Usuari:Jordi Pinto/proves
Casa Parramon
La Casa Parramon va ser fundada per Ramon Parramon i Castany, nascut el 10 de setembre de 1880 a la vila de Montesquiu (Ripollès). De ben jove començà a estudiar el violoncel amb el gran mestre i solista Antoni Lupresti al Conservatori del Liceu de Barcelona, que va ser qui el va animar a començar a fer alguna reparació i a vendre accessoris en un pis del carrer Montsió al cor de la Ciutat Vella de Barcelona. De seguida, però, es traslladà al carrer del Carme nº 8, iniciant així un petit comerç que prosperaria amb el temps amb una continuïtat exemplar, sense interrupcions i sempre mantenint el mateix caire artesanal i familiar.
Pocs anys més endavant, a primers del segle XX, va fer societat amb Jacint Pinto Iglesias, (1892 – 1956) jove ebenista que estava casat amb Maria Arxé, una noia de Montesquiu emparentada amb el Sr. Parramon. En Jacint era un jove molt emprenedor que havia estudiat l’ofici de luthier a França per indicació del mateix senyor Parramon al taller de Laberte a Mirecourt, ampliant així les possibilitats d’oferir més productes i serveis als músics locals. Començà a construir instruments des de l’any 1915 aproximadament i anà millorant la qualitat i quantitat de manera que arribaren a treballar fins a quatre operaris més, sempre sota la seva direcció com a expert i cap de taller.
Mentrestant a la botiga, dirigida pel mateix Ramon Parramon, s’hi afegí poc més tard l’Àngel Pinto, germà d’en Jacint, que continuà portant la Casa quan el Senyor Parramon la deixà a les seves mans l’any 1956.
D’aquesta època cal destacar la gran professionalitat i fidelitat d’en Felip Alcalde, que treballà a la Casa gairebé des dels inicis amb en Jacint, fins que al 1988 es retirà ja molt gran. També va construir molts instruments i va fer moltes restauracions, a part de ser qui va ensenyar i transmetre, a la dècada dels 70, tots els seus coneixements als artesans que el varen succeir. En Felip era una veritable institució dins de la casa: era molt treballador, bon company i tenia un sentit del humor envejable que aconseguia crear un ambient de treball càlid i humà.
Durant les dècades de màxim esplendor, a finals dels anys 20 i començament dels 30, es portaren a bon terme una sèrie de projectes dels quals es poden destacar l’edició de la revista MUSICAL HERMES, editada i redactada sota la mateixa direcció del Sr. Parramon. El primer número sortí el mes de gener de l’any 1928 i el darrer el mes de juny de 1931, amb un total de 33 números editats. S’hi publicaven articles sobre lutheria, concursos internacionals, publicitat d’accessoris i instruments i fins i tot un curs d’harmonia que mes a mes s’anava desenvolupant per tal d’estimular i fomentar l’estudi dels instruments d’arc. La col.laboració amb l’il.lustrador Ricard Fàbregas donà molta vida i un toc d’humor a la revista, amb uns dibuixos molt característics de l’època.
Una altra de les fites més destacables d’aquella època va ser la institució del “Premi Parramon”. Aquest concurs anava dirigit als estudiants més avançats de violí, viola i violoncel, i el premi pel guanyador de cada convocatòria consistia precisament en l’obtenció d’un instrument fet al taller de la Casa. És de destacar que molts guanyadors del premi Parramon són o han estat músics de primera fila, ja sigui tocant al Palau, al Liceu i arreu del món. El jurat del premi Parramon estava format per l’elit musical de l’època: Eduard Toldrà, Francesc Costa, Pau Casals, Gaspar Cassadó, Joan Manent, Joan Massià, Lamote de Grignon, Gracià Tarragó, etc.
Cal remarcar especialment la creació al taller de la Casa de la famosa viola-tenor, de la qual es construïren més de 50 exemplars que es varen vendre per tot el món gràcies a un petit llibre editat en anglès explicant les característiques de l’instrument. El Mestre Pau Casals en fou el més conegut dels que en gaudiren d’una, que actualment és exposada a la Casa-Museu del Vendrell.
En aquest període es distribuïen en exclusiva per a tot Espanya instruments i accessoris de les millors marques, creant un intercanvi material i econòmic amb diversos tallers d’Europa.
La guerra civil espanyola va fer estralls a tota la societat i la Casa Parramon no en va ser una excepció. El Senyor Parramon va haver de fugir i deixà el taller en mans dels treballadors passant a ser “empresa col.lectivitzada” durant aquest període. En un bombardeig dels nacionals, durant la guerra, va caure una bomba a la veïna església de Betlem, a escassos cinc metres de la Casa Parramon, just a l’altre banda del carrer Xuclà. L’Àngel va arribar a casa descompost i tot brut de la pols generada per l’explosió i en Felip, en un dietari que portava, tant sols va poder escriure: “Ha caigut una bomba a Betlem. Avui hem tornat a néixer”.
La demanda d’instruments es va aturar de cop debut a la guerra i a una postguerra duríssima. El subministrament d’accessoris s’estroncà ja que no es podia importar res com abans. L’Àngel Pinto i els seus fills hagueren de fer cordals i barbades a hores lliures, de nit a casa, amb qualsevol tros de fusta que trobessin. En Jacint Pinto i en Felip Alcalde deixaren de construir per posar-se a reparar tot el que podien. El senyor Parramon tornà, però ja va deixar la direcció de la Casa en mans de l’Àngel.
El senyor Parramon morí l’any 1962 però la família Pinto continuà amb la tradició, sempre mantenint el nom original, ja que és així com se la coneix a tot el món i així com consta a tots els diccionaris i llibres especialitzats en luteria.
La segona generació, que ja feia temps que aprenia l’ofici amb la família, agafà el relleu als anys seixanta, amb en Ramon al davant de la botiga i en Josep Maria al taller, tots dos fills de l’Àngel Pinto.
En Josep Maria, seguint les passes d’en Jacint, aprèn l’ofici amb en Felip Alcalde i a la mort d’aquest darrer passa a ser el cap de taller. Modernitzà el taller amb tècniques actuals, eines més precises i contactà professionals d’altres països per tal de veure com es feien les coses fora d’aquí. Donada la seva gran capacitat de treball va emprendre una gran quantitat de restauracions d’alt nivell en molts instruments. També es preocupà d’actualitzar les tècniques de la restauració i manteniment dels arquets adquirint un nivell molt notable. Realitzà diversos instruments per encàrrec, dels qual podem destacar diverses reproduccions d’instruments medievals com la mandora i el rabel per a intèrprets tant significatius com el músic, poeta i musicòleg Ramon Andrés i l’expert medievalista Antoni Rossell, de la Universitat Autònoma de Barcelona.
La tasca de l’Àngel i del senyor Parramon va ser continuada per en Ramon al capdavant de la botiga: eixamplà l’horitzó i mirà cap a Europa per veure com reorientar i modernitzar la tenda. Ja era hora de superar els anys de progressiva opressió i escassedat que havia comportat una massa llarga postguerra. Als anys 60 en Ramon i la seva esposa Maria Rosa feien petits viatges a Perpinyà, on una persona de contacte rebia arquets i accessoris de Paris i Mirecourt per a la Casa Parramon i ells els baixaven d’amagat en l’autobús de línia. Als any 70 ja hi havia una mica més de flexibilitat i portar coses de fora no era tan complicat. En Ramon començà a acudir de forma constant cada any a la fira internacional de Música de Frankfurt per estar al dia de totes les novetats.
L’encàrrec d’un quartet complet d’instruments de corda més una viola tenor per part del “Cuarteto Innovación” de la família Arias de Mèxic, a l’any 1957, culmina amb la gravació i edició de diversos discos per part d’aquesta formació amb els instruments Parramon, divulgant així el nom de la Casa arreu del món. El líder d’aquesta formació, el violinista Emmanuel Arias, va composar la “Ortofonia Catalana” dedicant-la a la Casa Parramon, tot inspirant-se en tonades catalanes que va tenir la oportunitat de sentir en una visita a Barcelona.
L’any 1973 es publicà el petit llibret “Historia del violín” per a divulgar els noms dels principals autors, estils i escoles de luteria més representatius de la tradició europea. Va ser l’embrió del que 14 anys més tard va ser un veritable èxit editorial a nivell mundial en el camp de la luteria: el llibre “los luthiers Españoles”.
A la dècada dels 80 es va fer un salt qualitatiu molt important: en Ramon, seguint la seva ferma intenció de veure com es feien les coses fora de casa contactà amb altres tallers d’Europa i es donà a conèixer. La seva tasca i perseverança obtingueren un merescut reconeixement internacional: va ser avalat per quatre dels millors experts mundials, que fóren Etienne Vatelot de Paris, Max Möller d’Amsterdam, Andrew Hill de Londres i l’eminent Walter Hamma de Stuttgart, per formar part de la prestigiosa Entente Internationale des Maitres Luthiers et Archetiers D’art. Va ser el primer espanyol a formar-ne part. (1986).
A imatge del que passava a fora i veient com anava tot per la Entente Internationale, en Ramon contactà tots els tallers professionals de luteria d’Espanya i impulsà la creació de la ASOCIACIÓN ESPAÑOLA DE MAESTROS LUTHIERS, predecessora de l’actual ASOCIACIÓN DE LUTHIERS Y ARQUETEROS PROFESIONALES, i s’establí com a seu social l’adreça de la Casa Parramon, al carrer del Carme, nº 8, per tractar-se del taller més antic i sobretot per la seva estabilitat, tant a través dels temps com per la seva situació, ja que durant la seva història ha estat pràcticament sempre a la mateixa adreça.
L’any següent i després de gairebé 10 anys de preparació, en Ramon publicà un libre especialitzat sobre la lutería espanyola des del 1700 fins a l’actualitat: “Los Luthiers Españoles” (Barcelona, 1987). Van ser moltes hores d’estudi i recerca en arxius, catalogació d’instruments i fotografies detallades dels millors exemplars. La reacció no es va fer esperar: un èxit rotund a nivell professional i un merescut reconeixement internacional el van posar al centre d’interès en quan a la lutería espanyola es refereix: esdevingué l’expert de referència en aquesta matèria i a partir de llavors és consultat per tot el món quan hi ha algun dubte o es busca consell sobre aquesta especialitat.
Ja feia temps que tenia la idea d’escriure també un mètode de construcció de violins, i fou a l’any 1989 que finalment es va poder fer realitat: el “Manual del luthier” esdevingué un veritable best seller del qual se n’ha fet ja tres edicions, que tenint en compte que es tracta d’un llibre molt tècnic i especialitzat és tota una fita.
L’any 1996 l’ Entente Internationale es reuní a Barcelona sota la presidència de l’alemany Wolfgang Bünnagel per celebrar la jornada de treball, a base de conferències tècniques i exposicions i és en Ramon recolzat per tota la Casa Parramon que se n’encarregà de tota l’organització. S’exposaren a la capella de Santa Àgata, a la plaça del Rei, més de 50 instruments entre violins violes i violoncels, essent l’exposició d’instruments espanyols més important mai celebrada.
L’any 1997 es celebrà el centenari de la fundació de la Casa Parramon amb diversos actes, dels quals en poden destacar un concert al Palau Güell a càrrec d’un quartet format per músics solistes de la Orquestra del Gran Teatre del Liceu, i una altre concert aquesta vegada celebrat al Saló de Cent de L’Ajuntament de Barcelona, a càrrec d’un quartet format per membres de la Orquestra Ciutat de Barcelona. En ambdós concerts s’hi varen reunir músics i amics fent que la festa fos autènticament memorable.
De portes endins la casa anà millorant el seu nivell, sobretot en l'oferta d’instruments i arquets professionals i pel que fa al nivell de les restauracions. Es contactà amb diversos tallers i s’aconseguiren acords per a distribuir en exclusiva per a tot Espanya instruments i arcs fets pels lutiers més prestigiosos i anomenats.
Una tercera generació s’hi afegí a finals dels anys setanta, amb L’Alex Canals i en Jordi Pinto (fill d’en Josep Maria), tots dos amb una sòlida formació tècnica i acadèmica. L’Alex al taller es va anar forjant progressivament una solidissima reputació no solament com a magnífic restaurador sinó també com a un professional amb coneixements profunds de com funciona l’instrument i com treure’n el màxim rendiment sonor. Esdevingué un autèntic punt de referència a tot Espanya en quan a contrabaixos es refereix.
En Jordi començà al taller amb el seu pare, però necessitats internes i futures de la Casa el portaren a seguir les passes d’en Ramon, sota la direcció del qual aprengué a dirigir la botiga i el taller. A part d’aprendre el funcionament de la Casa i el dia a dia amb els músics i les seves demandes també va anar mirant cap a l’exterior i acudint anualment a les fires internacionals- Musicora a Paris, Musikmesse de Frankfurt , Mondomusica a Cremona - per tal d’estar amb contacte no solament amb els proveïdors si no també amb altres lutiers i arqueters, amb els quals fa una bona i sòlida amistat i bona colaboració professional.
Gràcies a l’experiència adquirida al costat d’en Ramon l’any 1997 en Jordi també arriba a formar part de l’Entente Internationale com a membre associat, esdevenint-ne membre de ple dret l’any 2004.
Amb l’afany de voler saber millor la pròpia història de la Casa en Jordi reorganitza l’arxiu i topa amb un vell llibret que el Senyor Parramon havia distribuït entre els músics: la “Guia del violinista”, la primera edició de la qual data dels anys 20. La llegeix i amb gran entusiasme l’actualitza i amplia en segona edició l’any 1993. Es fan edicions posteriors, cada vegada més extenses i completes els anys 2002 i 2004, aquesta última amb dibuixos i i.llustracions d’en Toni Canyelles.
Pel que fa a en Ramon, el fet d’haver organitzat per a l’ Entente Internationale des Maitres Luthiers et Archetiers d’Art l’any 1996 una jornada de treball amb tant de ressò fa que se’l proposi Vice-President pel període 2001-2003, passant a ser-ne President pel període 2003-2005. És la culminació del reconeixement internacional de la seva tasca al front de la Casa Parramon i de totes les aportacions que ha fet en matèria de la seva gran especialitat, els instruments espanyols.
Com que la feina va en augment, es reforça el taller amb l’entrada de dos joves talents: en Jordi Térmens, que s’incorpora l’any 1998 i l’Ignasi Flo, que comença a treballar l’any 2003, i juntament amb en Josep i l’Àlex formen l’equip tècnic d’avui dia. L'Ismael Abellán reforça la feina d’atenció al públic i es dona per complert l’equip humà que forma la plantilla actual.
Seguint amb la línia de mirar sempre endavant i l’afany de superar les tècniques de restauració ja adquirides, es decideix fer una inversió molt important en coneixements i desenvolupament per aconseguir millorar encara més el nivell del taller. Pel que fa als arquets, l’any 2003 es contacta amb el mestre arqueter Francisco González, diplomat a Cremona i resident a Madrid i se’l fa venir al taller de la Casa per tal de veure altres tècniques i començar un intercanvi molt profitós, a part d’afermar una amistat molt entranyable.
Un vell somni per fi es fa realitat l’any 2003: ampliar l’espai de la Casa a base d’ajuntar els dos apartaments del mateix replà del pis principal. Ja feia temps que la Casa havia de créixer ja que s’havia quedat petit l’espai disponible: es guanya una gran sala per exposar més instruments i accessoris, una part es dedica a magatzem i una altra estança ben equipada i degudament insonoritzada per a poder provar instruments amb l’aïllament que desitja tot músic que vol provar sense ser destorbat i amb les millors condicions acústiques, per apreciar i percebre nítidament el so peculiar diferenciat de cada instrument.
El mes d’abril de l’any 2004 i per un període de 3 intenses setmanes, la Casa decideix fer venir el luthier expert Horacio Piñeiro des dels Estats Units, un dels millors restauradors de tot el món. Format a la mítica casa Wurlitzer i amb Jacques Français a Nova York, ha tingut confiats a les seves mans els millors instruments de Stradivari, Guarneri o Amati per tal de fer-hi les restauracions més delicades i amb més garantía d’èxit. Durant l’estada del Sr. Piñeiro al taller de la Casa es treballa de manera intensa i febril 12 hores diàries, dissabtes inclosos, per tal d’aprendre el màxim possible al costat d’aquest gran Mestre.
Els resultats no es fan esperar i seguidament al taller es posen a restaurar instruments d’alt valor històric obtenint per parts dels músics un merescut reconeixement. El salt qualitatiu és molt evident.
D’acord amb els nous temps i per no perdre el tren de les tecnologies modernes, el 1999 es crea una pàgina a internet amb el domini www.casaparramon.com en català, castellà i anglès per divulgar a tot el món com és, què es i què ofereix la Casa als músics que hi vulguin confiar els seus instruments, així com una de facebook.
També des de fa uns quants anys en Jordi Pinto s’ha encarregat de reforçar molt la tasca de divulgació de la realitat dels instruments de corda i dels luthiers, fent molta pedagogia mitjançant: articles en revistes especialitzades (col.laborador fix de la revista ”12 notas”) , entrevistes a emissores de ràdio i televisió ( Catalunya Música, Ona Catalana, TV3, BTV, ...) , premsa escrita ( Avui, dominical del Periodico, suplement de cultura de La Vanguardia ...) conferències a escoles (visita anual de l’Escola Oriol Martorell de Barcelona, escola municipal de música de Vilanova i la Geltrú,...) i institucions (Museo Nacional de Ciencia i Tecnología de Madrid, Cosmocaixa de Madrid i Barcelona), constatant que existeix un creixent interès en el coneixement de l’instrument i del seu correcte manteniment. També s’ha insistit molt en fer conèixer tots els serveis que un lutier pot oferir als músics i estudiants.
Al maig del 2006 l’Ignasi Flo, que actualment se n’encarrega de fer el manteniment dels arquets, fa una estada al taller d’un dels millors arqueters actuals francesos: Pascal Camurat, amb el qual ens uneix una gran amistat que ja ve de les generacions anteriors. Millora les tècniques emprades a restaurar i fer el manteniment dels arcs de manera que a la seva tornada les posa en pràctica. Els elogis i reconeixements són immediats.
Al juliol del 2006 la Generalitat de Catalunya atorga a la Casa Parramon una placa en reconeixement a la trajectòria més que centenària, en un acte celebrat a la Llotja de Barcelona.
Continuant amb la política d’invertir en recerca i desenvolupament, al mes de novembre del mateix any 2006 s’organitza un stage intensiu al nostre propi taller sobre els vernissos grassos emprats en la lutería, compartint-ho amb altres col.legues lutiers. El curs és impartit pel Sr. François Perego, el millor especialista en la matèria. És expert restaurador dels museus estatals francesos, entre ells, el Louvre, i és solicitat constantment per a impartir els seus cursos a les escoles oficials europees de luthería.
La ferma voluntat de fer el màxim de divulgació de la lutheria continua creixent, i durant la primavera i l’estiu d’aquest mateix any la Núria Varela escriu un conte per a nens: “el petit violinista” acompanyat amb els dibuixos del ja habitual il.lustrador Toni Canyelles. Està pensat per a estimular l’estudi i curiositat envers els instruments i familiaritzar-se no solament amb la terminologia tradicionalment emprada en el nostre ofici si no també d’agafar l’hàbit del correcte manteniment dels instruments.
Durant l'any 2008 es torna a organitzar un altre stage professional, aquest cop amb el prestigiós luthier Carlos Arcieri de Nova York, en que es varen tractar i aprofundir diverses tècniques d'alta restauració d'instruments antics.
Actualment la Casa Parramon és al mateix lloc de sempre, al carrer del Carme nº 8. Segueix amb la mateixa línia de treball que als seus inicis, especialitzada en instruments clàssics de corda i oferint el mateix servei de qualitat i tracte personalitzat, amb la visió i perspectiva que donen més de cent anys de tradició i al mateix temps mirant sempre de cara al futur.