dos, ja en el fons, (primavera “dreta” i tardor “esquerra”) simbolitzen un conjunt de vida i de mort. Es 14 pannells petits simbolitzen la Lluna i els seus cicles creixents i menguants.

7. Plaça de la colònia: Situada a sobre del temple i coneguda com “la Plaça del Teatre Grec”, limitada en l’extrem per un gran banc ondulant (el qual queda gairebé sospès a l’aire). En alguns dels bancs trobem representada la transformació del cranc (eludeix al signe zodiacal de Càncer) que correspon al sol. El sol avança cap endavant i el cranc en sentit contrari fins que es troben en el centre del banc.

També trobem altres signes zodiacals representats en diferents bancs i altres dibuixos més de caràcter lliure, plens de fantasia. El banc és ondulant (com les onades del mar).

8. Camins de serp: Tots els camins del Parc serpentegen tot formant formes no perfectes i ambientades en les corbes abstractes de la natura viva (mescla entre natura animal i vegetal).

9. Rampa circular: Les columnes exteriors s’inclinen cap al centre per tal de sostenir la pressió del desnivell de la terra tot formant una bòveda molt llarga de pedra que, de forma sorprenent engloba el passadís gairebé en cercle (igual que una onada), una onada que arropa i protegeix el poble de Moisès, mentre l’exèrcit del faraó els persegueix pel mar Roig.

Al final d’aquest pòrtic comença el segon format per un semicercle de columnes (alts remolins helicoïdals com si fossin arbres) i que semblen copes de vidre per al brindis, propis dels banquets d’amistat que es celebraven amb gran animació en els solsticis d’estiu i hivern en forma de festes. Sota del pòrtic, trobem un altre (amb un sentit fraternal, simbolitzant la unió que ha d’haver entre germans i el suport que els més forts han de brindar als més febles). Simbologia dels colors:

Aquesta última part se’ls explicaria de forma més breu i senzilla als alumnes, però es faria molt incís en la importància que tenia en el Modernisme i sobretot en la obra de Gaudí el simbolisme dels colors. Per a ell era la teoria en la que basava part del seu treball, i sempre tenia en compte el que significaven per a dur a terme els seus treballs. Per això, creiem important fer veure als alumnes el que aquests signifiquen i que vegin la seva relació amb la obra de Antoni Gaudí. Cal dir, que aquesta informació la utilitzarem en l’activitat del “Mosaic de la bancada de la plaça”, en la que es treballarà amb els colors i la seva simbologia dins del parc.

Simbolisme dels colors

Blanc

Reflexa tots els rajos de lluminosos, significa la saviesa, la puresa de la llum eterna. En totes les cosmógonies, significa la saviesa divina, la llum eterna que doma les tenebres originals i fa sorgir el mon en el si del caos. Ens explica la bíblia que en denominaven foc primer, foc intel•ligent, esplendor increadora i eterna. El color blanc fou el primer símbol de la unitat divina, i designà el principi del bé en la lluita amb el principi del mal, el negre. Des d'un punt de vista sagrat, es veu el blanc com la llum increadora. També sabem que vestir de blanc es símbol de la regeneració de les animes i recompensa dels elogis.

I vist des d'un punt de vista popular, el blanc conserva el símbol de les relacions del Creador amb les criatures. De l'estada dels àrabs a Espanya, el blanc significava puresa, sinceritat, innocència, indiferència i simplicitat, i candor, això aplicat a la dona, a la donzella significava la virginitat, el jutge la integritat, el ric la humilitat. La heràldica, adoptà que en els escuts d'armes, la plata denotava blancor, puresa, esperança, veritat i innocència, a l'ermini que primer era completament blanc símbol de puresa i castedat immaculada. Així ara també tenim el blanc com a símbol de puresa, de la veritat, de la saviesa i la perfecció moral, també com a la immortalitat de l'ànima.

Per finalitzar, el blanc, símbol de la Divinitat i del sacerdoci, representa la saviesa divina, aplicat a la donzella denota virginitat, atribuït al acusat significa innocència, al jutge justícia. Es el signe característic de la puresa, en el que es veu una promesa de l'esperança desprès de la mort. Color oposat al negre, que aquest es el símbol de les tenebres, del dolor i les angunies.

Groc

El groc té com a símbol natural el sol, que designa l'amor de Déu, que dona vida al cor i la saviesa que acalara la intel•ligència. El groc daurat es una barreja de blanc, la saviesa, i vermell, amor diví, en el sentit que aquests dos significats formaren un de sol, tot i que amb caràcter de manifestació i revelació. El sol, el or i el groc no son sinònims, sinó que, pel contrari, marquen diferents graus que resulten difícils de precisar. El sol natural era símbol d'espiritual; l'or prefigurava el sol natural, i el groc era emblema de l'or. En el sentit celest, la llum, l'or i el groc marcaren l'amor diví que s'esclareix a la intel•ligència humana; en el sentit infernal denoten l'egoisme orgullós que no busca la saviesa més que en sí mateix, que es converteixen en la seva pròpia divinitat, el seu principi el seu fi.

Vermell

Si el blanc es el símbol dels deus, l'or i el groc indicaven la revelació, el vermell i el blau són la santificació o Esperit Sant. L'Esperit Sant es l'amor que procedeix del creador, el baptisme del foc i l'esperit, creador de l'univers, regenerador de l'home per l'amor i la veritat. El vent, l'aire, l'èter i el seu color blau, son en la bíblia símbols de l'esperit de veritat; el foc i el seu color, vermell, representen l'amor diví. El foc creà el món i deu destruir-lo, doncs l'ànima emanada de l'amor de Déu deu retornar al seu si. El foc també símbol de la regeneració, la purificació de les ànimes (d'aquí ve el costum de cremar els cossos dels morts).

Cada color té dos significats, aquest té el diví i l'infernal. El símbol de l'amor diví es convertirà en símbol de l'egoisme, l'odi, l'amor infernal; el diable apareixerà vestit de vermell, el foc dels sacrificis tindrà la seva correspondència en el foc de l'infern. El dualisme que trobem en el blau i el vermell es d'amor i veritat, respectivament, del mal i l'error per l'oposició als savis vertaders, que estan en el bé i la veritat. L'heràldica manté el seu doble significat entre les virtuts valor i fúria; entre els vicis, crueltat, ira, l'homicidi i matança; entre els quatre elements, el foc; entre les complexions de l'home, el còlera; entre les pedres precioses, com el Rubí. Tan el vermell com el blanc foren colors mortuoris, i semblen haver estat igualment consagrats en aquesta accepció al bé i al mal, tan a les divinitats celestials com les divinitats infernals. D'una manera més quotidiana trobem al color vermell com la color de la sang, del combatents. Fou també l'emblema del pudor que dona color al rostre, i de la virtut a l'Edat Mitjana.

Blau

El blau o blau cel té com a símbol natural l'aire, que en la bíblia l'aire, es símbol de l'Esperit Sant, la veritat divina que il•lumina als homes. L'Esperit Sant es com amor i veritat en nosaltres representat pel vermell, Déu, i el blau, Jesús. El foc èter, o vermell i el blau units, representaven la identificació de l'amor i la saviesa en el pare del déus i els homes. El blau es, a més, el símbol atribuït al Déu salvador dels homes, al redemptor de la humanitat. En totes les creences i dogmes trobem l'atribució al color blau de la veritat en la lluita contra l'error, la veritat sempre refusada i mai vençuda.

El simbolisme diferencia tres colors blaus; un que emana el vermell, una altre el blanc, i el tercer que barreja amb el negre. A vegades, es diferencien en varis tons i altres es confonen en un de sol. El blau emanat al vermell representen el foc èter; el seu significat el Amor celestial a la veritat. En els misteris es relacionen amb el baptisme del foc. El blau emanat al blanc indica les veritats de la fe; té a veure amb les aigües vives de la Bíblia, o amb el baptisme natural. El blau unit al negre ens torna a la cosmogonia, a l'Esperit de Déu planejant sobre el caos; es relaciona amb el baptisme natural. Hi ha tres graus representats pels colors vermell, blau i verd. El verd, el negre i el blau fosc indiquen el món naixent in el si de les aigües primigènies i el primer grau d'inclinació. El blau representa la regeneració o la formació espiritual de l'home, i el vermell la santificació. El blau en la seva significació absoluta, representa la veritat divina; allò que es veritat, allò que existeix en sí, es etern, el mateix que allò passatger es falç; el blau fou el símbol necessari de l'eternitat divina, de la immortalitat humana i, per conseqüència natural, es convertí en color fúnebre d'un altra manera. Ja que el blau i el vermell son l'amor diví que eleva l'ànima a la immortalitat. Però el color violeta compost per aquests dos colors, fou així mateix el color fúnebre. Tenim tres maneres de veure el color blau, coma símbol de la veritat eterna, com a immortalitat, i com a fidelitat. Però des de l'heràldica, el blau significà al castedat, la lleialtat, la fidelitat i el bon nom.

Negre

El negre té com a símbol natural la terra, i es símbol de l'error, del nores, el caos. El negre es la negació de la llum. Es com si estigués en contra del blanc, els dos son com l'hivern i l'estiu, el dia i la nit, el calor i el fred. . . En un principi la creació del món oferia la descripció de les regeneracions, en segon lloc es la iniciació que representava la formació de l'univers i reproduïa en tota la força l'antagonisme de la llum i les tenebres. La terra representava el caos i les tenebres dels profans: i el negre simbolitzava també el baptisme, com a símbol de la mort i regeneració. Les aigües baptismals significaven les temptacions o els combats espirituals contra els mals i falsedats, combats que precedeixen a tota la regeneració. El baptisme s'efectuava durant la nit perquè representava les aigües primigènies i tenebroses que originaren el món. El negre amb el blanc i el vermell significaven l'amor i la intel•ligència de l'infern o l'odi i la venjança. Les figures negres amb un fons vermell podrien reflexar una idea de mort, de tenebres.

Verd

El verd té com a símbol natural l'aigua. El motiu de que assignessin aquests colors i no altres es que a la terra, a la naturalesa; produeix per acció d'elements la seva vegetació. Tant com el verd indicava fecundació, el negre separació, mort. El símbol de la regeneració era el renaixement de la naturalesa en primavera, la vegetació de les plantes, dels arbres, del verdor dels camps. La fusta verda designa a l'home regenerador, així com la fusta seca es la imatge de l'home profà, mort a al vida espiritual. El verd, com els altres colors va tenir també un significat nefast; si bé era el símbol de la regeneració de l'ànima i de la saviesa, significà per oposició de degradació moral i boja. El color verd es el símbol de l'anima, del nou naixement espiritual, fou l'emblema del naixement material. La superstició s'atribuí durant llarg temps a la maragda la virtut miraculosa d'apressar el part. Els àrabs a Espanya, el verd designava l'esperança, l'alegria i la joventut, perquè es el color de la primavera, aquella joventut de l'any que envolta l'esperança de les collites. Igualment, segons l'art heràldic, el sinople (el verd de l'heràldica) significa urbanitat, amor, alegria i abundància. La creu, el color verd tenia coma divisa l'esperança.

Púrpura, jacint i escarlata

El púrpura i el jacint son dos matis del mateix color que seria fàcil confondre'ls i que, tanmateix, tenen significats diferents. El púrpura, en l'antiguitat, era un color vermell matisat del blau; el púrpura, diuen els tractats de l'heràldica, es la barreja del blau i glues. El vermell domina en el púrpura; pel contrari, en el jacint, el color principal es el blau. El jacint oriental o jacint pròpiament dit, es un safir ataronjat. En el simbolisme dels colors mixtos, el matriu dominant dona el significat general, i el to denominant al significat general, i el to dominat el modifica. El vermell es símbol de l'amor diví, el blau representa la veritat celest; el púrpura, per consegüent, es referirà a l'amor de Jesús o paraula divina, com es dedueix del sentit que posseeixen el vermell i el groc. En la significació dels colors hem posat de relleu una oposició que apareix també en el cas del púrpura, el jacint i l'escarlata. Si el primer d'aquests tres tons es refereix al bé, el segon a la veritat i el tercer a al manifestació d'ambdós, d'aquí resulta que el púrpura es convertirà en símbol del mal; el jacint, en el de l'error; i l'escarlata, en el de la producció de mals i falsedats.

En la llengua col•loquial dels colors, el jacint degué tenir el significat de constància en els combats espirituals; el blau designava la fidelitat, i el vermell representava la guerra o els combats. Del jacint es veu l'emblema de l'home piadós, amb el qual l'ànima als rajos del sol diví i s'entristeix quan aquests ja l'inflamen; a aquesta ànima no hi ha força humana que pugui sotmetre-la: només Déu, com el diamant, deixa en ella la impremta.

Taronja

El taronja o safrà, compost de groc i vermell, va tenir des de la alta antiguitat el significat de revelació de l'amor diví. El color del safrà indica la unió de l'amor de Déu (el vermell) i de la paraula sagrada (or) on està contingudes totes les ciències, es a dir, totes les muses. En el cristianisme, els colors safrà i taronja eren símbols de Déu, que inflamen el cor i il•luminen l'esperit dels fidels.

En la llengua divina, el color safrà designava l'amor diví revelat a l'ànima humana, la unió de l'home amb Déu. En la llengua sagrada, el to compost de vermell i groc fou el símbol de matrimoni indissoluble. La oriflama rea símbol de l'eternitat de les bodes celests. El safrà i el taronja designen l'adulteri venjat, ja que el vermell significava venjança i el groc adulteri . El taronja designa també l'amor de la falsedat humana.

Bronzejat (marró)

Un to de barreja de vermell i negre, així com de vermell i groc i les més gradacions del color vermell. El foc símbol de l'amor diví, a sí mateix, l'egoisme, principi de tots els vicis, de tots els crims, aquell devorador de l'odi i de les passions, havia de tenir el mateix símbol: el foc.

El foc infernal, en oposició amb el foc diví, rep com a símbols particulars el fum i les cendres; el fum, que enfosqueix la flama, era l'emblema de les tenebres de la impietat; la cendra indicava la mort espiritual conseqüència de l'egoisme que devora i destrueix la seva herència celest. Al impietat troba el seu símbol en el foc lloc que devora; y l'orgull en fum que li està inseparablement unit. L'amor reprovà es tradueix en la llengua sagrada mitjançant el foc i el fum.

El cavall blanc indica poder de la llum sobre les tenebres, de bé sobre el mal i de la veritat sobre la falsedat. El cavall ros es el símbol de l'amor extingit, del bé destruït; quan l'amor diví ja no dona alè als homes, sorgeix la guerra i els pobles es degollen. El cavall negre representen les falsedats, el mateix que el cavall ros es símbol dels mals; els antics distingien dos tipus de negre. El primer era la negació del vermell; es el color bronzejat o el ros color del foc de l'Apocalipsi; el segon era el negre, negació del blanc. El que munta a cavall negre sosté una balança que indica avaluació del bé i de la veritat, representades per el blat i la civada amb les mesures no valen més que un denari, es a dir, careixen de valor. El cavall bai porta a sobre la mort, aquella mort espiritual que apareix a la terra quan l'amor i la saviesa son desterrades d'ella. El color bronzejat, imatge del foc de l'infern. El color bronzejat era també en l'antiguitat, i l'època mitjaval, signe de dol. Els àrabs d'Espanya atribuïren les mateixes idees a aquest color; era l'emblema de tot quant està malament, i l'aliat als altres colors donava un sentit nefast com pot veure's a la llista: El Blanc i bronzejat fan entendre Suficiència. El vermell i bronzejat fan entendre que tota la tota la força està perduda. El verd i bronzejat fan riure i plorar. El negre i bronzejat donen a entendre tristesa, com el major dolor. El blau i bronzejat fan entendre paciència en l'adversitat. Els colors encarnat (vermell clar i viu) i bronzejat, es com a benaurança i malaurança. El violeta i bronzejat donen a entendre amor no permanent. El gris i bronzejat donen la sensació d'esperança incerta, paciència per força. comoditat en el dolor. El bronzejat i Blanc com a penediment, innocència simulada, justícia pertorbada i alegria fingida.

El bronzejat i vermell com a valor fingit, preocupació massa inapreciable, dolor massa furiós. El bronzejat i violeta els tenim com a amor torbat, lleialtat mentidera. I per últim. Els colors bronzejat, gris i vioLa serp un animal mitològic, representa l'eternitat i al mateix temps la saviesa.

Sabem que, tant el vermell com el blanc foren colors mortuoris, i semblen haver estat igualment consagrats en aquesta accepció al bé i al mal, tant a les divinitats celestials com les divinitats infernals.

El símbol de l'amor diví es convertirà en símbol de l'egoisme, l'odi, l'amor infernal; el diable apareixerà vestit de vermell, el foc dels sacrificis tindrà la seva correspondència en el foc de l'infern. En totes les cosmógonies, significa la saviesa divina, la llum eterna que dona les tenebres originals i fa sorgir el mon en el si del caos. El color blanc fou el primer símbol de la unitat divina, i designà el principi del bé en la lluita amb el principi del mal, el negre. Així ens adonem que el blanc i el vermell tant son colors bons com dolents, com, d'alguna manera ho es la serp, perquè en aquesta simbologia la trobem com a bo, però tothom a la vida real li té por a les serps, perquè pensem que ens van a fer mal.

Així veient les dues parts, ens podem adonar que en els medallons on hi es inscrit el nom de Park i Güell, ens donen també la contradicció del que significat. Només en tinc alguns, i son els que estan exposats. Un del primers, es simplement Güell en blanc, volent dir la puresa de la llum eterna, ja que recordem que fou el seu mecenes més important. Després, que aquí es poc apreciable, hi ha Park de color blau fosc la P amb una estrella dins (de color blanc per dins, i les astes vermelles) i la resta del nom de color blau cel, té davant la P un triangle, una espècie d'escama de color blau. El color blau vol dir veritat divina, així que, per deducció lògica, sabem que es veritat que es un parc, junt amb els colors vermell i blanc, que signifiquen el mateix que el cos de la serp. Després trobem Güell de color blanc amb dues franges en diagonal negres, o sigui, la bondat i la maldat, la diferencia entre els dos móns contradictoris. Després ve Park, aquest té la P de color verd fosc i la resta verd fluix, dins la P hi ha una estrella que es blanca i les astes grogues, i davant de la P hi ha com una escama groga que senyala la lletra, el color verd té el símbol de la regeneració era el renaixement de la naturalesa en primavera, la vegetació de les plantes, dels arbres, del verdor dels camps. La fusta verda designa a l'home regenerador, així com la fusta seca es la imatge de l'home profà, mort a al vida espiritual. Gaudí estava fent un parc la naturalesa formava part d'això. I l'estrella vol dir la manifestació i revelació de la saviesa, i aquesta escama ens senyala el que això vol dir, el que vol manifestar. Tot junt ens donaria el resultat del que aquest medalló ens ve a dir: que des del principi del parc ja hi trobem la manifestació i revelació de la naturalesa. El següent medalló posarà evidentment Güell, en aquest cas blanc amb dues franja diagonals de color blau, donant-nos a entendre que formen l'eternitat absoluta i la veritat de les coses bones fent lluita contra les coses malicioses. El següent medalló hi fica Park de color vermell, la P fort, i les altres fluix, l'estrella es de color blanca amb les astes blau marí, i l'escama que hi ha al davant, que senyala la lletra, també es blau marí, això ens vol dir que el bé, que seria la P, es on està la l'amor diví i la veritat celest mentre que la resta de la paraula es la producció de mals i falsedats. El blau que senyala el nom també designa fidelitat.

Quan entrem per la porta principal del Park Güell. El primer que veiem es aquesta escala bifurcada tan elegant i bonica, de color blanc, que al triangle que forma a la part d'abaix trobem una vegetació preciosa i ben col•locada. Però si per un moment mirem als costats, veiem que les parets estan en relleu, com entrades i sortides, els rectangles blancs estan com sortits, i els quadrats de colors, estan enfonsats, no en tots, però en alguns tenen motius florals. En aquests quadrats, estan enfonsats en forma de cercle, que en cada un d'ells ens indica el cel i la terra en un mateix lloc, el blanc.

El color blanc fou el primer símbol de la unitat divina, i designà el principi del bé en la lluita amb el principi del mal, el negre. Tot bé d'aquesta dualitat del bé i el mal, tot allò bo i dolent. Mirant endavant el Park, a la dreta tenim com cau, sembla més bé una cova, està al peu de les escales abans d'arribar al drac i la serp. La cova vol dir referent al drac, que aquest es guardià del tresor, inaccessibles i molt perillosos per als humans del món exterior. Tret d'això una cova es simplement la seguretat i la protecció. Entrar a la cova significa, psicològicament, el retorn al ventre de la mare, la negació del naixement, el submergir-se en les ombres i en el món nocturn del indiferenciat. Es la renuncia de la vida terrenal en benefici de la innata vida superior, no existeix el temps, no hi ha ahir ni demà, posat que tampoc dia i nit son en ella diferenciats. Aquesta espècie de cova, està a l'entrada, al peu de la muntanya, com diu en la definició que es la renuncia a la vida terrenal, aquí la veiem més reforçada a causa del merlets que estan sobre, que tenen quadrats formant línies, i com ja sabem, els quadrats son l'expressió de la vida terrenal.

--Alexgarcia (disc.) 21:07, 28 feb 2010 (CET)