Usuari:Javiermds96/proves

Edith Stein

Pensament

L'itinerari intel·lectual de l'autora es va veure profundament marcat per l'esdeveniment de la seva conversió. Arran d'això, se sol dividir el pensament d'Edith Stein en dues grans etapes: etapa fenomenològica, i etapa cristiana (escindida al seu torn entre l'etapa tomista, i l'etapa mística). Entre totes dues etapes l'eix transversal del seu pensament és la noció d'esperit, com a concepte sistemàtic que impregna tota l'obra de l'autora.

concepte d'esperit

L'assistència en 1913 al curs d'Edmund Husserl, ``naturalesa i Esperit´´ marca profundament el seu pensament. Per a Stein tot quan existeix pot ser enquadrat en l'ordre de la naturalesa, o en el de l'esperit, sent la persona humana l'únic ser que participa de tots dos àmbits. El terme que utilitza per a referir a l'esperit, Geist, té una connotació associada a l'activitat intel·lectual en la tradició filosòfica alemanya, però per a Stein remet a la ``obertura´´. L'esperit és la dimensió de l'obertura de la persona. Aquest concepte d'obertura s'assembla enormement a la noció de reducció fenomenològica de E. Husserl.

La Fenomenologia de Husserl s'inspira en Brentano i la seva noció d'intencionalitat, associada a l'a priori de la correlació. Segons Husserl, la nostra ment té una estructura ontològica i l'ontològic una estructura fenomenològica. L'acte de consciència és el centre de la seva recerca, del qual depenen un pol objectiu i un pol subjectiu. La fenomenologia recompon el que hi ha, sent el centre del seu estudi l'acte de consciència. L'acte de consciència és la base a partir del qual anul·lar la distinció Subjecte-Objecte. És en l'acte de consciència on es dóna un pol subjectiu i un pol objectiu. El que es dóna per a ell és un corrent de consciència; no un món o un subjecte. Els actes de consciència es corresponen amb diferents objectes. En cada acte de consciència hi ha un contingut determinat amb diferents objectes.Tot acte de consciència té un contingut, i si és verificable, tindrà un objecte. En aquest esquema introdueix un jo/ego, com un pol subjectiu que es relaciona amb un objecte.

Per a Stein, la noció d'esperit fa referència tant a la percepció de la sensibilitat, com a l'enteniment racional, i per tant no és reduïble als conceptes de ment, o ànima. L'espiritual aquesta intrínsecament lligat al corporal, però el mateix temps diferencia entre sentiments espirituals (aquells el concepte dels quals no inclou que estiguin lligats a un cos), i sentiments sensorials (lligats al cos necessàriament). No obstant això, l'element que defineix principalment a l'esperit és l'obertura.

Per a Stein, l'esperit com a obertura és l'element definitori de la persona humana, sent el motiu pel qual els éssers humans poden ser entesos com una imatge de Déu. ``la prerrogativa de l'home enfront de les criatures inferiors és que ell, com a esperit, és rèplica de Déu´´ . A aquesta forma de l'esperit, que només es dóna en l'ésser humà com a obertura, Stein denomina ``esperit subjectiu´´, atorgant-li dues direccions d'obertura: cap a la naturalesa per la percepció, i cap a altres esperits per l'empatia i la consciència.

``esperit és sortir d'un mateix, obertura en un doble sentit: per a un món d'objectes que és vivenciat i per a la subjectivitat aliena, l'esperit aliè, amb el qual es viu i es vivencia en comú´´

La naturalesa és considerada per Stein com el món de les coses, mera materialitat infraespiritual. L'obertura espiritual cap a la naturalesa com a diferent de l'esperit es basa en la percepció sensible de l'esperit, com a forma d'accedir al ``correlat del món dels objectes´´. La percepció sensible és la primera funció de l'esperit, obrint-nos a la naturalesa. La seva primera anàlisi, al qual Stein no dedica massa espai en les seves obres, és un pas intermedi, simplement destinat a la superació de l'idealisme, amb la finalitat d'atendre l'obertura de l'esperit cap a la resta de consciències, a través de l'empatia.

L'obertura de l'esperit cap a altres formes de consciència va ser una de les línies clau del pensament de Stein, sent el problema al qual va dedicar la seva tesi doctoral, centrada en el problema de l'empatia. Aquesta obertura coneix quatre modalitats: l'esperit subjectiu, l'esperit objectiu, l'esperit diví, i la pròpia interioritat, com exposa en la seva obra Causalitat Psíquica. L'obertura a totes aquestes formes de consciència es dóna a través de l'empatia, com a experiència de les vivències alienes. L'empatia és ràtio cognoscendi de l'esperit, i l'esperit ràtio essendi de l'empatia.

L'esperit subjectiu, com contraposat al cos viu (Leib) en cada ésser humà, es compon de coneixement, voluntat i Gemüt. L'esperit objectiu es compon a partir dels valores i la cultura, sent l'espai de la intersubjectivitat constituït com un món con consistència pròpia. L'esperit diví seria aquell definit com a pura espiritualitat, sense part natural, i seria bàsicament Déu mateix. L'obertura a l'esperit diví, que l'autora tractarà con major profunditat en els períodes religiós i místic, ja s'exposat en Causalitat psíquica com ``una certa capacitat d'acolliment com la que es funda en l'estructura de la persona que està sostreta al mecanisme psíquic´´ .L'empatia con Déu e slaque es tindria con algú mancat de cos físic, i por tanta invisible, inaudible i intangible. L'obertura con la pròpia interioritat li ho contacto con el ja esmentat Gëmut, entès com a centre o nucli de l'esperit, o també ``ànima de l'ànima´´, on el jo s'assegui un jo pur. Al procés de coneixement d'un mateix, com un moviment de l'esperit de autorreversión s'a el que se sol dir consciència.