Usuari:Cecot comunicacio/proves

Fundada l'any 1912 com a Sindicat Comercial i Industrial, la Unió Comercial i Industrial sorgí de la necessitat dels diversos gremis de la ciutat d'agrupar-se en una confederació de gremis professionals, per unir esforços i defensar en comú els interessos dels oficis i artesans (metal•lúrgics, fusters, sastres, comerciants). No en formaven part les indústries tèxtils, que s'agrupaven a l'Institut Industrial.

En el moment de la seva creació, el Sindicat se situà a la Plaça Major, ara Plaça Vella, però de seguida, el 1915, es va trobar amb la necessitat de canviar el seu local per un de més gran al carrer dels Gavatxons, 9.

El juliol de l'any 1928 es traslladà novament, aquesta vegada a la placeta de la Font Trobada, i quatre anys més tard, el 28 d'abril de 1932 canvià el nom "Sindicato Comercial e Industrial de Tarrasa", que mantenia des de la seva creació, pel d'Unió Comercial i Industrial de Terrassa.

L'any 1979 es constituí la Confederació Empresarial de la Comarca de Terrassa (CECOT), que integrà els gremis i associacions de la Unió Comercial i l'Institut Industrial.

Història

Inicis

Al principi del segle XX, els industrials terrassencs del tèxtil estaven associats en el marc de l’Institut Industrial. La necessitat dels comerciants i la indústria no tèxtil de la ciutat de defensar els seus interessos va portar a la creació, el 1912, del Sindicat Comercial i Industrial de Terrassa, que el 1932 va esdevenir la Unió Comercial i Industrial.

Cal tenir present que en aquella època les comunicacions eren escasses i els contactes amb Barcelona eren dificultosos. La legislació reguladora de les activitats comercials i industrials es trobava en un estadi primerenc, i sovint apareixen dificultats per fer complir la llei que derivaven en conflictes de convivència no solament entre els dos sectors, sinó que també en les diferents activitats.

La trajectòria d’aquesta entitat es va iniciar en ple apogeu de l’antiquíssima indústria llanera, els oficis metal•lúrgics, la fusteria , la construcció, les arts gràfiques, la confiteria, la fleca, l’elaboració d’embotits, etc., activitats que juntament amb l’artesania van proporcionar notable importància a la fama de què sempre ha gaudit Terrassa com a empori industrial.

Als “botiguers”, vell designi pels comerciants, i els industrials no tèxtils s’afegiren altres no tan rellevants de l’economia terrassenca moguts també per l’esperit d’arribar a una situació de convivència en què es regulessin les actuacions conflictives i hi hagués una interpretació no controvertida de les lleis.

L’activitat del Sindicat es desenvolupà principalment en l’àmbit de l’assessorament als diferents estaments i sectors quan la interpretació de normes dictades per organismes oficials creava diferències que de vegades derivaven en qüestions personals. Només els industrials tèxtils, agrupats a l’Institut Industrial, estaven habituats a un funcionament cohesionat i unitari. És per això que els inicis d’aquesta entitat van ser difícils, sobretot en l’entorn dels comerciants, però la tenacitat i també l’exemple d’altres feia que el Sindicat s’anés consolidant.

L’actuació del Sindicat va abastar camps molt diversos, a més de l’estrictament econòmic. El vessant recreatiu va portar a la creació d’una comissió en aquest sentit. També es va impulsar la fundació d’un diari en defensa del comerç. La difusió de la important producció de la comarca va portar a desenvolupar una exposició anual, ja des del principi, en què els socis del Sindicat donaven a conèixer els fruits de la seva activitat. Els horaris de venda dels establiments ja eren, llavors, motiu de raons entre comerciants. La voluntat d’arribar a acords en aquest sentit, i també la creació d’una secció de cobrament de morosos van ser, així mateix, objectius de l’entitat. Un altre punt en què es va aprofundir van ser les assegurances socials i mutualistes que en aquella època no estaven gens desenvolupades: es va iniciar l’estudi dels ajuts mutus i la invalidesa.

Amb aquests ideals i aquest afany de servei als interessos comercials i industrials de la ciutat, el 3 d’abril de 1912 va tenir lloc la primer reunió del Sindicat Comercial i Industrial. El seu domicili social va anar variant segons el nombre de socis; així, des del 1915 fins el 1927 va ser al carrer Gavatxons número 9-11. A partir del 1928, al carrer del Raval de Montserrat número 2. En els inicis, les assembles se celebraven al Cafè Condal, el 1926 al Cinema Catalunya, i a partir del 1930 a la seu social del carrer del Raval de Montserrat.

La consecució fonamental del sindicat va ser coordinar el comerç i la petita i mitjana indústria no tèxtil per fer front a la constant evolució de la indústria i comerç locals, i afavorir l’adaptació a les exigències i necessitats de cada època. La seva capacitat de convocatòria queda palesa des del principi de la seva trajectòria en el gran nombre d’associats que sempre tingué, la majoria de les empreses no tèxtils, les artesanes, les familiars i una gran quantitat de comerços terrassencs de tota mena.

El reconeixement que va adquirir aquesta entitat des d’un bon començament es constata en el fet que el mateix juny de 1912 la Unió Gremial de Barcelona, la Gremial de Sabadell i la Federación Gremial Española li demanen consell i intervenció en els assumptes. La seva vàlua es va consolidant amb el pas dels anys, de manera que la presència de l’entitat arriba a totes aquelles activitats de la ciutat en què es pretén afavorir la prosperitat del comerç i de la indústria, com a servei a la ciutat i a tots els obrers què hi treballen.

Amb el temps, la proliferació dels sindicats de la classe obrera confon el Sindicat Comercial i Industrial amb un sindicat obrer i reivindicatiu. Per aquesta causa, l’abril del 1932 canvia de nom i passa a anomenar-se Unió Comercial i Industrial.

Les associacions, gremis i unions que des de la seva fundació en van formar part li van aportar el potencial necessari per estar el dia i afrontar les difícils circumstàncies, tant polítiques com econòmiques i socials, que durant els de la seva existència van fer trontollar de manera especial la petita i mitjana empresa, tant la industrial com la comercial.

Aquesta organització ha estat present en tots els moviments a favor de mesures econòmiques encaminades a afrontar les diverses crisis produïdes en l’àmbit local, provincial, regional o nacional. No s’ha d’oblidar la seva lluita per aconseguir una reforma fiscal justa i proporcionada. S’ha mogut, des dels seus inicis, sense la implicació de cap partit polític en la seva actuació, sempre al servei dels socis, i mai no ha adquirit cap compromís que contradigués la seva missió de defensa de l’empresari, tant a la mateixa ciutat de Terrassa, a Barcelona, o en la seva intervenció a Madrid en projectes de llei o en l’estudi de disposicions del Ministeri d’Hisenda.

Els gremis

La diversitat de problemes que es donen en els diferents oficis i indústries fa que a partir de setembre de 1912 la junta demani l’agrupació dels comerciants i industrials. Així, es creen en aquella època seccions de fabricants de sabates, de venedors de calçat, d’estris de cuina i vaixelles ordinàries, cafès, estorers, mobles fins, albarders, guarnicioners, mercers i barreters, espardenyers, fusters, sastres, confiters, pintors, venedors de queviures, lleters, barbers, serrallers, mecànics i constructors. A partir de 1914 van apareixent nous gremis que nomenen juntes i intervenen en les tasques pròpies del seu ofici i també del conjunt de l’entitat.

L’any 1924 agrupa els gremis següents: espardenyers, llauners, venedors de mobles, sabaters, barretaires i gorretes, teixits metàl•lics, teixits i confecció, merceria i novetats, bijuteria i articles de regal, carnissers, sastres, rellotgeria i joiera, màquines de cosir, gèneres de punt, perfumeries, llibreries i objectes d’escriptori, guarnimenters, ferreters, vaixelles i vidre, ganiveters, joguiners, venda de material elèctric, matalassers i cotilleria.

S’afegeixen nous gremis segons l’evolució tècnica i comercial dels negocis, cosa que aporta una notorietat important a la Unió Comercial i Industrial de Terrassa, i el seu pes específic creix a la ciutat gràcies al nombre de socis i al volum econòmic que representa en el conjunt de la ciutat.

Els impostos

Les queixes sorgides de molts associats sobre els impostos generen fortes reclamacions a Hisenda i també a l’Ajuntament, ja que per errors al padró o per desconeixement de la realitat, hi ha més comerciants que paguen més que d’altres, i també perquè es consideren exagerades les pujades de contribució en diferents anys. El 1928 la unta s’entrevista amb la Delegació d’Hisenda per informar-la de la situació del comerç a Terrassa i per demanar-li que disposi una inspecció pel sanejament de la base contributiva a fi que el pagament d’impostos sigui equitatiu.

Per fer els pagaments cada secció nomena un síndic, encarregat cada any de confegir el repartiment d’impostos de la contribució, que ja venia regularitzat pel Reglament d’Hisenda. En un moment en què la contribució, també coneguda com a “matrícula”, pujà desmesuradament, el president convocà una assemblea on s’acordà demanar la rebaixa del 58% de l’augment. Atesa la importància de l’entitat, les sol•licituds de rebaixa es dirigiren al Ministeri d’Hisenda.

El camp de maniobres militars

El 1913 la preocupació per fer créixer el comerç a la ciutat genera la proposta que Terrassa tingui un camp de maniobres militars, ja que la presència de molts soldats en rotació constant en fa preveure un increment notori. Des d’aleshores l’entitat posa el màxim interès en el desenvolupament de l’activitat comercial i es proposa involucrar-hi la resta d’estaments econòmics de la ciutat. La proposta del camp de maniobres militars per Terrassa avança el 1914 de la mà del diputat Alfonso Sala, que considera necessari impulsar una comissió amb aquest objectiu i també que el sector comercial de la ciutat contribueixi a la realització d’aquesta obra. La resposta d’una part del sector comercial en contra d’aquesta contribució es deixa sentir aviat.

El 1916 l’alcaldia comunica l’adjudicació en concurs de l’adquisició del camp de maniobres, i l’Estat, ja compromès en el projecte des del 1913, satisfà la quantitat pactada, però, tot i que les negociacions s’allarguen durant anys, no s’arriba a aconseguir ni un regiment d’artillera prengui seu a Terrassa.

La participació

L’esperit dels components de l’entitat és que cal col•laborar, prioritàriament, en les coses ciutadanes; així doncs no ha de faltar la presència del comerç en les festes de la ciutat. El 31 de març de 1913 es nomena una comissió de festes. En la convocatòria d’aquell any per participar en l’organització de la festa major, l’alcaldia convida les diferents seccions perquè en formin part i també perquè hi facin una modesta contribució econòmica, atesa la curta existència de l’entitat.

Curiosament, el 1915 s’afegeix a la festa major la convocatòria d’un certament literari en prosa amb el tema: “Harmonía entre los intereses del Estado y los contribuyentes y medios que deberían adoptarse para establercer esta harmonia”. El premi al millor treball és de cinquanta pessetes.

Les festes de Carnaval també són motiu de participació de l’entitat en la vida de la ciutat. El 1923, arran d’una controvèrsia entre el Casino del Comerç i el Sindicat Comercial i Industrial, la junta crea una comissió per vetllar per la participació de l’entitat i posa cinc-centes pessetes a disposició de l’Ajuntament per a premis a carrosses i comparses. La presència d’una carrossa pròpia del Sindicat es constata fins el 1935.

El mercat

El mercat dels diumenges, actualment en dimecres, fou sempre un tema envoltat de crispació al de l’existència del Sindicat i la posterior Unió Comercial i Industrial, i encara avui la majoria de comerciants no l’accepten. Sempre s’ha argumentat que aquest mercat no té raó de ser en una població com Terrassa, perquè no beneficia gens els interessos de la ciutat i perjudica el comerç en general, ja que el seu fi és la venda ambulant i no té garanties. Les gestions fetes amb el Govern Civil resultaren infructuoses, tot i que s’apel•lava a les poques garanties de qualitat que oferien els articles que s’hi venien i al fet que el comerç establert era el que suportava els impostos de l’estat i el municipi. El mercat s’ha celebrat en llocs molt diversos, tant en la Plaça del Progrés com la Rambla d’Ègara.

Conflictivitat social i laboral

Els conflictes que es plantegen entre obrers i empresaris són una de les preocupacions importants de l’entitat. Per tal de controlar aquests incidents, al llarg dels anys se suggereixen idees, i es posa de manifest dins de l’entitat que els conflictes entre el capital i el treball afecten molt especialment el petit comerciant. Les mancomunitats, les diputacions provincials i els alcaldes fan una crida a tots els catalans per demanar concòrdia entre patrons i obrers, i perquè dirimeixen les seves diferències per la via jurídica, però aquestes peticions no són escoltades. En aquest sentit l’entitat manifesta reiteradament la seva adhesió a la Junta Local de Reformes Socials, on té un representant. En aquesta línia, l’Ajuntament demana a l’entitat que formi part de la Junta Autònoma de Borsa Municipal de Treball.

Fins el 1936 se succeeixen vagues de diferent intensitat en què l’Ajuntament, a través del seu alcalde, té un paper mediador, però tot i l’interès de la patronal la conflictivitat creix i s’arriba als atemptats personals i la col•locació de bombes.

Vocació de servei

Hi ha termes recurrents que tenen relleu en la història d’aquesta entitat. El descans dominical i els horaris comercials són motiu d’una polèmica aferrissada sobretot a partir de 1924, tot i l’existència d’una normativa molt concreta que els regula. L’interès per millorar les condicions de vida dels terrassencs es palesa en la preocupació de l’entitat de pal•liar la falta d’aigua que experimenta la ciutat en aquells moments.

La vocació de servei al soci també queda reflectida en l’esforç per gestionar, sense recàrrec, el complicat pagament dels diferents tributs, i també per recollir i elaborar la reclamació contra el mal funcionament de serveis fonamentals per a la vida econòmica de la ciutat, com el de les companyies ferroviàries, que acusaven una tardança en el lliurament dels articles d’hivern que perjudicava la indústria terrassenca, o bé contra l’important recàrrec aplicat en la venda d’articles envestats, o la protesta feta perquè la Compañía General de Electricidad acomiada els obrers de l’oficina i els substitueix per persones de fora la ciutat.

El pas del temps mostra com la voluntat d’unió i millora en l’àmbit comercial i industrial preval en etapes en què la conflictivitat sembla que plana damunt l’activitat de l’entitat.

La guerra civil i el període franquista

Durant els anys de la guerra civil la situació de la Unió Comercial i Industrial en el bàndol republicà és difícil. La junta d’aquell moment es va negar sempre a integrar-se en la UGT malgrat les amenaces que van rebre els seus components. Fruit de la violència generada en el marc de la guerra civil es pot assenyalar que van associats van ser assassinats durant aquest període.

El 1939, acabat el conflicte, a poc a poc es van reorganitzant els serveis de la Unió, i l’abril de 1940 hi ha una reunió al local de la Central Sindicalista (CNS) amb el seu president, Ramón Matalonga i Cortés, i els quatre membres de la junta de l’entitat. El Sr. Matalonga manifesta que fent ús de les facultats que li concedeix la Jefatura Provincial de la CNS, d’ofici és nomenat interventor en la junta d’aquesta entitat, i afegeix que sempre trobaran, en tot allò que representi defensa legítima dels interessos de la indústria i el comerç, el suport de la CNS, ja que en el futur les dues entitats sempre aniran unides. Els anima a continuar en el camí iniciat des de la seva fundació, ja que considera que no s’ha de truncar un treball tan important per al bé de patrons i obrers.

En el terreny empresarial, després de la guerra civil Terrassa compta amb dues entitats patronals, obviant la Cambra de Comerç, l’Institut Industrial, organitzada com una federació de gremis independents per branques d’activitat i formada en conjunt per més de mil sis-cents socis.

L’activitat de la Unió Comercial i Industrial durant els anys de dictadura es desenvolupa d’una manera similar als anys anteriors pel que fa a la defensa i l’apropament  als sectors comercials i industrials afiliats. Les ajudes econòmiques a les actuacions culturals o recreatives de la ciutat són importants, i entre aquestes podem esmentar la col·laboració amb el premi de pintura Ciutat de Terrassa, el Proedificis Culturals i Religiosos, l’Escola Municipal d’Arts i Oficis, el Club de Futbol Terrassa, etc.

Amb el pas dels anys, l’evolució de la tecnologia revela la necessitat de formar i atorgar titulacions als treballadors en funció de la seva especialització. Aquí s’inicia la vocació formativa d’aquesta entitat, que perdurarà en el temps.

En un altre àmbit, la política municipal respecte a la millora de la via pública fa recaure en el comerç una nova càrrega impositiva. La mediació de l’entitat resulta clau per no perjudicar els estaments productius.

Les necessitats empresarials a partir de 1975

La situació política, social i econòmica portada per la creixent democratització de la vida espanyola a partir del 1975 desvetlla en alguns empresaris la necessitat de posar al dia les estructures empresarials de la demarcació, amb especial insistència en la conveniència d’agrupar els empresaris no solament des del punt de vista sectorial, sinó també globalment com a estament diferenciat.

Fruit d’aquest sentiment, les reunions mantingues el darrer terç de l’any 1976 acaben amb una proposta concreta de l’Institut Industrial, que conclou que, davant el dilema entre l’existència d’un sindicat únic o bé d’un sindicat múltiple, és possible aplicar un mode segons el qual cada branca considerada prou individualitzada podria constituir un sindicat, i posteriorment aquests sindicats es federarien en una agrupació patronal única.

Aquesta necessitat d’integració es fa sentir en ambdues entitats, especialment en el si de la Unió Comercial i Industrial , ja que té una organització més complexa. La majoria dels molt diversos interessos aglutinats en l’entitat coincideixen en la imperiosa necessitat de reestructurar els serveis, l’organització i el finançament de la federació gremial.

La reflexió sobre el tema i la conveniència de participar d’una organització aglutinadora impulsa l’Institut Industrial i la Unió Comercial i industrial a concretar una mútua integració.

Diversos motius econòmics, la diversitat de situacions i la dualitat indústria/comerç, entre d’altres, endarrereixen l’adopció d’accions preconitzades fins a la fundació de la CECOT l’any 1978, que estableix la desaparició de la Unió Comercial i Industrial de Terrassa.