Usuari:Egonzape11

Michele Taruffo[editar código · editar]

Michele Taruffo fou un jurista i professor italià especialitzat en dret processal. Fou professor de la Università degli Studi di Pavia (1965-2013, any de la seva jubilació). Les seves obres tracten, majoritàriament, sobre dret processal i han estat traduïdes al castellà, anglès i portuguès. A més de manuals de dret processal i comentaris al codi de procediment civil, les seves majors aportacions es troben en l'àmbit del raonament provatori i les proves judicials.

La seva obra és, sens dubte, un dels factors que expliquen el creixement de l'interès pel raonament probatori en els països de tradició romano-germànica (especialment Itàlia i Iberoamèrica). La seva pretensió en oferir una teoria general dels problemes probatoris, aferrada al dret comparat, li va permetre també tenir una important presència al debat anglosaxó i, mes recentment, a la Xina.

Biografia[editar código · editar]

Taruffo va néixer el 1943 a Vigevano i va estudiar dret a la Università degli Studi di Pavia. Tot i que volia dedicar-se a la filosofía del dret, finalment i gràcies a la intervenció del iusfilòsof Amedeo Conte (qui li va suggerir escriure una tesi sobre els aspectes lògics de la sentència) es va acostar al professor ordinari de dret processal civil, Vittorio Denti, que el va acollir al seu grup i es va convertir en professor d'aquesta matèria. Cap el 1976 va guanyar la plaça de professor ordinari i la va ocupar fins la seva jubilació, impartint classes sobre dret processal civil i dret processal comparat.

Influències[editar código · editar]

Va començar escrivint ressenyes de sentències per a la Rivista di diritto processuale i aviat els seus llibres van adquirir notorietat entre els procesalistes i els iusfilòsofs, amb els que va tenir una relació fluida. Per les seves posicions teòriques debatia constantment amb autors com Franco Cipriani, Bruno Cavallone o Girolamo Monteleone, i fora d'Itàlia amb l'espanyol Juan Montero Aroca o l'argentí Adolfo Alvarado Velloso.

Michele Taruffo va pertànyer al prestigiós Collegio Ghislieri, de Pavía, mentre estudiava el seu laurea en dret a la universitat d'aquesta ciutat, on fou, a més, deixeble directe del procesalista Vittorio Denti. En l'àmbit iusfilosòfic va rebre la influència d'Amedeo Conte i Uberto Scarpelli. Posteriorment va rebre les influències indirectes de Mauro Cappelletti, Giovanni Tarello, i fins i tot del polac Jerzy Wróblewski.

Vinculacions acadèmiques[editar código · editar]

Universitats[editar código · editar][editar código · editar]

A més del seu treball acadèmic a la Università degli Studi di Pavia, fou professor visitant de diverses universitats europees, estadounidenques (Cornell y California) i llatinoamericanes (Pontificia Universidad Católica de Chile, Universidad Nacional Autónoma de México, Universidad de Medellín, entre d'altres), així com investigador de la Càtedra de Cultura Jurídica de la Universitat de Girona (Espanya) fins a la seva defunció al desembre de 2020. A finals dels anys noranta se li va oferir una plaça a la Universitat de Cornell que no va acceptar.

Al maig del 2021 es fa fer la donació de la seva biblioteca de treball (aproximadament uns 13500 volúms i una petita col·lecció d'art) a la Universitat de Girona.

Associacions[editar código · editar][editar código · editar]

Taruffo va pertànyer a l'Academia Nacional de los Linces i fou membre de l'Associació Italiana d'Estudiosos del Dret processal, de l'Acadèmia Italiana de Dret comparat, de la Societa Italiana de Filosofia Jurídica i Política.

Fora d'Itàlia fou membre, també, de l'American Law Institute, de l'International Association of Procedural Law, de l'Instituto Brasileiro de Direito Processual i de l'Asociación Henri Capitant de Amigos de la Cultura Jurídica Francesa.

Des de la seva fundació, també fou professor adjunt de l'IInstitute of Evidence Law and Forensic Science.

Honoris causa i homenatges[editar código · editar]

Michele Taruffo va rebre doctorats honoris causa de les universitats de Medellín (Colombia),​ Mayor de San Marcos (Perú),​ Católica del Perú (Perú),​ Privada de Tacna (Perú), Upagu (Perú),​ Inca Garcilaso de la Vega (Perú), Nacional de San Agustín (Perú), Continental (Perú) ​ i Austral de Chile (Xile).​ L'any 2013 rebé la medalla d'or de la seva universitat per jubilar-se després de més de 25 anys de treball.

El 2013, la Fondazione Enrico Redenti (de Bolònya, Itàlia), entregà el premi, del mateix nom, a Taruffo com a reconeixement per la seva obra. L'any 2015, la Universitat de Girona celebrà el congrés: Un jurista plurisdisciplinar: en torno al pensamiento de Michele Taruffo homenatjant-lo; d'aquest congrés és resultat el llibre Debatiendo con Taruffo​ coordinat per Jordi Ferrer Beltrán i Carmen Vázquez.​ Així mateix, a la Universitat d' Alacant es va defensar una tesi doctoral que girava al voltant del seu pensament (Decisión judicial y prueba en la obra de Michele Taruffo), d'en Maximiliano Alberto Aramburo Calle, dirigida per Manuel Atienza i Daniel González Lagier.

El 2019 fou homenatjat pel Tribunal Superior de Medellín (Colombia).​ El 2020 es publicà a Argentina el volum Verdad, justicia y derecho, que recull les ponències d'un congrés realitzat a Buenos Aires el 2015 per discutir les seves idees.

Bibliografia[editar código · editar]

L'Universitat de Girona creà una base de dades amb enllaços a l'abundant bibliografia d'en Taruffo. Tot i que els seus escrits han sigut publicats en nombrosos volums i revistes de tot el món, els seus llibres més importants són els següents:

En italià[editar código · editar][editar código · editar]

• Studi sulla rilevanza della prova (Cedam, 1970).
• La motivazione della sentenza civile (Cedam, 1975).
• Il proceso civile “adversary” nell’esperienza americana (Cedam, 1979).
• La giustizia civile in Italia dal '700 a oggi (Il Mulino, 1980).
• Il vertice ambiguo. Saggi sulla Cassazione civile (Il Mulino, 1991).
• La prova dei fatti giuridici. Nozioni generali (Giuffrè, 1992).
• La giustizia civile negli Stati Uniti (Il Mulino, 1993, con G. Hazard).
• Sui confini. Scritti sulla giustizia civile (Il Mulino, 2002).
• Lezioni sul proceso civile (varias ediciones, con Luigi Paolo Comoglio y Corrado Ferri, Il Mulino).
• Comentario breve al codice di procedura civile (varias ediciones, con Federico Carpi, Cedam).
• La semplice verità (Laterza, 2009).
• Verso la decisione giusta (Giappichelli, 2020).

En espanyol[editar código · editar][editar código · editar]

• La prueba de los hechos (Trotta, 2002, trad. de Jordi Ferrer Beltrán).
• El vértice ambiguo (Palestra, 2005, trad. de Juan Monroy Gálvez).
• La motivación de la sentencia civil (Trife, 2006; Trotta, 2011, trad. de Lorenzo Córdova Vianello).
• Sobre las fronteras (Temis, 2006, trad. de Beatriz Quintero).
• La justicia civil en los Estados Unidos (Aranzadi, 2006, con G. Hazard, trad. de Fernando Gascón).
• El proceso civil adversarial en la experiencia americana (Temis, 2008, trad. de Beatriz Quintero).
• La prueba (Marcial Pons, 2008, trad. Laura Manríquez y Jordi Ferrer).
• Páginas sobre justicia civil (Marcial Pons, 2009, trad. de Maximiliano Aramburo).
• Simplemente la verdad (Marcial Pons, 2010, trad. de Daniela Accatino).
• Proceso y decisión (Marcial Pons, 2012).
• Hacia la decisión justa (Zela, 2020, trad. César Moreno).

1. ↑ Ferrer Beltrán, Jordi (2016). Debatiendo con Taruffo. Marcial Pons. ISBN 9788491230441. Consultado el 24 de febrero de 2024.