Usuari:Gerhard Farré/proves

La Simfonia núm. 4, titulada “New York” per l’autor, fou escrita el 1967 sota encàrrec de la Filharmònica de Nova York en honor a la seva 125a temporada, la qual fou dirigida en la seva première per William Steinberg. Un any després, Gerhard revisà la partitura per a l’estrena a Europa, sota la batuta del director hongarès Antal Doráti. El compositor va compondre les primeres notes a la seva residència a Cambridge, Regne Unit, el novembre de 1966, i les últimes durant l’octubre de 1967. Robert Gerhard esperava que la dirigís Leonard Bernstein, tal i com ho va fer en l’estrena de la seva primera simfonia, però no va poder ser així.

Història i anàlisis

La simfonia comença amb uns conjunts de sons inquietants que poden recordar-nos a les composicions electro-acústiques de Gerhard. El compositor empra aquests conjunts per a l’obertura de l’obra, com una reproducció que separa les idees principals, i assegura els oients que puguem diferenciar les pautes melòdiques per a ser capaços d’entendre l’univers sonor de la simfonia. Durant l’obra, trobem petits fragments de melodies folklòriques, les quals tenen un rol molt rellevant en l’estructura de la peça. Passatges d'instruments de corda en la música, espinosos i staccato, donen un teló de fons pera què els oboès i les trompetes entonin la primera indicació d'una cançó folklòrica, Ia qual serà molt important més endavant. Aquests són interromputs ràpidament pels instruments de corda, que assumeixen la forma d'una guitarra gegantina i que competeixen amb metalls destellants, per atreure l'oïda de l’oient. Un “so blanc”, fruit dels harmònics de la secció de corda, serveix com a transició entre els passatges percutius. Cada vegada la música va guanyant velocitat, i el compositor presenta una nota que ens sorprèn, com si en aquell moment ens dibuixés una pintura surrealista. Les últimes cinc notes de la peça tenen molta intensitat, provinents, d’un augmant rítmic protagonitzat pels trombons. Un glissandi en el timbal dóna lloc a una secció creada per una acció en “càmera lenta”. Seguidament, trobem un duet d’oboès que ens recorda a una melodia folklòrica catalana (“El cotiló”); un registre en l’oboè triat especialment per a imitar el so de la gralla o la tenora. Llavors, aquesta activitat frenètica és aturada per les cinc notes cadencials que s’han esmentat anteriorment.

La melodia d’aquesta cançó tingué càrrega emocional molt important per a Gerhard. Ja la havia utilitzat en el primer i l’últim moviment de la seva primera simfonia (“Pedrelliana”). La canço parla d’un home condemnat a presó. El passatge de “New York” en què trobem aquesta melodia no hi era en la primera versió, sinó que la va afegir a posteriori. La secció conclusiva organitza els diferents motius destacats de manera compacta i, al final, la música pateix un tall violent que enllesteix l’obra del compositor català.