Usuari:Mireia SM/proves

Introducció

La interpretació de llengües o, simplement, interpretació és l’activitat de mediació interlingüística (oral) o intersemiòtica (signada, en llengua de signes) que permet la comunicació entre usuaris de llengües diferents (Pöchhacker i Shlesinger, 2002). Consisteix a traslladar un discurs d’una llengua de partida a una llengua d’arribada, de tal manera que el discurs produït per l’intèrpret sigui equivalent al discurs original. El mot interpretació també denomina, a part de l’activitat esmentada, el producte que en resulta i la disciplina que n’estudia la teoria, la descripció i l’aplicació. Tanmateix, algunes fonts també atribueixen aquest estudi sistemàtic a la traductologia.

L’etimologia de la paraula interpretació revela que l’ofici d’interpretar és molt antic i es remunta als temps en què va ser necessària una figura per fer fluir la comunicació inter (‘entre’) partes (‘parts’). Aquesta és una de les opcions que expliquen l’etimologia del mot, però no l’única, ja que hi ha desacord en l’origen de la segona part del terme , que podria derivar del llatí partes, de pars partis, (‘part’, ‘divisó’, ‘regió’, ‘funció’, etc.) o pretium (‘preu’, ‘valor’), o del sànscrit prath- (‘fer córrer’, ‘traficar’, ‘vendre’) . No obstant això, totes dues opcions coincideixen en la importància de l’arrel llatina interpres ‘mediador, missatger’, ‘algú que explica’.

Actualment, es denomina intèrpret a la persona que porta a terme la interpretació, és a dir, a la persona que transmet en la llengua d’arribada el missatge del discurs emès en la llengua de partida, ja sigui en el moment en què l’orador original està emetent el discurs (simultàniament) o quan una de les parts acaba la seva intervenció (consecutivament). La funció de l’intèrpret consisteix a traslladar el sentit complet del discurs original que l’orador dirigeix als receptors, tenint en compte aspectes com el registre, el to, la informació implícita, les emocions, etc.

Tècniques d’interpretació

La interpretació simultània

En la interpretació simultània (IS), oficialment anomenada interpretació de conferències, l’intèrpret reformula el missatge de la llengua de partida a la llengua d’arribada tan ràpid com li és possible, de manera quasi simultània o bé paral•lela (d’aquí el nom) a la intervenció de l’orador.

L’intèrpret simultani treballa dins una cabina insonoritzada equipada amb micròfons, auriculars i gravadores. Amb el micròfon reprodueix en l’idioma meta allò que escolta a través dels auriculars i el públic, per altra banda, té accés al missatge de l’intèrpret mitjançant uns auriculars que se li han lliurat a l’inici de l’acte en els quals haurà de seleccionar el canal d’idioma que l’interessi. El desitjable és que la cabina estigui situada en un punt des d’on es domini amb claredat tota la sala, els oradors i qualsevol tipus de suport visual que es pugui fer servir durant la conferència.

Aquesta modalitat és un tipus d’interpretació efectiva, dinàmica i àgil que acostuma a tenir lloc en conferències on hi ha pocs oradors, un gran nombre d’oients i dues o més llengües en joc (tal és el cas de congressos, jornades i cursos). Normalment, els organitzadors de l’acte faciliten als intèrprets material i documentació específica del tema que es tractarà per tal que el coneguin a fons, afavorint d’aquesta manera una interpretació de qualitat.

La interpretació simultània és una activitat molt esgotadora que requereix gran esforç mental i màxima concentració per tal de ser capaç de retenir la informació a curt termini i reproduir-la a l’idioma d’arribada amb veu clara, paraules precises i entonació adient. Tot això sense deixar d’escoltar la nova informació que l’orador va donant. Si tot aquest procés es du a terme de manera correcta, s’aconseguirà l’objectiu marcat, que és el de produir el mateix efecte en el públic de la llengua d’arribada que en el de partida. El temps és un factor molt important a tenir en compte ja que si bé sempre hi ha un desfasament (anomenat décalage) entre les paraules de l’orador i de l’intèrpret, aquest no ha de ser excessiu ja que hi ha més risc de perdre el fil del discurs original.

A causa de la complexitat de tot aquest procés és recomanable que un intèrpret no treballi més de 30 a 45 minuts seguits. És per aquest motiu que a les cabines solen treballar-hi dos especialistes que es van alternant i ajudant mútuament. Mentre un interpreta l’altre busca terminologia específica i informació necessària, l’ajuda en cas que s’encalli, etc. La cooperació entre els membres de cabina és especialment important.

La interpretació simultània és una professió molt nova. Va néixer als judicis de Nuremberg el 1945, impulsada pel coronel de l’exèrcit americà Léon Dostert, davant la necessitat de proporcionar un sistema d’interpretació àgil i efectiu per poder dur a terme aquell judici que esdevindria històric. Quatre van ser les llengües de treball (rus, alemany, anglès i francès) i 4.500 les persones acusades de diferents crims i delictes. El sistema tecnològic, molt bàsic, el va proporcionar l’empresa IBM. Els intèrprets van ser contractats de la Universitat de Ginebra. No disposaven de cabines insonoritzades i la separació consistia en mampares de vidre. Cada cop que es canviava d’idioma obligava els intèrprets a passar-se el micròfon.

La interpretació consecutiva

La interpretació consecutiva es defineix com la tècnica en què l'intèrpret comença a parlar just després que l'orador de la llengua de partida hagi acabat el seu discurs. El discurs es divideix en parts i l’intèrpret de consecutiva (IC) pot seure o quedar-se dret prop de l’orador de la llengua de partida per poder escoltar i prendre notes sobre el que diu. La presa de notes és un sistema que permet a l'intèrpret reproduir un discurs llarg, perquè li serveix per anotar les ides clau, els detalls difícils de recordar, els noms propis o geogràfics, etc. Cada intèrpret adapta aquesta tècnica a les seves necessitats. Quan l’orador fa una pausa o acaba el seu discurs, llavors és el moment en què l’intèrpret transmet el missatge complet (d’allò que ha dit l’orador) en la llengua d’arribada. Com que tot el que s’ha dit en la llengua d’origen s’ha de transmetre després a la llengua meta, en la interpretació consecutiva es duplica el temps total.

Els discursos que s'interpreten seguint aquesta tècnica, o bé les parts en què es divideixen aquests discursos, solen ser de curta durada. Uns anys enrere (cap als inicis d’aquesta tècnica), l'intèrpret de consecutiva feia discursos de 20 o 30 minuts. Actualment, però, solen ser de durades més curtes, de 10 o 15 minuts aproximadament, ja que es considera molt de contingut per a un discurs, sobretot tenint en compte que al públic no li agrada estar escoltant durant 20 minuts un discurs en una llengua que no entén.

Sovint, l'orador de la llengua de partida no és conscient que pot parlar estesament abans que es faci la interpretació consecutiva i, per aquest motiu, fa una pausa al final de cada oració perquè es pugui interpretar a la llengua d'arribada. L'avantatge d'interpretar oració per oració rau en el fet que cal memoritzar menys quantitat d'informació i, d’aquesta manera, evitar possibles omissions. Però aquesta tècnica també presenta un gran inconvenient: moltes vegades l'intèrpret encara no ha escoltat el discurs complet o la seva part fonamental, de manera que resulta més difícil interpretar el missatge complet, ja que falta context en què basar-se i s'han produït diverses interrupcions (només cal imaginar-se com seria la interpretació d’un acudit seguint aquesta tècnica d’interpretació oració per oració; de ben segur es perdria la gràcia). Aquest mètode s'utilitza sovint per interpretar diferents discursos, declaracions, intervencions de testimonis en un tribunal, així com també entrevistes mèdiques i laborals. Tot i així, sempre és millor comptar amb una idea completa abans d’interpretar-la.

En la interpretació consecutiva(IC)es fan necessàries diverses habilitats: coneixement de la llengua, memòria, concentració, comprensió i capacitat per parlar en públic. A més, es pot oferir en dues versions: “IC curta”' i “IC llarga”. En la IC curta l’intèrpret depèn de la seva memòria, ja que cada segment del missatge interpretat és prou curt com per ser memoritzat. A la IC llarga l'intèrpret pren notes mentre escolta el discurs, que després l’ajuden a traduir passatges més llargs. Aquestes divisions informals s'estableixen amb el client abans que la interpretació tingui lloc i depenen del tema a tractar, la complexitat i el propòsit de la interpretació.

El xiuxiueig

En el xiuxiueig (chuchotage en francès), l’intèrpret s’asseu o s’està dret just al costat o al darrere de la persona o les persones usuàries de la interpretació (una petita audiència de com a màxim dues o tres persones) i els xiuxiueja la interpretació simultània del discurs original. La interpretació per xiuxiueig s’empra en situacions en què la comunitat lingüística que necessita la interpretació és minoritària respecte de la resta d’oients, que poden ser usuaris de la llengua original del discurs o bé disposar d’un servei d’interpretació simultània amb cabines. En el xiuxiueig la boca de l’intèrpret i les orelles dels usuaris han d’estar en una posició propera per tal que el xiuxiueig no molesti la resta de receptors del discurs. Per portar a terme aquesta tècnica no fa falta cap equip tècnic especial. La tècnica del xiuxiueig és cansada per l’intèrpret a causa de la postura que ha d’adoptar. Pel xiuxiueig a més, és molt important treballar la producció de la veu, perquè el xiuxiueig sigui equivalent a parlar en un volum baix, en comptes de parlar expulsant molt aire, la qual cosa afectaria la veu de l’intèrpret i li impediria continuar la seva tasca perquè podria patir lesions a l’aparell fonador.

La interpretació relé

El relé (relay en anglès) s’utilitza quan hi ha moltes llengües a les quals cal interpretar i no es disposa d’un intèrpret per a cada llengua d’arribada i de partida. Aleshores un intèrpret que coneix la llengua de partida del discurs original interpreta cap a una llengua que els altres intèrprets dominen i és a partir d’aquest enllaç que la resta d’un intèrprets que desconeixien la llengua del discurs original interpreten cap a les llengües d’arribada corresponents.

Un intèrpret transforma el missatge original en la llengua d’arribada i un segon intèrpret agafa aquest missatge i l’interpreta cap a una tercera llengua d’arribada perquè sigui accessible a tothom.

Per exemple, hi ha un congrés i les llengües de treball són el català, el francès i l’anglès, però en un moment determinat un ponent fa una intervenció en xinès. No tots els intèrprets tenen aquesta combinació lingüística, però se’n busca un que com a mínim sí que la tingui. Aquest intèrpret interpreta del xinès a l’anglès i la resta d’intèrprets agafen la interpretació en anglès i la traslladen a les seves llengües.

L’opció del relé és molt habitual en esdeveniments molt multilingües i on no es pot aconseguir sempre la interpretació directa per a totes les llengües. En el context de la Unió Europea el relé s’utilitza molt, ja que hi ha moltes llengües oficials i absolutament tot s’ha d’interpretar cap a totes les llengües.

La interpretació d’enllaç o bilateral

La interpretació d’enllaç sol tenir com a mínim tres participants: l’intèrpret i dues persones que no parlen la mateixa llengua i que per si sols no es poden comunicar amb eficàcia. La funció de l’intèrpret és transmetre el missatge cap a les dues bandes. És habitual una composició en forma de triangle.

Aquesta modalitat d’interpretació es pot dur a la pràctica de diverses maneres: consecutiva (després d’un breu discurs o frase per frase) o mitjançant el xiuxiueig (a l’orella de la persona que desconeix la llengua). Es poden prendre notes, tot i que no sempre es dóna el cas, i no es necessita cap tipus de tecnologia a diferència, per exemple, de la interpretació simultània. La interpretació d’enllaç es pot trobar per exemple en reunions de polítics en petit comitè. El president de Catalunya es reuneix amb el president de Filipines i si no parlen les mateixes llengües hi ha un intèrpret que va traduint cap al català i el filipí per torns.

La traducció a la vista

L’anomenada traducció a la vista suposa, en realitat, un tipus d’interpretació simultània a partir d'un text escrit. En aquest cas, l’intèrpret ha de llegir o traslladar el missatge en veu alta d’un document escrit en una llengua de partida com si estigués escrit en la llengua d’arribada. És freqüent, però no exclusiu, que es requereixi traducció a la vista en els àmbits judicial i sanitari, en alguns casos durant la tasca d’interpretació consecutiva.

La interpretació de llengua de signes

La interpretació de llengua de signes, així com la interpretació entre llengües orals, consisteix a traslladar un missatge entre dues llengües diferents. Fent referència als termes fixats pel lingüista Roman Jakobson, la interpretació entre llengües orals se situa en el camp de la traducció interlingüística, és a dir, de la traducció o interpretació de signes verbals entre llengües diferents, pertanyents a un mateix codi lingüístic; mentre que la interpretació de llengua de signes respon a una traducció intersemiòtica, ja que es tracta del trasllat d’un missatge d’un codi lingüístic amb signes verbals a un sistema amb signes no verbals. La verbalització en un codi lingüístic d’una obra d’art, per exemple, també encaixaria dins l’àmbit de la traducció intersemiòtica, ja que posa en contacte dues realitats pertanyents a codis diferents.

L’intèrpret de llengua de signes és la persona encarregada de permetre la comunicació entre persones oïdores i persones sordes, que s’expressin en llengua oral i en llengua de signes respectivament. L’intèrpret pot interpretar en ambdues direccions: des de la llengua oral cap a la llengua de signes o des de la llengua de signes cap a la llengua oral. En certes circumstàncies, la interpretació també pot donar-se entre dues llengües de signes diferents com, per exemple, entre la llengua de signes catalana (LSC) i la llengua de signes francesa (LSF). La interpretació de llengua de signes, a més, tant pot ser simultània com consecutiva, tot i que generalment es practiqui de manera simultània.

Els intèrprets de llengua de signes qualificats, en una situació d’interpretació, se situen en un lloc amb bona visibilitat, des d’on els usuaris sords els puguin veure amb facilitat i els usuaris oïdors els puguin sentir correctament. La roba que duen també és un aspecte molt important: es recomana que sigui tota d’un mateix color, llisa, no gaire llampant i agradable a la vista, ja que pot resultar molt molest per a l’usuari que s’està molta estona mirant fixament l’intèrpret que la seva vestimenta sigui cridanera o el distregui del discurs, per exemple amb dibuixos o frases estampades.

Algunes persones sordes tenen l’oportunitat de treballar conjuntament amb intèrprets oïdors i de formar un equip d’interpretació mixt. Aquesta combinació és útil en situacions en què, per exemple, la persona sorda usuària desconeix la llengua de signes que s’utilitza en aquell país i l’intèrpret sord sí que en té nocions. De llengües de signes n’existeixen moltes i, fins i tot, n’hi pot haver més d’una per a cada estat, de la mateixa manera que passa amb les llengües orals (com, per exemple, la llengua de signes catalana, espanyola o basca a l’Estat espanyol). Tanmateix, el sistema de signes internacional (ISS), una barreja artificial de signes de diferents llengües amb l’objectiu de crear un estàndard de referència internacional, facilita molt la comunicació entre persones sordes d’orígens diferents. En aquests casos, si les dues persones sordes dominen el sistema de signes internacional, la presència de l’intèrpret esdevé prescindible.

Quant als estudis oficials per obtenir la titulació d’intèrpret de llengua de signes a Catalunya, actualment es disposa de dues opcions: cursar el Grau Superior de Formació Professional de dos anys d’Interpretació de llengua de signes o bé cursar el Grau de Traducció i Interpretació amb la llengua de signes com una de les llengües estrangeres vehiculars, de quatre anys.