Usuari:Pouer Ranger/proves

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Context històric local[modifica]

L’any 1922, el mateix en què comencen les Colònies de Vilamar, es crea la Cooperativa Agrícola de Calafell, coneguda com el “Sindicat”. El seu impulsor fou Jaume Jané, de cal Noi, pagès amb estudis de mestre, el qual va ser-ne el primer president. El mateix any va ser escollit alcalde i a ell s’adreçaren els impulsors de les Colònies per tal que els facilités els tràmits per poder-se instal·lar a l’indret popularment conegut com “els pins del Llagostera”.

Eren anys en què passaven moltes coses, i passaven molt de pressa. A la platja, s’havien establert feia anys dues associacions que vetllaven pels interessos dels pescadors, la Sociedad de Socorros Mútuos, coneguda popularment com “la Germandat”, fundada el 1902, que vetllava pels seus associats en cas de malaltia, i el Gremio de Pescadores de Calafell, conegut com “el Pòsit” i fundat el 1914, amb la finalitat de representar als seus associats davant de les administracions.[1] El Pòsit va ser el responsable de l’adquisició del Bot Salvavides l’any 1920. També ho fou de la compra, l’any 1924, del local i les instal·lacions del varador (popularment conegut com la “maquinilla”). Per la seva banda, el 1922, la Germandat va comprar el solar i va construir el local del cinema Iris.

A la Platja, els anys 20 van ser uns anys de creixement. Després de la instal·lació de la “maquinilla” va augmentar considerablement el nombre de barques i va arribar a ser una de les que tenia més “fusta” de tot el litoral. La flota calafellenca estava formada per un total de 108 barques, totes a vela i rem, amb un desplaçament total de 635 tones, i 335 homes que treballaven amb dos mil cent quaranta arts.[2]

Gràcies a la instal·lació de les colònies de Vilamar, la platja calafellenca es va posar de moda i comença l’arribada de turistes. La població estable havia arribat a les 150 famílies, la majoria de les quals es dedicava a la pesca. El creixement del barri es feu evident i calia un reordenament urbanístic de tot el sector. El  mateix 1922 l’Ajuntament va encarregar un pla urgent per organitzar els carrers d’un indret que creixia descontroladament. No va ser però fins a l’any 1925 que es va presentar el projecte, obra de l’enginyer Eugeni Duran.[3]  

El setembre de 1923 es produeix el cop d’estat del general Primo de Rivera. Amb el cop d’estat, els “propietaris” van recuperar el control municipal. Prop de la plaça de “cal Marus”, a l’actual plaça de Catalunya, hi van construir un edifici damunt d’un antic convent de monges i va ser destinat a caserna de la Guàrdia Civil. D’aquesta manera els propietaris creien tenir assegurat el control de l’ordre públic. També van organitzar la guàrdia del “sometent”, estretament lligada a la Unió Patriòtica, partit únic que el dictador havia creat per substituir tots els altres.[2]

Malgrat el canvi de règim, el pla urbanístic d’Eugeni Duran va seguir endavant. El seu pla d’eixample era semblant al de les “ciutats lineals”, encara que partia de l’existència d’un traçat previ que calia redreçar. Els primers carrers amb entitat pròpia al nucli de la Platja van ser el passeig Marítim i el carrer de Sant Pere. A partir d’aquestes dues primeres vies de comunicació, es començaren a construir nous edificis i a tancar patis i horts de manera descontrolada, en molts casos en l’àrea on després s’estengué el carrer de Vilamar.

El Pla Duran va ampliar els carrers del Carme, de Montserrat, de Monturiol i d’Àngel Guimerà, perpendiculars al passeig Marítim, fins a tocar la via del tren. El carrer de Vilamar donava al sector un traçat ortogonal. Els primers xalets es van construir a l’avinguda de Sant Joan de Déu i, a diferència de les cases dels pescadors, aquests s’envoltaven de jardí o disposaven de pati davant l’habitatge. Les cases dels autòctons tenien un hort i un corral darrere l’habitatge amb gallines, conills o cabres, destinat a l’autoproveïment.[4] L’any 1924 s’havia construït el primer hotel, el Miramar.

L’empenta definitiva a la Platja va ser la inauguració el maig de 1929 del Sanatori Marítim de Sant Joan de Déu, a l’altre extrem de la platja, ja en el terme del Vendrell.

A partir del 1926 el règim va entrar en decadència. Finalment, Alfons XIII va forçar la dimissió de Primo de Rivera el gener del 1930. Les eleccions municipals, el 12 d'abril de 1931, van suposar una derrota indiscutible de l'opció monàrquica. Davant la tessitura d'imposar-se mitjançant una repressió a ultrança o l'abdicació, el rei va optar per aquesta última opció i el 14 d'abril de l'any 1931 es va proclamar la Segona República espanyola.

El primer alcalde republicà de Calafell va ser Jaume Jané, de cal Noi, que havia estat destituït del càrrec amb l’adveniment de la dictadura l’any 1923. Va reprendre la creació de l’escola pública a la platja, on hi havia els índexs més alts d’analfabetisme. El maig de 1932  va renunciar al càrrec de batlle, ja que era l’únic calafellenc que tenia el títol de mestre, i aquest ofici era incompatible amb l’exercici del càrrec.[5]  

A partir de 1934, els esdeveniments es precipiten: canvis a l’Ajuntament, vagues de jornalers i mariners, detencions i empresonaments dels líders calafellencs més radicals, fins a l’esclat de la Guerra civil el 18 de juliol de 1936 mentre Calafell celebrava la seva festa major.

[modifica]

  1. Josep., Pou Vallès,. Confraria de Pescadors de Calafell : 100 anys d'història. Confraria de Pescadors de Calafell, DL 2003. 
  2. 2,0 2,1 Santacana, Joan. Història de Calafell. L'ADN d'un poble penedesenc al llarg del temps (en català), p. 303. 
  3. Tetas Palau, Lluís. Els carrers de Calafell, un model de creixement urbanístic i d’establiment de toponímia urbana (en català). Sant Sadurní d'Anoia: Institut d'Estudis Penedesencs, p. 28-29. 
  4. Juncosa, Magda. L’Abans. Calafell, recull gràfic 1890-1965 (en català). El Papiol: Efados, p. 149. 
  5. Santacana, Joan. Història de Calafell. L’ADN d’un poble calafellenc al llarg del temps (en catala), p. 308.