Usuari:Bonanoti

NOU ARDOR

     La nostra societat evoluciona constantment i a un ritme accelerat, i els canvis que s'hi donen ens deixen descol.locats molt sovint.De vegades no sabem com reaccionar.S'ens plantegen nous reptes als que difícilment podrem donar resposta si abans no fem un esforç responsable per conèixer el nou escenari ón ens toca moure'ns tots avui.

    Ens cal assumir que el devenir històric és irreversible i que tots -tots!- hem de contribuir a configurar-lo,a dirigir-lo,a donar-li sentit,a millorar-lo a fi que l'home, que és al centre d'aquesta història,aconsegueixi aquella finalitat per la qual existeix: la seva realització en plenitud des de totes les vessants de la seva essència per aconseguir la felicitat que amb set ardent desitja.

    Aquesta tasca de construcció implica un esforç personal i col.lectiu que no seria possible sense una forta càrrega d'esperança i solidaritat. Esperança perquè creiem en l'home tot i les seves petites i grans mancances que sovint ens deixen perplexos i fins paralitzats.Esperança perquè creiem en un home,Jesús, fill de Maria de Nazareth,que segueix invitant-nos amb aquell crit d'ordre: "no tingueu por". Solidaritat perquè devant un Déu que es fa dir Pare tots ens sentim germans i per tant cridats a compartir tots els béns i a estimar-nos més enllà de cultures,religions,sensibilitats i diferències..

    Devant l'horitzó de globalització vers el que caminem augmenta la nostra il.lusió sabent que el nostre esforç, per petit que pugui semblar,ajuda a tota la comunitat de germans i germanes del món sencer a caminar en una nova direcció de més justícia,de més pau,de més felicitat en darrer terme. 

    Els nostres Bisbes amb motiu de la celebració dels 125 anys del Patronatge de la Mare de Déu de Montserrat ens han obsequiat amb el document   « CREURE EN L'EVANGELI I ANUNCIAR-LO AMB NOU ARDOR » L'hem llegit atentament i creiem conté tots els elements per ajudar-nos a caminar en la direcció que hem apuntat abans.

    Aquesta Web que avui us oferim vol emmarcar-se dins l'esperit d'aquest document. No sóm professionals de la comunicació i per tant aquestes pàgines són construïdes des de la nostra insignificància personal i pobresa de recursos.Donem del que tenim i aquest "tenir" desitgem estigui ben amarat d'aquest Nou Ardor a que ens inviten els nostres bisbes catalans.

    Molt ens plauria ens ajudessiu a enriquir el nostre portal amb les vostres aportacions.Podeu enviar les vostres crítiques i observacions a aquesta adreça:

                            infojosep@sepapbcn.com

http://www.sepapbcn.com/catalan/pagina_inicial

El pas cap a la vida autèntica

No es pas perqué restéssim sempre en aquest món caduc,que hem estat creats, sino per viure eternament a casa seva, allá on no hi ha llágrimes ni dol (Apoca-lipsi 21,4) i on tothom es estimat.

¿Com desitjaria viure jo el moment del traspàs, quan les coses humanes van perdent relleu i es va fent mes clara la consciència que aviat em trobaré davant del meu Creador i Senyor? Trobaré un amic (pregária!) o un desconegut? A mi m' agradarla tenir les actituds i els sentiments que descric a continuació.

Una plena conformitat amb la voluntat de Déu, acceptant que siguí precisament ara el moment d'anar-me'n.

La confiança que superaré totes les meves pors: sofriment físic, dubtes, judici, soledat... Una confiança fonamentada en la seguretat que aquest pas no el faré sol, perquè Jesucrist em vindrà a buscar (Jn 14,3) i la Mare de Déu haurà escoltat allò que tantes vegades li demanem: que es recordi de nosaltres «en l'hora de la nostra mort».

Un sentiment de tristesa pel mal que hagi fet o pel be deixat de fer, per no haver sabut correspondre a l'immens amor que Déu m'ha tingut. Però una tristesa esperançada perquè sé que la seva misericòrdia es molt superior a les meves mesquineses (Romans 5,20). I perqué sé que, si humilment em sento pecador, estic salvat (2Corintis 7,10). No pas pels meus mérits, sino pels de Jesús (2Timoteu 2,10). I alhora un desig sincer de perdonar els qui m'hagin pogut fer mal, com a resposta a la bondat de Déu que m'ofereix el seu perdó.

Un sentiment d'agraiment perquè, malgrat les meves deficiències, Déu s'ha valgut de mi per deixar un rastre inesborrable de la seva bondat aquí a la terra. I la confiança que no deixarà de la seva ma les persones i les obres estimades que deixo aquí.

Desitjaria, finalment, que el sentiment que s'anés imposant per damunt de tots els altres fos el d'una joia pregona. Perquè la mort no és el final de tot, sino el començament de l'autèntica Vida, la definitiva, aquella que Jesús ens ha guanyat (ho recordem a cada eucaristia), que sobrepassa tot el que ens podem imaginar (ICorintis 2, 9). Gràcies, Senyor, per haver-me donat l'existència sense cap mèrit meu!

P. Lluís Armengol i Bernils, SJ Director de 1'Escola Activa de Pares del Clot

Quan tu vas néixer..

«Quan tu vas néixer ploraves, mentre els altres estaven contents. Procura viure de tal manera que,quan moris siguis tu el qui està content i els altres els que ploren. ». (Dita popular).

Tant de bo que, en arribar al terme de la nostra vida, hàgim deixat un rastre de la bondat de Déu pertot arreu on haurem viscut. Llavors, ens n'anirem en pau. Però tothom ens trobarà a faltar, perquè els haurem guanyat el cor. Com podem arribar a ser així? Sent homes i i dones nor¬mals, però connectades amb el Cep d'on ens arribarà la saba vivificant que ens permetrà aconseguir-ho.

Sent persones senzilles, acollidores, de cor net, incapaces de guardar ressentiments. Sent com àngels de Déu que ajudin a aixecar-se els qui están enfonsats i que portin una mi¬ca de llum a la vida d'aquells que tot ho veuen fosc (Mt 12,18-21).

Sent d'aquells que sempre mantenen el somriure als llavis i una ale¬gría serena al fons del cor. No una alegría superficial que ve de fora, sino aquella alegría íntima que només pot donar el Senyor i que és capaç de sub¬sistir enmig de les dificultats de la vi¬da (Jn 16,22). Així serem testimonis eloqüents enmig d’una societat tan buida com la nostra.Rebutjant l’obsessió dels diners, perquè aquesta es la causa de moltes divisions i lluites fratricidas. I perquè sabem també que les coses materials només poden do¬nar benestar, pero no felicitat. El nostre objectiu en la vida ha de ser fer el bé i escampar estimació al nostre entorn. Així aconseguirem també ser felicos nosaltres mateixos, perquè no¬més se'n pot ser repartint felicitat.

Respectant tota persona, sigui quina sigui la seva raça, llengua o ideología, perquè sabem que tots som germans davant de Déu (Jn 15,12). Creant al nostre entorn un clima d'amabilitat, de comprensió i de germanor perquè això apropa les persones i asserena els cors enmig d'aquest món crispat on estem immersos. D'aquesta manera, transmetrem esperança perquè demostrarem que la pau es possible (Mt 5,9).

M'animo a ser una persona d'aquesta mena, o sigui, a deixar pertot arreu un rastre de la bondat de Déu? Això no es cap utopia: la pregària, que ens connecta amb la força de Jesucrist ressuscitat, ho fa possible.

P. Lluís Armengol i Bernils, SJ Director de l'Escola Activa de Pares del Clot

Això és impossible..!

Ser deixeble de Crist no es un joc de nens sinó una formida¬ble aventura que demana molta maduresa. Perqué no es fácil saber estimar tothom sense excloure els enemics, preferir ser just i honest que ric, no desentendre's del germà necessitat, mantenir l’esperança malgrat les dificultatats...

No es gens fàcil ser així. No es estrany que, de vegades, puguem pen¬sar que es impossible. «Alló que es impossible als homes, es possible a Déu» (Le 18,27) —respon Jesús. Efectivament, nosaltres sols no podem; pero Jesucrist s'ha fet home perquè això fos possible.

No sempre en som conscients perquè, sovint, entenem la salvació d'una manera res¬trictiva i incompleta.

Què significa que Jesucrist ens ha salvat? Que, en arribar al terme de la nostra vida, Déu Pare ens acollirà a ca¬sa seva i ens farà feliços per tota l’eternitat. Aquest do no es fruit del nostre esforç sinó que és un regal gratuït. Ens salvarem no pas pels nostres mèrits (totalment insuficients!), sinó perquè Déu es bo i misericordiós. Entrarem al cel gràcies a Jesús. Per això hem de ser conscients que Jesús es el do més gran que Déu ha fet a la Humanitat.

Però la força de salvacio de Jesús no queda exhaurida pel fet d'haver-nos guanyat el cel. La seva salvació també té efectes aquí a la terra: ens dóna la possibilitat de poder viure segons l'evangeli. Es a dir, ens permet de poder ser allò que humanament es impossible: un altre Crist.

Ser salvat per Jesús significa que ens dóna la força per superar els nostres egoismes i viure estimant; la força per mantenir la pau al cor siguí quina sigui la situadió que ens toqui de viure. Significa que ens dóna la capacitat de superar totes les pressions externes i in¬ternes que volen impedir que la nostra vida sigui una reproducció de la d' A-quell que va deixar un rastre de la bondat de Déu per allà on va passar.

Resumint: sentir-se salvat significa reconèixer que som pecadors, però pecadors perdonats i cridats a ser un nou Jesús, un Esperit de Déu encarnat, que reprodueix la vida de Crist i escampa el seu amor pertot arreu. Per aconseguir-ho només necessitem una cosa: reconéixer la nostra impotencia i demanar humilment l'ajut del Senyor. Res mes.

P. Lluís Armengol i Bernils, SJ Director de V Escola Activa de Pares del Clot

Vius amb la pau al cor?

Això es imprescindible per po¬der viure una vida autènticament cristiana. Suposa saber assumir, sense traumes, la situació que ens toca viure cada dia. I, sobretot, saber mirar el nostre passat i el nostre futur amb la llum de Déu que asserena els cors.

Nosaltres portem darrere una història que segons la lectura que en fem, ens condicionarà positivament o negativament. Tots hem patit fracassos i decepcions. No ens ha de doldre. Hem adquirit una experiència que ens ha fet madurar. La vida fàcil fa perso¬nes dèbils.

Segurament ni ha hagut qui, més o menys conscientment, ens ha fet mal. Hem de saber perdonar i eliminar tots els ressentiments. No solament perquè es l’actitud més auténticament cristia¬na —Déu em perdona molt!— sinó perquè mantenir els ressentiments es anar reproduint un patiment interior molt destructiu que no porta a res.

També hem de reconèixer que no sempre hem estat fidels a l’Evangeli. Però això no ens ha d'enfonsar. Només ha de servir per prendre consciència de la bondat de Déu i de la nostra fragilitat: sense el seu ajut no podem res. I també per fer-nos més humils i augmentar la nostra comprensió amb els altres. Deixem, dones, el nostre passat en mans de Déu i visquem en pau.

Igualment, hem de saber mirar el futur amb esperança. N'hi ha que pateixen per hipòtesis. Pateixen per mals que encara no han arribat i que potser no arribaran mai. Això es absurd. Val mes tenir una prudent previsió de les coses i tirar endavant confiant en el Senyor. Si arriben aquests mals, Déu ja ens donarà la força per superar-los.

Evitem, sobretot, tenir un cor estret que impulsa a l'escrúpol i a tenir por de Déu. A Ell no li agrada això: vol fills i no esclaus. Si Déu desitja realment una cosa ens ho fa veure amb claredat.

I, sobretot, ens fa sentir que ens dona la força per complir-ho amb pau, encara que sigui difícil. Quan hi ha bona voluntat, res que tregui la pau no pot venir de Déu.

Tirem endavant, doncs, ben convençuts que «res no ens podrà sepa¬rar de l'amor de Déu» (Rm 8,31-39). Així viurem mes feliços i ajudarem a ser-ho als qui tenim al costat.

P. Lluís Armengol i Bernils, SJ Director de l'Escola Activa de Pares del Clot