Usuari:Argelaga/proves/La hija del mar

La hija del mar és el segon llibre de Rosalía de Castro i la seva primera novel·la. Va ser publicada el 1859, quan l’autora tenia vint-i-dos anys, i està dedicada al seu marit, Manuel Murguía, amb qui s’havia casat l’any anterior. Sota l’aparença d’una novel·la sentimental, Castro presenta una història trencadora que clama per a la llibertat de les dones i en denuncia l’opressió. Alhora, critica la corrupció i la hipocresia burgesa al costat de la pobresa i la genuïnitat del poble. Escrita en castellà i d’estètica romàntica, aquesta novel·la és imprescindible per a entendre el pensament i l’esperit de l’autora en les seves obres posteriors.

Context

Rosalía de Castro viu i escriu a mitjans d’un segle XIX convuls i ple de canvis socials. Del regnat d’Isabel II a la Restauració borbònica passant per la Revolució del 68, el breu regnat d’Amadeu de Savoia i la Primera República, el país es transforma en tots els aspectes. Literàriament parlant, durant aquest període, el Romanticisme arriba al seu moment d’esplendor i, després, decau, sorgeixen els provincialismes i arriba el Realisme i altres formes d’expressió lírica.

Amb tot, és la realitat immediata de Galícia la que més influencia Castro en les seves obres: la societat gallega era eminentment rural i vivia submergida en el subdesenvolupament agrícola i industrial. Així, la burgesia encara era feble comparada amb les classes dominants tradicionals —que no eren altres que l’església i els descendents de la vella noblesa . Alhora, la pagesia vivia en un estat de misèria que s’accentuà amb l’arribada d’una crisi econòmica el 1853 que portà fam, epidèmies, revoltes i una gran taxa d’emigració. Essencialment els homes joves es van veure obligats a emigrar, sobretot cap a l’Havana, on treballaven en condicions d’esclavitud. És en aquest context que comencen a sorgir diferents corrents de pensament orientats a reafirmar el caràcter diferenciat de Galícia respecte la resta d’Espanya . Rosalía de Castro, amb els seus Cantares gallegos (1863), es convertí en el símbol del Rexurdimento gallec, mentre que el seu marit, Manuel Murguía, es tornà un galleguista destacat .

La hija del mar és la primera novel·la de l’autora i l’escrigué d’acord amb una estètica romàntica paradigmàtica que li permeté fer-se pas en el món de les lletres. Sembla que la font d’inspiració paisatgística fou una estada a Muxía que l’autora realitzà el 1853 acompanyada d’Eduarda Pondal —germana del poeta Eduardo Pondal que, al seu torn, va ser un dels autors més destacats del Rexurdimiento gallec juntament amb Manuel Curros Enríquez i la mateixa Castro. L’experiència quedà marcada per la mort perquè les dues caigueren malaltes i Eduarda morí. Potser és per aquesta desgràcia que Castro descriu el paisatge de Muxía com a dur i estèril. Com a homenatge a l'amiga, la farà destinatària d'una carta de ficció anomenada Las literatas. Carta a Eduarda (1865). Aquest document denuncia els prejudicis socials contra les escriptores: en efecte, es tracta d'una carta que aplega un seguit de motius pels quals Eduarda s'hauria d'allunyar del món de l'escriptura .

Sinopsi

En un poble pescador de la Costa da Morte anomenat Muxía, trobem Teresa, una expòsita reservada i melancòlica que viu a l’espera del retorn del seu marit, que l’ha abandonada. Un dia de tempesta, els pescadors arriben a la platja portant un misteriós embalum que resultarà ser Esperanza, una nena bonica com un àngel que han rescatat de les ones en estranyes circumstàncies. La vida de les dues dones quedarà lligada per sempre quan el poble decideix que serà Teresa qui s’encarregarà de «la filla del mar». L’heroïna haurà de superar la situació de misèria en què es troba, l’abandonament del marit i la mort del seu únic fill per poder criar la nena que, amb el temps, esdevindrà la seva única amiga i companya.

Les dues protagonistes viuran apartades de la resta del poble i aviat revelaran unes personalitats complementàries. Malgrat que les dues responen a l’ideal d’heroïna romàntica de dona pura, generosa i lliure, Teresa és un ésser sofrent que estima la solitud, mentre que Esperanza és una nena alegre i innocent que gaudeix de la seva llibertat jugant a prop del mar en companyia de Fausto, un pescador de quinze anys que s’enamora d’ella.

El retorn del marit de Teresa actuarà com un element disruptiu al seu univers de calma i malenconia particular. Després d’onze anys d’absència, Alberto Ansot reapareixerà per reencarnar-se en una figura tirànica i depravada que sotmetrà les dues dones a patiments més grans dels que s’haurien pogut imaginar. La supremacia del dolor i la incapacitat de ser feliç, la sensibilitat cap als més dèbils, el tractament romàntic del paisatge, la denúncia pel patiment de les dones i la seva indefensió... són temes constants al llarg de tota una novel·la que resulta ser valenta, compromesa i trencadora.