Usuari:Wilhem45
ORALITAT DELS TEXTOS LITERARIS MEDIEVALS
A l’Edat Mitjana varen apareixen una successió de fets que varen transformar i repercutir a la cultura d’aleshores. Un altre fet que va produir aquest desenvolupament va ser la creació de les ciutats i, l’aparició de les ordres religioses. Aquestes predicaven en llengües vernacles, fet que va produir l’obertura del saber als laics i, va sortir definitivament, de l’església. És així com el llatí va ser desplaçat i va quedar relegat en favor de les llengües vernacles en l’àmbit de l’escriptura, perdent, així el seu domini. Aquestes llengües esdevindran aptes per a la difusió i comunicació del coneixement.
En aquest mateix context, va sorgir un nou gènere. Aquest nou gènere sorgit al nord de França a partir de referents clàssic i del folklore transmès amb l’oralitat, la novel.la. Un dels seus màxims exponent va ser Chrétien de Troyes, el qual va introduir a les llengües romàniques el que anomenarem la matèria de Bretanya o mite artúric, que va ser construïda a través de la figura del Rei Artur i caracteritzada per la seva oralitat i, sobretot, la construcció de la realitat que assumeix el sobrenatural o meravellós com a veritable i que concentrava les llegendes celtes i la història llegendària de les Illes Britàniques.
Aquest origen oral fa que quedin reflectits molts fenòmens característics de aquesta oralitat, tal i com ens recorda Paul Zumthor "...ese tránsito vocal no fue aleatrio, sino que constituia una de las finalidades de los textos". Trobem una repetició de paraules que actuaran com a fites o punts d’atenció, guaitadors del text.
Aquestes històries eren llegides, per tant comunicades, en públic. Aquest públic era el poble, analfabet. Aquest públic se li havia de recitar diverses vegades el text per tal que poguessin seguir la trama d’allò que se’ls hi narrava. Era per aquest motiu que les narracions s’escrivien en vers, ja que la musicologia dels versos, feia que quedés retingut a les memòries dels oients. També trobem que els poemes narratius, s’havien de recitar per episodis per tal que el públic oient poguessin descansar i, acabar-los sempre, les narracions, de manera que hi quedes interès per continuar escoltant-lo. Aquestes narracions havien de ser coneixedores de la tradició ja que els oients, volien trobar situacions conegudes les quals sentir-se identificats, per això, els escriptors eren coneixedors perfecte de la tradició i les fonts. Per tant, eren l’engranatge que lligaven a l’autor medieval, les font tradicionals i el poble com a col•lectiu. Recordem que l’obra medieval era col•lectiva i la paraula de l’autor era com la paraula de Déu i, l'autor medieval, els autèntics auctoritas.
El concepte d'"auctoritas", en dret romà, té una legitimitat socialment reconeguda que procedeix del saber i que és atorgada a cert ciutadans. Les persones que ostenten aquesta, tenen la capacita moral per emetre una opinió qualificada sobre una decisió, si bé, aquesta decisió no és vinculant legalment, ni pot ser imposada, té un valor de fet moral molt fort. Així doncs, feia que els escriptors de l'edat mitjana bandegessin l'originalitat, entesa com la diferenciació respecte als continguts de les obres dels veritables auctores. En canvi, sí que es valorava aquesta diferenciació i, es considerava meritosa, quan feia referència no pas a la temàtica o als continguts (establerts, com hem dit, pels auctores, als quals calia seguir) sinó a qüestions formals en relació a la tècnica compositiva i a l'estructura de l'obra.