Usuari:Mcapdevila/HDB3

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Hdb3 ( H IGH D ensity B ipolar of order 3 code) és un codi binari de telecomunicacions principalment usat en Japó, Europa i Austràlia i està basat en el codi AMI, usant una de les seves característiques principals que és invertir la polaritat dels uns per eliminar el component continu.

Consisteix a substituir seqüències de bits que provoquen nivells de tensió constants per altres que garanteixen l'anul·lació del component continu i la sincronització del receptor. La longitud de la seqüència queda inalterada, de manera que la velocitat de transmissió de dades és la mateixa, a més el receptor ha de poder reconèixer aquestes seqüències de dades especials.


Explicació[modifica]

El codi hdb3 compleix les propietats que ha de reunir un codi de línia per codificar senyals en banda base:

El espectre de freqüències no té component continu i el seu ample de banda està optimitzat. Comparació de l'espectre d'HDB3 amb els d'AMI i NRZ unipolar

El sincronisme de bit es garanteix amb l'alternança de polaritat dels "uns", i inserint impulsos de sincronització en les seqüències de "zeros".

Els codis HDBN (High Density Bipolar) limiten el nombre de zeros consecutius que es poden transmetre.

-Hdb3 no admet més de 3 zeros consecutius. Col·loca un impuls (positiu o negatiu) en el lloc del 4º zero.

- El receptor ha d'interpretar aquest impuls com un zero. Per a això cal diferenciar-ho dels impulsos normals que representen als "uns".

- L'impuls del 4º zero es genera i transmet amb la mateixa polaritat que la de l'impuls precedent. Es denomina per això V "impuls de violació de polaritat" (el receptor reconeix aquesta violació perquè detecta 2 impulsos seguits amb la mateixa polaritat).

- Per mantenir la component de corrent continu amb valor nul, s'han de transmetre alternativament tantes violacions positives com negatives.

- Per mantenir sempre alternada la polaritat de les violacions V, és necessari en alguns casos inserir un impuls B "de farciment" (quan la polaritat de l'impuls que precedeix a la violació V, no permet aconseguir aquesta alternança).

Si no s'inserissin els impulsos B, les violacions de polaritat V del 4º zero serien obligatòriament del mateix signe.

En hdb3 es denomina impuls als estats elèctrics positius o negatius, diferents de "zero". Quan apareixen més de tres zeros consecutius aquests s'agrupen de 4 en 4, i se substitueix cada grup de 0000 per una de les seqüències següents d'impulsos: B00V o 000V .

- B indica un impuls amb diferent signe que l'impuls anterior. Per tant, B manté la llei d'alternança d'impulsos, o llei de polaritat, amb la resta dels impulsos transmesos.

- V indica un impuls del mateix signe que l'impuls que el precedeix, violant per tant la llei de bipolaritat.

El grup 0000 se substitueix per B00V quan és parell el nombre d'impulsos entre la violació V anterior i la que es va a introduir. El grup 0000 se substitueix per 000V quan és imparell el nombre d'impulsos entre la violació V anterior i la que es va a introduir.

Detecció d'errors[modifica]

La detecció elemental dels errors de transmissió típics del soroll, es realitza simplement comprovant que els impulsos rebuts pel receptor compleixen les regles de polaritat establertes per la codificació hdb3. La figura mostra les conseqüències de dos errors diferents. La pèrdua d'un impuls es detecta perquè apareixen 4 zeros consecutius que no permet el hdb3, i també la inserció d'un "un", perquè les dues violacions positives queden amb la mateixa polaritat.

No obstant això en la figura següent es pot veure que hi ha errors que no es detecten i que fins i tot es propaguen generant encara més errors.

Enllaços externs[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Pere Danizio. "Teoria de les comunicacions". Ed Universitas. 2 d'edició. 2004.
  • Pere Danizio. "Sistemes de comunicacions". Ed Universitas. 2003. (Ve amb CD amb resolucions d'activitats, autotest i un simulador de tècniques de comunicació)
  • Lleó W. Couch II. "Sistemes de Comunicació Digitals i Analògics". Ed Prentice-Hall. 1997.
  • Misha Schwartz: "Transmissió d'Informació Modulació i soroll". Ed McGraw-Hill. 1994.

Nota[modifica]