Vés al contingut

Usuari:Xberenguer/proves

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Jaume Berenguer i Amenós

Va nèixer a Belltall (Conca de Barberà) el 1915. Tot i l’ambient camperol que l’envoltava en la seva infantesa, de molt petit va manifestar una clara voluntat de fer camí en els estudis. Així, cap el 1924, amb 9 anys, va anar diàriament i caminant, durant tot un curs escolar, al poble veí de Solivella a rebre classes del rector d’aquesta vila, Mossèn Dalmau. Aquests estudis el van preparar per ingressar el 1925 en el Seminari Conciliar de Tarragona mogut per una vocació que en aquells moments li devia semblar prou ferma.

Va ser en aquest centre religiós on va cursar els estudis de batxiller, però on també va descobrir que no havia estat cridat pel sacerdoci. Va deixar el Seminari el 1931, continuant, des de llavors, els seus estudis per lliure. El febrer del 1932 es va examinar de batxiller a l'Institut de Tarragona amb excel·lents qualificacions i aconseguint l’accés a la Universitat.

Establert a Barcelona aquest mateix 1932, comença els seus estudis de Filosofia i Lletres, secció Filologia Clàssica, a la Universitat Central de Barcelona. Es en aquesta època quan desenvolupa la seva única activitat política en ser destacat dirigent de la FENEC (Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya). L’esclat de la Guerra Civil li va produir tal impressió que la seva activitat en aquest camp va ser molt efímera. Va participar a la batalla del Segre (novembre del 1938) on va ser fet presoner i reclòs en un camp de concentració d'on no va ser alliberat fins a l’agost del 1939.

Represa i acabada poc després la carrera amb la qualificació de Premio Extraordinario (1940), el 1941 va accedir a una càtedra en el “Instituto Alfonso X el Sabio” de Múrcia. En aquesta ciutat va exercir fins al 1943 en què aconseguí el trasllat a l'“Institut Verdaguer” de Barcelona. El 1970 en va ser nomenat director. En aquest centre va exercir la major part de la seva tasca docent fins a la seva mort, esdevinguda el gener de 1974.

El 1941 va signar el primer contracte amb l’editor Antoni Bosch per a la publicació del primer dels seus llibres per a l'ensenyament de la llengua i literatura gregues. Era la Gramática Griega de la que es van fer edicions fins al 1973. Segons paraules de l'autor era destinada “a los estudios de griego del bachillerato”. A aquest primer llibre el van seguir amb el mateix propòsit Helade I, Helade II, Ilion, Athena I i Athena II.

Paral·lelament a l'exercici de la seva càtedra a l'Institut Verdaguer, va formar part del Consell Directiu de la Fundació Bernat Metge, l'emèrita fundació creada per Francesc Cambó amb el propòsit de traduir les obres dels grans clàssics al català. Va traduir del grec clàssic la Història de la Guerra del Peloponès (1953-70, incomplerta) de Tucídides, un treball del que n’estava molt satisfet.

A partir del 1959 va compaginar la seva tasca docent amb col·laboracions a l’Editorial Vergara de Barcelona. Aquí va traduir del grec clàssic al català Dafnis & Cloe, de Longus (1963) i del grec modern al catalá Alexis Zorbas, de Kazantzakis (1965). En aquesta mateixa editorial va dirigir el Diccionario Enciclopédico Vergara (1960) i la Enciclopedia Vergara, de 6 toms (1965).

Cal esmentar també la traducció d’obres de temàtiques diverses de l'anglès al català. D'economia, com Estructura de la Industria Americana (1956) i La Intervención Pública en la Empresa (1961), publicades per Bosch. Novel·les d’ambient històric com Nerón, su Vida y su Época (1956) i Cleopatra, su Vida y su Época (1957), publicades per Vergara. També obres d’interès artístic com Los Tesoros del Rijskmuseum de Amsterdam (1969), també de Vergara.

Malalt ja de certa consideració a partir del 1972, a final de 1973 va patir el dolorós tràngol de la mort de la seva esposa, Carme Villaseca Fabregat, de la que havia tingut tres fills. Aquest fet va precipitar el seu traspàs, esdevingut a Barcelona el 6 de gener del 1974.