Usuari:UOC sociologia grup3/proves

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure


NORMALITAT


Definicions de normalitat i normal[modifica]

Segons l'enciclopèdia catalana, es defineix la normalitat com la qualitat de normal. De les definicions de la paraula normal, en el context què parlem podem dir que per normal s'entén:

1. Que és conforme a la norma, que no se'n desvia.

2. Que no se separa del seu estat natural, del seu curs natural, què és conforme als tipus més freqüent o com d'ordinari.

3. Què serveix de norma.

La paraula normal prové del llatí “normalis” definia un terme geomètric utilitzat per els picapedrers per disposar les pedres amb escaire perquè encaixessin entre si. Des de 1888, segons el diccionari normal vol dir que és conforme a la norma, que no se’n desvia o bé que serveix de norma. Parlant en clau sociològica, entén normalitat com aquells que segueixen la norma, definida aquesta com una pràctica social que regula els comportaments i és crítica davant les conductes que se’n desvien (desviació social), perquè no comparteixen les expectatives de la societat, causant una actitud de desaprovació o càstig.

Les pràctiques socials i els fets socials tenen una natura comuna externa basada en la reiteració d’accions i interaccions, però el fet diferencial que ens permet entendre’ls internament és que les pràctiques socials són fenomens normativitzats i els fets socials són rutinitzacions. Els individus que desenvolupen aquestes pràctiques justifiquen el seu comportament en base la normativitat i jutjaran les conductes dels altres, aprovant-les o desaprovant-les, segons aquestes premisses.

Les institucions són les encarregades d’estructurar la realitat social i de formular les normes, enteses com els paràmetres que s’apel·la per justificar les accions que s’efectuen d’acord amb ella. Durkheim defineix la normalitat a partir de la polaritat "normal-patològic". Allò normal té un doble caràcter, tipus i valor, que li confereix la capacitat de ser "normatiu", com a expressió de les exigències de la societat. En conseqüència, si alguna cosa és estimat com un valor el seu contrari serà rebutjat com un desvalor o desviament.

S'entén per normal, allò que és usual i corrent, però, per arribar a definir el fet social com "normalitzat" és necessària l'existència de riscos indesitjats, de possibles futurs desviaments. La intenció normativa sorgeix de prevenció de les amenaces.

Perquè la societat pugui imposar normes col · lectives cal que es pugui definir prèviament l'amenaça o risc que ha de ser previngut per evitar desviaments.

No obstant això, el límit entre el normal i el desviat és relatiu, donat la imprecisió dels conceptes i la flexibilitat subjectiva de les condicions individuals.


"Normalitat no és aleshores una altra cosa que el respecte o compliment d'una norma o condició majoritàriament imperant en un determinat marc social o en una època també determinada i pot o no canviar en altres circumstàncies"[1]


"L'element que circula del disciplinari al regulador, que s'aplica al cos i a les poblacions, i que permet controlar l'ordre del cos i els fets d'una multiplicitat humana, és la norma" [2]


[1] (Enrique Guinsberg (1996) , pàg 15

[2] Michael Foucault (1992) pàg 181


Sinònims de normal i normalitat[modifica]

Natural - Determina quelcom que forma part de la naturalesa i que és consubstancial a nosaltres com a éssers naturals que som. No suposa cap connotació social, moral o jurídica.

Habitual - Terme relacionat amb l'hàbit o costum. D'alguna manera estaria relacionat també amb rutina. Allò que és habitual i rutinari acaba convertint-se en la normalitat.

Freqüent - Allò que es reprodueix moltes vegades en el temps i també en l'espai. Estructures d'espai i de temps molt freqüents acaben determinant una normalitat de successos.

Usual - Paraula que té l'arrel etimològica de ús. Per tant allò que és útil i a la vegada freqüent és normal i el seu predomini genera la normalitat. Si una cosa no és usual és que no té valor de concreció i per a tant es considera anormal, fora de la norma.

Ordinari - Mot utilitzat tan per a designar una cosa normal com per a designar una cosa, persona o hàbit de baixa qualitat moral. Curiosament, per a designar quelcom d'alta qualitat moral i anímica utilitzem el mot extraordinari, que seria el seu antònim, és a dir, allò que està fora de l'ordinari i per a tant que està fora de l'habitual i normal.

Norma segons la sociologia[modifica]

Introducció[modifica]

El ser humà és un ser social, l'espècie humana té uns trets generals i comuns, la vida social. Cadascun de nosaltres es la conseqüència del món social que vivim, i ocupem una posició determinada en una estructura social, determinada per diferents condicionaments culturals, econòmics i polítics.

Les normes existeixen perquè ens preocupa molt el que altres persones pensin de nosaltres,tenim por de la desaprovació, és a dir, és la cerca de l'aprovació. Sense normes de conducta acceptades per la col·lectivitat, els valors no es poden manifestar.

En sociologia el mot norma es pot definir com les regles generals d'acció vàlides socialment, són lleis que hi ha que obeir. Són conductes exigides per l'entorn social. Les normes regulen la forma segons la qual, els membres d'un grup social en front a altres membres de la societat. Les normes regulen la manera i com en diferents situacions es tenen que comportar els membres d'una societat davant d'altres membres de la societat.

Complir i fer complir les normes és el mecanisme pel que la socialització aconsegueix el seu objectiu: que l'individu s'integri en el si de la societat.


Control social[modifica]

Les normes no es corresponen amb la conducta real dels membres del grup. Funcionen com a punts de referència perquè el grup s'orienti en les seves accions. La societat es controla a través de les normes, exercida a través dels rols. El control social té èxit si hi ha un alt grau de conformitat en l'acceptació de les normes del grup i pel consens social. Hi ha dificultat en separar quan el control social s'implementa de forma consensuada o per coerció o manipulació. En front de la violació de les normes les reaccions més importants, la sanció o càstig són l'evitació i l'ostracisme. El col·lectiu castiga la desviació de la norma.

Aquesta desviació de la norma, segons la teoria de la "desviació social" , a banda de ser un atac a les normes que el grup ha establit, té una funció cohesionadora i reafirmant de les normes establertes pel grup. En la mesura que les normes són atacades, en el moment que el grup considera que la conducta ataca la norma, reafirma l'existència d'aquesta norma, del seu conjunt de normes, és a dir del que considera la normalitat.


Societat i normalitat[modifica]

El concepte de normalitat engloba totes aquelles conductes, pautes, normes…que comparteixen els individus d'una determinada societat.

És la conducta d'una majoria dels individus de la societat, en un lloc i moment determinat, i que es veu com el correcte, és el comportament que s'espera.

Es tracta doncs, d'un concepte relatiu, que ha de contextualitzar-se i té una càrrega subjectiva important.

Vinculat al concepte de normalitat està el concepte de desviació social, que és aquell comportament que va en contra de la normalitat, i genera el rebuig dels altres.

És la pròpia societat la que decideix “el guió del joc social”, la normalitat que regeix les conductes dels individus, i és també, la que defineix les conductes desviades.

Per tant, la normalitat està legitimada per la majoria dels individus de la societat, fent que sigui cohesionadora i reafirmant, per evitar la desviació social.

La socialització és el procés a través del com s'aprèn i aprehendre la cultura de la societat a la qual es pertany, construeix la identitat personal i converteix a l'individu en un ser social.

Finalment, cal ressenyar que les normes socials que regeixen les conductes de la societat sorgeixen de les institucions. Les institucions proporcionen el “guió”, al que hem fet referència, és a dir, faciliten l'adaptació a la societat, orienten conductes i estructuren la realitat.

En definitiva, la socialització i institucionalització són fenomens paral·lels que es reforcen mútuament.

Per concloure, procedeix fer una reflexió sobre la normalitat, la qual cosa és o no és correcte. Moure's en aquesta frontera fa destacar la relativitat del concepte mateix de normalitat. Qui defineix què és el normal i el desviat?, Per què es posen etiquetes?, Serveix la definició per a tots els contextos?, i Es privilegien unes classes socials i les seves normes socials i morals en detriment d'unes altres?

La normalitat és col·lectivitat, és allò que apareix i s’admet per majoria en una societat definida en una oportunitat concreta de la seva evolució. Un succés normal ha de tenir sentit per al grup, la seva supervivència i raó de ser en l’àmbit social a de tenir una explicació social. En aquest sentit, Émile Durkheim (1858-1917) expressava que: “només allò que és social explica el que és social”.

Les dades utilitzades per la sociologia per a estimar un fet com a social no implica la valoració del succés, únicament la representació detallada de les característiques del fet en si mateix.

La normalitat sempre va relacionada amb un tipus concret de societat, és a dir, no és qüestiona la finalitat, la voluntat o la intencionalitat d’uns fets socials, més aviat és vol entendre les causes actives que les ocasionen i que és precisament la mateixa societat que les origina. La societat és una estructura complicada que supera l’individu en l’espai i en el temps.


Relació normalitat i xoc cultural[modifica]

La normalitat pot tenir a veure amb xoc cultural. Berger diu a la pàg.37 que la màxima de la sociologia es que les coses no són el que semblen o que les aparences enganyen. Així es produeix xoc cultural quan ens impacten uns fets per nosaltres nous, és a dir, fora de la nostra normalitat. Per exemple la poligàmia. Quan sortim de viatge ens adonem de com en són de diferents les coses, i ens trobem en diferents “normalitats” la nostra i la de l'altre.

Hi ha persones que es troben segures amb la normalitat, amb el món que els han ensenyat i tenen por dels descobriments. La sociologia es mou al voltant dels homes i la seva pròpia normalitat, els sociòlegs podríem dir que són persones curioses, pel que podríem dir que la normalitat està allunyada de la sociologia. O com a mínim, podríem dir que la nostra normalitat allunya l'estudi de la sociologia.

Normalitat, etiquetes i control social


Les normes socials que sorgeixen de les institucions, són les que marquen el "guió del joc social", i aquestes normes també impliquen una ordenació jeràrquica, que posa en evidència la desigualtat en la societat, és a dir, estem tractant de la diferenciació social. Les diferències són les que porten als individus a etiquetar als altres. Quan veiem un individu per primera vegada, ràpida i instintivament li pengem una etiqueta.

La mateixa normalitat que ens imposa el "guió del joc social", fa que estigui legitimada per la majoria dels individus de la societat, i que sigui cohesionant i reafirmant, i al mateix temps, exerceix un control social per evitar el que es veuran com a conductes desviades, per violar les normes socials establertes.

En aquest moment, ens ve al cap l'etiqueta de "desviat", però cal preguntar-se: Qui ho etiqueta de desviat? Per què?.


Lo normal como a categoria sociològica


Per comprendre l'abast i la significació teòrica d'aquest desplaçament que va del vital al social , cal que analitzem la lògica interna que possibilita que els conceptes de normalitat i patologia puguin mantenir entre si una relació especular a través de qual un i altre s'afirmen en una aliança indissoluble . Aquesta aliança , que Canguilhem va anomenar " polaritat " , està directament vinculada amb les dues cares que defineixen normal . Si d'una banda , normal és allò que és tingut com a mitjana estadística , com a tipus específic , d'altra sembla significar un valor , vital o social , que li atorga el caràcter de meta , d'objectiu a ser atès.

Normal té així un caràcter doble , és al mateix temps tipus i valor , i és aquest caràcter el que li confereix la capacitat de ser "normatiu" , de ser l'expressió d'exigències col · lectives . Des del moment en que allò normal és afirmat com un valor , la polaritat emergeix gairebé de manera necessària ; doncs si alguna cosa és apreciada com un valor, el seu contrari serà rebutjat com a desvalor . Cadascun sembla necessitar de l'altre per poder afirmar-se. La patologia precisa d'allò normal en relació al qual s'afirma com a desviament , però allò normal necessita de l'existència del seu altre per afirmar-se com un valor que mereix ser perseguit . Com afirma Bachelard : "La voluntat de netejar exigeix ​​d'un adversari que estigui a la seva altura ".

Ara bé, si allò normal és el preferible , el desitjable , allò que està revestit de valors positius , el seu contrari ha de ser inevitablement allò que és considerat com detestable , allò que " repela" . Des del moment en què qualsevol valor suposa un desvalor , haurem afirmar que entre normalitat i anormalitat no hi ha exterioritat sinó polaritat . Una es reconeix i s'afirma per la mediació de l'altre.


BIBLIOGRAFIA

Heinz, K. Diccionari enciclopédico de sociologia . Dir: Martinez, A. Barcelona: Ed. Herder, 2001. ISBN: 84-254-1934-4

Giner, S, Lamo de Espinosa, E, Torres C. Diccionario de sociologia. Madrid: Alianza Ed., 1998 ISBN: 84-206-4862-0

Elster, J. La explicación del comportamiento socicial . Trad: Poms,H. Barcelona. Ed. Gedisa, S.A. 2010 ISBN: 978-84-9784-521-8

Estruch i Gibert, J. La perspectiva sociològica. Materials Didàctics de la UOC. Mòdul 1 Sociologia. Barcelona.

Fernández Mostaza, Esther. La societat (1). El procés de socialització.Materials Didàctics de la UOC. Mòdul 2 Sociologia. Barcelona.

Guinsberg, E. Normalidad, conflicto psíquico, control social. Sociedad, salud y enfermedad mental. México. Editorial Plza y Valdés. 1996.

Foucault, M. Genealogía del Racismo. Madrid. Editorial La Piqueta. 1992.

Berger, P.L.; Luckmann, T.La construcción social de la realidad. Barcelona: Heder. 1986.

Berger, P.L., Invitació a la sociologia, Barcelona: Ed. Herder, 1995, I.S.B.N: 84-254-415302.

Tezanos Tortajada, José Félix. La explicación sociológica: una introducción a la Sociología. Madrid: UNED, 2011.

Caponi, Sandra. //"Lo normal como categoría sociológica"// . Universidade Federal de Santa Caterina.