Usuari:Angoro6/proves
Església parroquial de nostra Senyora del Sagrat Cor[modifica]
L'església parroquial del Sagrat Cor, també prèviament denominada “Església de Santa Catalina de Siena” té el seu origen en un temple sota l'advocació d'esta mateixa santa. Formava part d'un conjunt més gran en el que també havia un convent de monges dominiques. Se situava on actualment es troba “El Corte Inglés” del carrer Pintor Sorolla.
Va ser necessària la demolició del conjunt per a la construcció del centre comercial, no obstant això, després de diverses querelles, es va poder conservar l'Església de Santa Catalina. De tal mode, en 1970 l'església va ser desmuntada i desplaçada al seu nou emplaçament, el barri d’Orriols. Una qüestió curiosa és que els elements arquitectònics de l'església van ser numerats per a col·locar-se fielment a la seua posició original.[1]
El convent[modifica]
El convent va nàixer gràcies a tres Beates valencianes -a les quals més tard se'ls afegiria Sor Eulalia Fortuny- pertanyents a la Tercer Ordre Seglar de Predicadors. La sol·licitud es va enviar a Gaspar Fayol, Pare Vicari General dels Dominics d'Aragó. Així doncs, el 23 de gener de 1491 les Beates es van instal·lar en unes cases provisionals situades en els terrenys de l'antic cementeri jueu ja clausurat, que es localitzava al costat de la porta de la muralla de la ciutat, l'anomenada porta dels . D'esta manera, el convent va sorgir amb un fervor total, de fet, el rei Ferran el Catòlic va cedir els primers terrenys i la ciutat de València va donar una plaça per a ampliar l'espai a construir.[1]
Història arquitectònica[modifica]
El conjunt es trobava on hui es troba El Corte Inglés, al carrer Pintor Sorolla. Les obres es van estendre fins a les primeres dècades del segle XVI. Centrant-nos en l'element neuràlgic, l'església va començar la seua construcció a la fi de 1510, i va ser consagrada el 4 de febrer de 1543 per l'arquebisbe de Fes, Francisco Mexia. L'edifici va patir diverses renovacions internes, com la de 1675, que es va centrar en la decoració, cobrint d'estuc amb motius florals l'edifici. No obstant això, estos no han arribat als nostres dies.
L'estil arquitectònic de l'edifici és el gòtic tardiu, predominant en els primers anys del Renaixement valencià. En el seu perímetre exterior s'observa una tàpia que envolta els seus quatre costats. Així mateix, tenia una capella central acompanyada de dos laterals. Quant a l'absis, este tenia una forma poligonal, mentre que als peus s'erigia un campanar de planta quadrada. A destacar el cor, de vital importància donada la naturalesa d'esta comunitat de clausura dedicada al cult. També, quant al convent, este estava annexat a l'església, de fet, era dels més imponents i grans en tota la ciutat de València, caracteritzat per la presència de dos magnes claustres.
Finalment, es va arribar a la decisió de conservar únicament l'església. Així, en la dècada de 1970 es va atorgar la llicència per al desmunt pedra a pedra i numerant-les per a guardar respecte a la seua forma original. No obstant això, les parets, construïdes mitjançant la tècnica de la tàpia, no van poder desmuntar-se, la qual cosa va complicar el seu transport.[1]
La reedificació[modifica]
La reedificació va començar en 1971, quan la Comissió Permanent de l'Ajuntament de València va autoritzar la reconstrucció de l'església. El procés va durar quatre anys, culminant en 1975, data de la consagració de l'edifici. Així mateix, cal assenyalar que en este projecte van participar figures com l'arquitecte espanyol Alejandro Ferrant Vázquez o l'aparellador Francisco Mira Bas.
Com s'ha dit prèviament, es va optar per reutilitzar els elements arquitectònics originals tant de l'església com del convent *destruído. No obstant això, molts dels elements van ser canviats de lloc o eliminats durant el procés. És rellevant assenyalar que les parets van haver de ser reconstruïdes en rajola de nou, ja que la tàpia no va aguantar les labors de trasllat. Com a resultat, la planta de l'edifici no guarda una relació fidedigna amb la seua estructura primigènia. [1]
Bibliografia[modifica]
Algarra Pardo, Victor. Berrocal Ruiz , Paloma. Alomà Magri, Juan. Historia de la antigua iglesia de Santa Catalina de Siena, parroquia de Nuestra Señora del Sagrado Corazón. (Iglesia de Nuestra Señora del Sagrado Corazón, del 25-V-2000 al 17-VI-2000). Valencia, ESPACIOS DEL NORTE, S.A, 2000.
Calvé, Óscar. “La iglesia de Santa Catalina de Siena en Valencia, una construcción de dos mundos”. En:https://www.lasprovincias.es/valencia-ciudad/iglesia-santa-catalina-20180503191213-nt.html?ref=https%3A%2F%2Fwww.google.com%2F (23/10/2023).
 |
Aquesta és una pàgina de proves de Angoro6. Es troba en subpàgines de la mateixa pàgina d'usuari. Serveix per a fer proves o desar provisionalment pàgines que estan sent desenvolupades per l'usuari. No és un article enciclopèdic. També podeu crear la vostra pàgina de proves.
Vegeu Viquipèdia:Sobre les proves per a més informació, i altres subpàgines d'aquest usuari |