Usuari:Nago47/proves
 |
Aquesta és una pàgina de proves de Nago47. Es troba en subpàgines de la mateixa pàgina d'usuari. Serveix per a fer proves o desar provisionalment pàgines que estan sent desenvolupades per l'usuari. No és un article enciclopèdic. També podeu crear la vostra pàgina de proves.
Vegeu Viquipèdia:Sobre les proves per a més informació, i altres subpàgines d'aquest usuari |
Al segle XVIII la Vall d’Horta tenia la riera més important de Barcelona. La seva disposició orogràfica la convertia en una zona rural rica en aigua, sol, vent i molt espai per estendre roba. Totes aquestes característiques la feia un emplaçament especialment idoni per rentar roba. A la Barcelona emmurallada, a set quilòmetres de distància, hi havia dificultats per rentar i per aquest motiu contractaven els serveis de les bugaderes d’Horta.
El treball de les bugaderes[modifica]
Horta, amb bona i abundant aigua extreta de pous i mines particulars, era el poble que rentava la roba de les cases de la gent benestant de Barcelona. Es creà així una indústria al voltant de les bugaderes, que es perllongaria al llarg de la segona meitat del segle XVIII fins a la meitat del segle XX. La seva activitat va estar estretament vinculada al creixement del poble, essent una de les activitats més important de la seva economia. L'any 1787, Horta comptava amb una població de 243 dones i 243 homes. En aquesta mateixa època hi havia 80 empreses de bugaderia instal·lades a la població, activitat ocupada exclusivament per dones. Així doncs, moltes dones d'Horta van realitzar una activitat remunerada que havien de compaginar amb la responsabilitat del treball domèstic, atribuït tradicionalment a les dones amb caràcter d'exclusivitat.
Quotidianament, doncs, les dones feien un doble itinerari: el del treball remunerat i el del treball domèstic. Les bugaderes en concret, tenen un itinerari espacial que les portava d'Horta a Barcelona i viceversa.[1]
Cada dilluns les bugaderes arribaven a Barcelona en colla, precedides d'un carro, que de tornada, els hi duia els sacs de la roba. S'aplegaven vora la catedral on hi havia un hostal que servia, tal com explica Desideri Díaz, (historiador d'Horta) d'agència de bugaderes i era també des d'on es distribuïa la roba. Les bugaderes d'Horta van recórrer i ocupar altres espais de la ciutat de Barcelona com la Plaça de L'oli (que va desaparèixer per l'obertura de la Via Laietana) i el carrer Capellans. A mesura que la urbanització de l'Eixample de Barcelona va avançar i la ciutat es va anar estenent pel pla, les bugaderes d'Horta també van fer acte de presència a la cruïlla dels carrers Roger de Llúria-Consell de Cent, Bruc, entre Consell de Cent i Aragó, i al carrer Diputació, entre Pau Claris i Roger de Llúria on entregaven la roba neta i recollien la bruta.
Procés productiu[modifica]
Existeix documentació que detalla el procés de rentar la roba que seguien les bugaderes d’Horta. El prestigi de la seva professionalitat està avalat pel testimoni del doctor Pi i Gilbert. Es va prendre el testimoni de Joaquima Botey que va ser la darrera bugadera activa del barri. Havia nascut el 1901 i passà tota la vida rentant roba fins el 1979, tal com havien fet la besàvia, l’àvia i la mare. En un article aparegut a l’Avenç la Joaquima explicava: ” Un cop disposàvem de la roba, començàvem per rentar-la amb sabó. Després la blanquejàvem, i per això la posàvem en un d’aquests cossis de pedra i la tapàvem amb uns draps saquets, on posàvem cendra de llenya al damunt, hi abocàvem l’aigua calenta i es convertia en lleixiu, i així quedava blanca, desinfectada, fins tal punt que un dia el doctor Pi i Gilbet va venir a casa a veure com ho fèiem i ens va acabar dient que la nostra roba era la més desinfectada que havia vist, que no tenia cap microbi”
Safaretjos[modifica]
Els safaretjos, espais ocupats majoritàriament per dones, han estat llocs de treball i també de trobada , de relació, d’intercanvi de coneixement i d’experiències.
Localitzacions d'alguns safaretjos:
Carrer d’en Travi. Torrent de Mariner, Can Mir. Carrer d’Aiguafreda. Camí de Sant Genis a Horta, Can Peronet..Alt de Mariner, Ca les Manxoles. Carrer Santa Juana d’Arc, tres generacions de bugaderes. Carrer Amor, Caterina Compte. Carrer Puríssima , Can Tor. Carrer Torelló, Ca les Torellones. Carrer Alarcón, Ca la Bugadera Rica. Carrer de la Plana, Can Però. Carrer Sant Tomàs, les germanes bugaderes. (Les tietes i la mare de la Quima Botey) Carrer Horta, Dolors Riudoms i Homs.
Visibilització del treball de les bugaderes[modifica]
Qui té roba per rentar? és el resultat d'un recull de records emocionats de molts veïns i veïnes que van obrir les seves cases i el seu cor per recordar l'ofici de les seves avantpassades, sobretot els nets i netes de les bugaderes que han mantingut viva la seva memòria a través del temps.[2]
La comissió del projecte, estava formada per un grup de dones, que, amb el suport de l’Associació de veïns d’Horta, la Coordinadora d’entitats d’Horta i diverses institucions van portar-lo a terme. El resultat: una exposició itinerant, dos audiovisuals i un llibre amb tota l'explicació del projecte. L’exposició va voler retre homenege a totes les dones que renten o han rentat la roba al llarg de la història i fer així visible la seva feina i valorar-la.
Entrevista a la Quimeta Bartomeu[modifica]
"La meva àvia es deia Quimeta, com jo, però no era la Joaquima Botey, sino que la meva àvia Quimeta era la germana de la mare de la Joaquima Botey. En aquest carrer (cr. Xapí) totes eren bugaderes. Es posaven a les pendents per on baixaven les rieres, aquesta és la riera de Can Mariné. La meva mare era d'aquesta casa de Can Mariné.
El meu pare deia que la meva àvia tenia bones cases i jo li deia que què representa tenir cases bones? Doncs representa que tenen molta roba i neta!!! Entre altres, la meva àvia tenia com a clientela els amos de la banca Arnus i uns joiers. Encara tinc unes joies que les van fer per la meva àvia.
La meva àvia tenia un safareig per ella, on rentava, despres tenia un de més gran a on li venien 10 dones a rentar cada dia. Les hi pagava el jornal.
Cobraven bé però era una feina molt dura. Fer la bugada era un show, tu saps els cossis que hi havia? cossis rodons, alts i grans per a posar-hi tota la roba, després deia que s'havia de fer la fogaina: unes olles d'aram molt grans i aleshores amb cendra i l'agua calenta l'anaven passant (colant) i això anava blanquejant, durant dos dies anaven passant la bugada i aquesta aigua, es treia del tot, la roba s'esbandia i s'estenia a assecar-se.
La meva àvia va morir l'any 1928, el meu pare deia que va morir de tant treballar, com molta gent.
La germana del meu avi, que era bugadera, havia tingut el fill a les 7 del matí i a les 9 ja estava al safareig. és que era així!!! "[1][2]
Testimoni de la Dora Serra[modifica]
Una altra neta, és la Dora Serra. En el seu llibre, "Oficis de Dones d'Horta al Segle XX".[3] Explica que la seva àvia, Magdalena Arnan i Rovira, va néixer a Pacs, Vilafranca del Penedès.
"A pagès, l'hereu es queda la casa i les terres i la resta de germans s'han de buscar la vida. Horta i també Barcelona van acollir moltes d'aquestes persones com la meva àvia."
En el seu llibre, la Dora també explica l'historia d'unes 25 famílies de bugaderes d'Horta.
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Segura Soriano, Isabel. Dones d'Horta-Guinardó Itineraris Històrics. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2007. ISBN 978 84 9850 0370.
- ↑ 2,0 2,1 Mònica Díaz (Coord). Qui te roba per rentar?. Barcelona: Icaria, 2008, p. 67. ISBN 978-84-9888-017-5.
- ↑ Serra i Espada, Dora. Oficis de Dones d'Horta del Segle XX. 2005. Barcelona: COPYBLAU, p. 61. Depòsit Legal: B-11375-2005.