Usuari:Yolanda95/proves

Neopets

Neopets és un lloc web d'animals domèstics virtuals

Canteras (Cartagena)

Canteras és un districte (anomenat diputació) i també una localitat del municipi espanyol de Cartagena.

Demografia

A aquest territori habiten 10285 persones i es distribuieixen en les localitats Canteras amb 4530 habitants, Tentegorra on resideixen 706 persones, Los Patojos on viuen 4092 persones, Algameca amb 64 habitants, Los Garcías on resideixen 648 i Los Díaz on viuen 318.

Història

Les primeres notícies associades amb el territori d'aquesta diputació són del any 1561 i són sobre un atac que executaren naus de corsaris, galeres i galiotes: 1800 turcs arcabussers i arquers que s'adreçaven a la ciutat amb sigili que s'aproparen a les seves muralles per a assaltar-les.

Canteras com a diputació fou reconeguda el any 1810.

La Palma (Cartagena)

La Palma és un districte (anomenat diputació) del municipi espanyol Cartagena. Existeix també una localitat que té el mateix nom a aquest municipi.

Història

Està també documentada la existència de 13 casas el any 1561 i més tard l'existència d'una ermita el any 1580.

Demografia

A aquesta diputació resideixen 5697 persones y es distribueixen en les localitats de La Palma amb 3655 habitants, La Aparecida amb 1122, Fuente Amarga on resideixen 246 persones, Los Salazares on viuen 146 persones,Los Carriones habitat per 118 persones i Lo Campero amb 51 habitants.

Pozo Estrecho

(Colgado)

Demografia

(Colgado)

Història

La primera referència històrica a aquest territori és del any 1515 i és relatiu a la distribució de emprius als ramaders. Fou trobat també contingut sobre un acta del 3 de juliol del 1559 que abordaba el tema da de la defensa de la ciutat quant a l'amenaça berberisca. Del any 1553 hi ha també una acta sobre una queixa dels veïns sobre els llauradors del lloc.

El segle XVII fou bastida la esglèsia de Sant Fulgenci.

Del any 1771 hi ha un cens parroquial que té registre de 672. Setze anys després al cens són enregistrats 1158 habitants.

El any 1787 Pozo Estrecho fou considerat como a un llogaret del patrimoni reial amb un alcalde de la pedania.

El any 1812 fou proclamada una constitució d'àmbit estatal. A aquesta, el article 310 tracta que les poblacions tenyent més de 1000 habitants podien disposar d'un ajuntament propi. El any següent fou establert el ajuntament de Pozo Estrecho al que demés pertanyien les actuals diputacions de Cartagena Miranda, Santa Ana, Albujón, La Aljorra i La Magdalena. Però la seva daurada fou molt breva, la mateixa que la de la Constitució.

El 1904 fou planejada la Torre Nueva, un casalot amb forma de creu. Dos anys després fou bastida la Torre Antoñeta que actualment és un negoci d'un particular. Aquests dos bastiments tenen el estil modernista a les seves construccions.

Història

És important esmentar que el sur d'aquesta diputació era una península. Estava unida amb la península Ibèrica per l'oest. També estava delimitada per cinc turons: Quitapellejos, Monte Sacro, San José, Molinete i Cherrosenicio.

Al sur de la península hi havia un mar anomenat Mandarache. I al nord hi havia un mar interior amb el nom de Estero. A la època musulmana aquest mar es devendria una llacuna interior.

El paper que Cartagena ha fet no fou notori avans que els cartaginesos es fixessin en la antiga península de Cartagena. Si això ocorria a tot el municipi, ocorria sobretot a aquesta diputació.

A Cartagena Casco no hi ha cap registre de presència de persones en el Paleolític, el Neolític ni la Edat de Coure. Tanmateix, hi hagué presència al Paleolític de neandertals a la Cova de Los Aviones, prou pròxima a aquest districte.

A la Edad del Ferrro hi hagué presència íbera en aquesta diputació. Però avans de l'arrivada dels cartaginesos aquesta no féu un paper important.

A la meitat del segle II aC. els cartaginesos es fixen a la Península Ibèrica a causa de la desfeta a la Primera Guerra Púnica: Necessitaven la península per a refornir-se, concretament, el aprovisionament de matèria crua, de esclaus i de mercenaris.

El any 247 aC. estipula un tractat amb Roma on acorden els territoris de influència de cada civilització. A Cartago le pertanyia la península Ibèrica fins al riu Ebre.

El any 227 aC. desembarca a Gàdir (actualment Cádiz)i dix anys després s'adreça a la península de Cartagena. Hi funda Qart-Hadast el any 227 aC.

Hi establiren aquest lloc com a capital i com a base logística. Els motius d'aquest enclavament són una ràpida comunicació amb Cartago, un bon emplaçament amb fàcil defensa i els recurs minerals a les serralades litorals de la Regió de Múrcia.

Hi estableixen un centre d'operacions i una caserna d'hivern. Aquesta ciutat també fou transformada en una capital i hi foren bastits eficis i estructuras que oferíssin serveis propis d'una ciutat amb aquest estatus. La ciutat tenia infraestructuras urbanas, carrers empredrats i disposts d'una manera ordenada, un fòrum o àgora, una acròpoli amb un gran palau, varis temples, un arsenal, tallers i magatzems, un barri de pescadors al voltant de la llacuna o obres de construcció. Algunes estimacions font pensar que hi resideixen aproximadament 15.000 persones.

La resta cartaginesa més important és un tram d'una muralla que protegia la ciutat per l'est. Aqueixa era la part que más necessitava defensa per estar sobre tierra.

La ciutat era una important base militar i naval amb todes les seves necessitats industrials i d'abastament suplides. Era també un lloc miner molt dinàmic.

Hi hagué a Sagunt una revolta a la que Roma donà suport. Aníbal atacà a Sagunt el any 219. Això feu que Roma comencés la Segona Guerra Púnica.

Després de varis intents fallits que Roma arrivés a Qart-Hadast i que exèrcits fossin derrotats, Roma conquereix a la fi la localitat el any 209 essent Publi Corneli Escipió Africà Major general.

Magó Barca, germà de Aníbal Barca, intentà recuperar la ciutat el 206 però fracassà.

No hi romanen moltes restes de Cartago Nova durant els segles III i II aC.: ni escrits ni restes arqueològiques.

Per a poder organitzar millor el territori, Roma, divideix la Península Ibèrica en dues provincias : Hispania Citerior i Hispania Ulterior. La primera era la més pròxima a la actual Italia. Cartago Nova pertanyia a Hispania Citerior de la qual la capital era Tarraco (actualment Tarragona).

La ciutat deguí refer-se prompte dels estralls de la conquesta.

Escipió fit que aquesta localitat fos el lloc de relacions diplomàtiques de les autoridades romanes amb els pobles iber i celtiber.

El segle I aC. fou atorgat el estatus de colònia a aquesta ciutat. A aquesta època Cartago Nova estava totalment romanitzada. Des d'aquest segle fins al II dC. tingué una importància i un esplendor que no atenyeria una altra vegada, ni de manera aproximada. Alguns historiados assereixen que potser hi residiren 20.000-30.000 persones a la península de Cartagena.

En aquesta època foren bastits els monuments més importants: el teatre i el amfiteatre. El anfiteatre serà bastit anys després amb mides majores. La muralla fou rebastida, les termes construides, els temples d'August i el d'Atargatis.

Si a aquesta època es possible que ocorregués una crisi al Imperi Romà, a Cartago Nova sí ocorregué. Alguns factors determinants foren el exhauriment de les mines i la menor quantitat de militars a Hispania.

Aquesta crisi començà el segle II dC. per a Cartago-Nova, y després d'aquesta la ciutat se refeu molts anys després. La localitat se reféu al segle IV, però d'una manera parcial i precària.

A partir del segle IV ocorren canvis a l'economia, a la administració i fins i tot a l'aparença urbana. Això fa que sigui possible parlar d'una recuperació de Cartago-Nova. Però aquesta és més petita, més lletja i més pobre que la de l'època d'August.

Aquesta localitat va ser una altra vegada un lloc comercial i artesà. També fou un lloc administratiu.

Quant al àmbit administratiu, hi hagué un cambi qui té una gran importància: el establiment de la provincia Cartanginense i de la conseqüent capital en Cartago-Nova. Això també afectà a la localitat en el àmbit econòmic i en el aspecte urbanístic, aquest amb profunds canvis.

Després de l'arribada dels esvaïments bàrbars Cartago-Nova atragué l'atenció dels vàndals. Aquests estigueren a la ciutat el 425, quan tingueren l'inteció d'anar a Àfrica. L'atacaren però no feren grans estralls a la ciutat. Poc temps després el emperador Majorià féu aplegar una nombrosa flota per a desallotjar-los de la ciutat.

Després que el imperi desaparegués i durant alguns anys, ocorregué una incertesa política fins que el regne visigot agafà el poder de la península. Però això durà poc temps perque el emperador bizantí envià dos exèrcits, un exèrcit el any 1552 i el altre el any següent. Aquets aprofitaren una guerra civil que ocorria al regne visigot de la Península Ibèrica.

El emperador agafà una franja costanera mediterrània . Límits aproximats d'aquesta són el Estret de Gibraltar per l'oest i el Cap de la Nau a la província de València per l'est. Aquests territoris esdeinguéren una provincia bizantina.

El any 612 el rei visigot havia fet un atac que tingué bon èxit contra els territoris que pertanyien encara a Bizancio però no assolí conquerir Cartago-Spartaria. La conquesta fou exitosa pel rei successor Sutila les anys 621-624.

Els visigots destruiren la ciutat i això féu que aquesta localitat perdés molta significació. No hagué a aquesta ciutat fets importants i significatius i no hi havia apenes activitats mínimament significatives.

Cartagena Al-andalusí

Abans del segle XII, quan els castellans reconqueriren els territoris que eren islàmics a aqueixa època, Cartagena estigué en segles obscurs amb escassetat de documentació. Doncs els historiados es basaràn en les fonts inderectes i en la extrapolació de dades d'altres llocs i de altres èpoques.

Els primers anys del segle VIII el segle regne visigot estava afeblit, empobrit i a una guerra civil. Hi arriven a aqueixa època pobles del nord d'Àfrica. La seva unió política i religiosa féu que ells fossin aventajosos respecte als desunits visigots.

El cap de les tropes àrabs d'Àfrica, envià a Musà Ibn Nusayr per a ajudar al bàndol visigot de Witiza. Després de derrotar a Roderico no hi hagué cap obstable significatiu i el any 713 és proclamada la sobirania a una nova província del imperi islàmic.

Cartagena no féu molta resistència a causa de la manca de relevància que tenia a aquella època.

Aquesta localitat no podia ésser considerada com a una ciutat des del segle VII fins al XI. Quan arribà el esvaïment àrab, hi habitaven unes poques centenes de persones.

Una reactivació econòmica que ocorregué al Mediterrani als anys finals del segle X, afectà Qartayanna. El seu port estava esmentat als fonts àrabs com a part de les rutes comercials. Però la existència de ports més importants com el port de Almeria i el port de Alicante, impedí que el port d'aquesta localitat fos més destacat.

El segle XII, el auge polític i económic de Múrcia i la decadència del port d'Almeria suposaren que Qartayanna esdevingués més relevant. Els primers anys del segle XIII Qartayanna assolí ésser al seu apogéu medieval, pero no féu tan importants com Múrcia o Oriola.

Època de la reconquesta de Cartagena i Baixa edat mitjana

Els anys 1238 y 1243 el regne moro de Múrcia està cada vegada més pressionat pels regnes limítrofs i poderossos de Castilla, Aragó i Granada. També arriba una situació interna molt inestable. El rei Ibn Hud decidí oferir el seu vasallatge a Castilla.

Abril 1243 és signat el Tractat d'Alcaraz on és reconeguda la sobirania de Castilla. Com que el tractat incloïa tot el regne, les ciutats que refusaren acatar foren considerades com a rebels pels castellans. Doncs el príncep Alfons X emprengué la conquesta d'aquests territoris.

Però abans deguí conquerir Orihuela i altres poblacions, doncs es intentà conquerir Qart-Hadast després.

El 1245 el exèrcit castellà posà un setge a la ciutat amb ajuda d'una flota del Cantàbric. Aquest any es aconseguí la rendició sense requisits de Qartayanna. Després els castellans col·locaren una guarnició i feren fora als habitants.

El 1264 ocorregué una rebel·lió dels musulmans del Regne de Múrcia. Mentrestant Cartagena es rendí a les milícies manxegues.

Després que el regne fos apaivagat, Alfons X es proposava emprar el port de Cartagena com a una base per a intensificar els contactes comercials de Castilla amb les zones de la Mediterrànea occidental i per al seu projecte d'extensió per Àfrica.

Jaume II d'Aragó ocupà el regne de Múrcia el 1296, però Castilla recuperà gran part i romanguéren per Aragó els territoris que avui partànyen a la província d'Alacant i Cartagena. Un any després, la ciutat fou tornada a Castilla i el 1313 venuda a Juan Manuel.

Al regnat succedent de Pere I de Castilla (1350-1369) la situació per a aquesta ciutat era més complicada. Al port hi havia una alta activitat a causa de ésser la base de les campanyes marítimas de Pere I contra les costes d'Aragó. Això ocasionà a la localitat problemes d'abast i alguns moments de perill greu. Un moment de perill fou el 1357, quan Cartagena fou assetjada per les tropes aragonesses.

Aquesta situació esdevingué més complicada a la Guerra dels Cents Anys i a la Guerra Civil. Cartagena sempre prenia partit amb Pere I.

El segle XIV hi hagué tres epidèmies de pesta i todes afectaren Cartagena. En quant a les quatre epidèmies del segle XV, dues afectaren Cartagena també.

Quant a activitats econòmiques d'aquesta època, cal assenyalar el comerç, que estigué sempre actiu gràcies al port. Però hi hagué una decadència al segle XIV. Aquest lloc era també atret pels genovessos a causa que estava al sur a la ruta al Atlàntic. Cada vegada més a partir del segle XIV. El seu motiu principal era la llana. Una altra activitat del port de Cartagena era el cors, fomentat per la Corona.

El segle XV es recobrà l'economia. Centúria on endemés els senyors de la ciutat i els oficials participen al cors.

Al regnat dels Reis Catòlics, Cartagena esdevingué una base per a la política mediterrània.

Ixen naus del port de Cartagena a la guerra de 1487 per a heure el Granada, el 1492 quan feren fora els jueues de la Corona de Castella, el 1495 quan ocorreguéren expedicions militars contra Italia i el 1505 a les expedicions militars a Àfrica. A la guerra de Granada, endemés, al port de Cartagena fou realitzat un abast militar.

Edat Moderna

A la Edat Moderna hi ha més informació disponible sobre Cartagena. [p. 157]

Aquesta ciutat fou el 1503 una ciutat del patrimoni reial, és a dir, depenia directament de la Corona. [p. 157]

Hi hagué una recuperació del nombre de la població durant el segle XV. Però el any 1500 a la zona del clos enmurallat tot just hi residien 1.500 persones. [p. 176]

Durant els primers 50 anys del segle posterior el comerç no prosperà molt. A partir del 1570 el port de Cartagena formava part enterament dels circuits comercials més importants. [p. 186]

El segle posterior el augment de la població fou més alt. Això causà canvis a la localitat. Aquesta estendia pel pla contenit entre el puig del castell i el turó del Molinete. A aquest últim foren bastides muralles, però de seguida es urbanitzà més enllà de'aquesta i se originà el raval de Las Puertas de Murcia que després adopta el nom de San Roque. A la part oriental es originà un altre barri més enllà de Las Puertas de San Ginés. [p. 191]

Al segle XVII hi hagué una crisi nacional que afectà a aquesta diputació. Aquesta crisi causà una disminució de la població a la dècada de 1630 i potser abans. Als últims anys d'aquesta centúria arribà una recuperació. [pp. 211-218]

El segle XVIII ocorregué l'instauració dels departaments. Això ocasionà grans canvis a Cartagena

Pel que fa a allò militar, fou feta una empenta al àrea del port i del antic mar Mandarache. El bastiment del arsenal finí el 1782. Una altra acció de bastiment per a millorar la protecció militar de la ciutat fou el reforçament de les obres de protecció que tenia el port. Aquest fou realitzat el 1750 aproximadament. A aquesta època també foren finalitzades el complex de bateries i de forts. El 1765 es fou servir el projecte d'encerclar la ciutat i el arsenal amb una muralla ferma i també de fer disposar castells sobre els munts. [pp. 231, 253]

Les obres del arsenal i de les muralles afectaren el desguàs del Almarjal. Això causà a partir del 1880 —dècada on succeixent moltes pluges torrencials— les aigües estancades romangueren durant tot el estiu. Ocorría també el fet que el aigua de les pluges passaven a partir de les planes sense vegetació i es amuntegaven a les planes costaneres mal drenades. [pp. 239-240]

Aquest fet donà lloc que les arbres de l'albera es podrien a causa del excés d'humitat. Aquestes aigües estancades, calentes i amb poca profunditat, eren idònies per criar els cuïcs que transmetien el paludisme. [p.240]

Les millores mesures per eliminar el paludisme eren descongestionar la ciutat, dessecar el Almarjal i fer millorar les conditions de salubritat. Pero com requerien un cost alt, foren realitzades parcialment i tardanament. [p. 240]

Edificis i bastiments d'aquesta època són la església de Santa María de Gracia, la capella de la confraria marraja, les cases del almirall Escaño, i la Casa Tilly que actualment fa la funció de casino. També hi estàn la caserna de presidiaris i de esclaus, el Hospital militar, la caserna de guardes marins, i la caserna de Antigones.

A aquesta centúria el port té una importància militar. També fou escena de alguns eiximents de expedicions militars. Una expedició ocorregué durant la reconquesta. Una altra, succeí el any 1775 quan hi hagué un intent de conquerir Argel. També eixiren navilis per el any 1782 a la campanya militar per recuperar Menorca. [p.227]

Edat contemporània

Per motius històrics de Espanya i del mond a aquesta època, les esmerços eren de 60 milions de reals esdevinguéren menys de 1 milió el 1805 al port de Cartagena. Això causà molts comiats als treballadors del arsenals i als marins. [pp. 286-288]

El aixecament a Madrid les tropes franceses que ocorregué el 2 de maig de 1808, tingué relevants repercussions a Cartagena. Aquesta ciutat agafà el rol d'una base militar activa: proveí armes, tropes i pertrets al pais. [p. 290]

A causa del reeiximent conegut de la mineria del segle XX possibilitat pels jaciments de la Serralada Minera els propietaris de les mines no sentien cap objecció en mostrar ostentositat a les seues cases. Això causà un bastiment al considerat centre de Cartagena. A aquests bastiments es hi feia servir corrents artístiques com el modernisme. Això conduí a una renovació del centre de la ciutat i que aquest atingués una alta calitat arquitectònica, i per primera vegada comparable a la calidad arquitectònica de l'època d'August.

Aquesta alta dedicació no fou només feta servir als bastiments privats, sinó també a edificis públics. Alguns d'aquests són el Palau consistorial, l'estació del ferrocarril i la església de la Caridad.

Bastiments del segle XIX són la Casa Pedreño de 1872, la Casa Aguirre de 1910 i la Casa Cervantes del mateix any. [pp. 335-336]

Al centre d'aquesta localitat i durant l'alcaldia d'Alfonso Torres, foren fetes intervencions urbanístiques destacades. Una entre elles fou urbanitzar i embellir paseigs com la Muralla del Mar i la Calle Real. També fou bastit el monument dedicat als herois del Cavite que fou inaugurat el 1923 estant presents Primo de Rivera i els reis. Per acabar, es pot esmentar que foren esdevenir les ruïnes del mont de la Concepció en un parc oficialment anomenat Parque Torres, però per les cartageners Castillo de los patos (Castell dels ànecs).

Cartagena, que estava durant anys a una crisi, a partir de la meitat de la segona dècada, estigué molt afectada per la Primera Guerra Mundial. Encara que Espanya estigué neutral a aquest conflicte bèl·lic, aquesta ciutat estigué afectada per la guerra a causa que quasi tota la seua economia depenia del exterior. [p. 340]

La retallada conseqüent d'aquesta guerra conduí que l'indústria naval esdevingué sense llocs de treball, també, indirectament, el cessament de mines i de fàbriques i el alt atur d'obrers.

El fí de la guerra tampoc causà una millora para Cartagena en aquest aspecte.

Al començament de la Segona República, en abril de 1931, aquesta localitat estava encara en crisi. [p. 341]

Després del règim franquista es pot parlar de tres etapes: la primera comença el 1975 i finalitza el 1985, aquesta és la primera fase d'estancació i a aquesta es cova la crisi; la segona comprèn els anys des del 1985 fins al 1995, a aquesta ocorre la crisi; i finalment la tercera, on hi ha una recuperació. [p. 376]

La Crisi del petroli es uní a Espanya a les dificultats políticas de la transició. Aquesta crisi afectà tardanament a Cartagena,pero amb greues conseqüències econòmiques i socials. Aquesta situació es manifesta al moviment de mercaderies al port. Aquest era 16 milions de tones el 1973 i esdevingué en 11,5 milions el 1985. L'empresa Bazán també patí conseqüencies d'aquesta crisi. [p. 376]

Entre els anys 1990 i 1995 l'economia de Cartagena tocà fons. Empresas tancaren i hi hagué molts acomiats a treballadors. A Bazán es acomiadaren 800. [p. 378]

A la dècada des de 1980 fins al 1990 i a la dècada les primers anys hi hagué moviments reivindicatuis i agitació social. No és el únic que hi hagué a aquests dos últims segles, però aquest tingué una conseqüència . Aquesta agitació succeí als pitjors moments de la crisi. Hi havia un augment imparable d'atur i tancament d'empreses. També un atrotinament de la ciutat. Això causà un malcontentament que fou canalitzat cap a protestes i manifestacions. [pp. 382-383]

Un succés espectacular ocorregué el 3 de novembre de 1992 a la Assemblea Regional de Múrcia (institució equivalent als parlaments autonòmics. El seu bastiment es troba a Cartagena.). Això succeí quan la policia intentava dissoldre la manifestació quan treballadors de Bazán entraren al edifici. Aixó conduí que un còctel molotov fos fet entrat inintencionadament a la Assemble i le causà un incendi. [p. 383]

A aquestes dècades el problema de la contaminació estava encara present i de una manera més o menys greua.

Lei de l’atracció

La lei de l’atracció és la creença que consisteix que les pensades influeixen i fins i tot determinen els situacions que ocórren a les persones. El argument és que les pensades són unitats d’energia que provoquen un enviament de resposta amb ones similares a les enviades.

Aquesta idea té cap base científica y és considerada pseudociència.

https://books.google.es/books?id=Pn00oIVSMZAC&printsec=frontcover&dq=ley+atracci%C3%B3n&hl=es&sa=X&ved=0ahUKEwjqle7rzrDaAhVGxxQKHQWwBjcQ6AEIPzAE#v=onepage&q=ley%20atracci%C3%B3n&f=false

https://www.quora.com/What-is-the-summary-of-the-book-The-Secret-by-Rhonda-Byrne

https://www.livescience.com/5303-pseudoscience-secret.html

https://www.nytimes.com/2010/09/26/books/review/Chabris-t.html

Actualitat

A Occident aquesta és coneguda a través d'alguns libres d'autoajuda i sobretot a través del libre The Secret de Rhonda Byrne i del film anomenat amb el mateix nom.

Uns altres libres són You Can Heal Your Life i The Power is Within You de Louise L. Hay.

Crítiques

Smile or Die Barbara Ehrenreich

Llocs d'interès cultural

(Colgado)

Museus

• ARQUA
• MURAM
• Museu arqueològic municipal
• Refugi-museu de la Guerra Civil
• Museu Naval
• Museu del Teatre romà de Cartagena
• Museu històric-militar
• Porta del Arsenal
• Carmen Conde, Antonio Olivares
• Múrcia

Pedanies

(Colgado)

Geografia

(Colgado)

Història

Hi havia presència íbera el primer mi·leni aC. Concretament a pedania Garres y Lages. Se sap que molt prop d'aquest lloc hagué un petit poblat íber. A prop del actual santuari de la Fuensanta hi ha un petit temple consagrat a una deessa local.

Quan la civilizació romana estava a la Península Ibérica la presència en aquest municipi era escassa. Hi ha constància de habitació de persones d'aquesta civilizació a prop del municipi Alcantarilla i de Monteagudo amb restes de arqueològics.

Múrcia estava més habitada en la época Tardoromana. Testimoni de això és la falda de la Serra de Carrascoy amb jaciments arqueològics.

Els gots arrivaren a la Península el any 528 dC.

El any 1264 hi hagué un sollevament dels mudéjars.

Al principi del segle XIV hi havia una crisis a Europa. Múrcia estava afectada per aquesta i també per un episodi de pesta. Endemés a la reconquista cristiana, se deixaren les tècniques de cultiu àrabes. Això causà una alta pèrdua de població pròxima a la nul·la població d'aquest territori.

En el segle XV hi hagué en algunes vegades crisis petites que alentiren el  desenvolupament d'aquest lloc. També ocorregueren dos episodis de pesta els anys 1524 i 1558-1559.

A Múrcia hi hagué un període de crisi el segle XVII. Aquests anys eren molt durs sobretot des de 1647 a 1653. Cap a 1648 hi arrivà la pesta de València malgrat que els governants feren accions preventives. El any 1651 una riuada anomenada riada de San Calixto hi ocorregué. Aquesta destrossà els ponts de la ciutat. El mateix any, una plaga de la llagosta hi succeí.

Quan el rei Carlos II morí el any 1700 hi hagué una guerra de sucessió. Dos candidatos volgueren heretrar el tron: Felipe de Anjou i Carles d'Hasburg. Aquest conflicte fou especialment virós al regne de Múrcia perquè el bisbe Luis Beluga Moncada defensà que fos rei Felipe de Anjou. Luis Beluga col·laborà en la causa borbónica. Alacant i Cartagena foren conqueridas pels partidaris del candidat austriàtic però Múrcia resistí i derrotà un exèrcit del arxiduc Carles en la batalla del Huerto de las Bombas (4 de septembre de 1706). Desprès de la victòria borbònica a Almansa, el rei Felipe V atorgà a la ciudat de Múrcia com a agraïment un leó portant una flor de lis, la llegenda priscasnovissime exaltat et amor i la sèptima corona al escut de la ciutat.

Desprès de la Guerra, Múrcia el segle XVIII començà una etapa de creixença basat en aplicar el reformisme borbònic. Això poguí ésser d'aquesta manera perquè el segle de 1700 ocorregué la Ilustració. Les elits governants aplicaren aquesta concepció a Múrcia ràpidament: Reformaren i consolidaren el dic. Arboraren la ciutat creant arberedes. Organitzaren una xarxa de clavegueram –el primer des de 1243–. Aquestes construccions influïren en la creixença de la població. Doncs el consell permeté que fos ocupada l'altra ribera d'un riu i acabà de ésser bastit el Pont dels Perrils (Puente de Los peligros en castellà). Se projectà el 1758 la Plaça de Camachos que fou terminada el 1766.

Els segles XVIII i XIX foren els segles del Barroc. A Múrcia fou fet servir per la Esglèsia. Aquesta emprengué reformes de esglèsies gòtiques i les tranfromà en construccions barroques. També alçà la façana de la catedral de Múrcia i esculpí les estatuetas de Salzillo.

Els premiers anys del segle XIX fou força dolent per la Regió en general. En 1808 tingué lloc la Guerra de Independéncia espanyola contra el Primer Imperi Francès que pretenia adjudicar el tron al germà de Napoleó Bonaparte , José Bonaparte. Per a Múrcia aquesta tingué tres fases: una de èxit el 1808, una altra de invasió i saqueig el any 1809 i la última de derrota i de retirada dels francesos. La orta de Múrcia fou escenari del arrabassement i la ciutat de accions bèliques com la batalla del carrer San Nicolás.

Dues dècadas desprès se estava en un context de pugna entre els liberals i els absolutistes. Els primers eren partidaris de un estat burguès i els segons del antic règim. Aquesta situació era acompanyada de un període de modernització. Cap a 1834 la ciutat de Múrcia havia millorat en alguns aspectes de l'urbs, però s'hi consevaven algunes construccions arcaiques com pous cecs. Hi aparegué el enllumenat, els cos de bombers, el sereno, la policia municipal, se controlà el aprovisionament del aigua amb qualitat i serviren pà a la classe popular per a prevenir motius que duguessin al alçament social. Les desmortitzacions –Madoz, Mendizábal– possibilitaren que apareguéssin les plaçes com aquesta de Santa Isabel. La vida a Múrcia millorà força des de el segle anterior i això reflectí en els pressupots municipals que esdevingueren el 1864 en 1.249.944 pessetes.

Aquesta ciutat intentà combatre el analfabetisme (el 1846 estava en 87 %) creant una universitat el 1840 on se impartí matemàtiques, filosofia, llatí, botanica i lleis amb altres disciplines. Aquesta fou clausurada el any següent perquè suposà amenaça o font de programes polítics liberals.

La Primera República espanyola apareguí el 11 de febrer de 1873 i amb grans problemes: un entre ells tinguí el seu arrel a Múrcia: el cantonalisme. Un exponent d'aquest moviment era el murcià Antonio Galvez Arce. En aquesta etapa històrica la importància d'aquesta ciutat era escassa i la seva causa era la creixente industrializació de Cartagena, que era en aquella època el focus de la regió murciana. Això era la causa que la capital del cantó d'aquesta regió que apareguí el 1873 fos Cartagena en comptes de Múrcia.

Al final del segle XIX se consolidà la mentalitat burguesa i el seu hàbitat natural era la ciutat. Això causà la creació a Múrcia de espais dedicats a recrear-se que esdevingueren en cafès com la Puerta del Sol, el Oriental i les primeres tavernes. A la part més cèntrica del municipi habitaven els funcionaris i als barris de San Antolín, San Juan i El Carmen les persones de classe obrera. Hi havia al municipi un endarreriment social i aquest tenia lloc concretament al àmbit educatiu.

La dictatura franquista a Espanya que tingué lloc el segle XX estava precedida per la dictatura de Primo de Rivera, la Segona República (1931-1936) i la Guerra Civil (1936-1939). Durant aquesta el paisatge murcià canvià i hi hagué una consolidació de la burguesia a Múrcia. Hi hagué una millora en les construccions residencials, en els servicis, en el comerç menor, etc. Casos concrets són la construcció del Puente de Hierro (pont de fer), Hotel Victoria, un edifici de la Plaça de Belluga, el palauet Díaz Cassou del carrer Santa Teresa, el edifici Celdrán de la plaça de Santo Domingo, etc. Endemés, aquest desenvolupament afectà a la configuració de la ciutat vella a causa de la progressiva desaparició de palauets i de edificis emblemàtics –Palau Riquelme, Contraste de la Seda, etc.– que foren reemplaçats per altres edificacions. A això cal afegir les destruccions violentes que ocorregueren durant la Guerra Civil. Foren destruïts la església de San Antolín, el claustre dels Germans Maristes. En la posguerra se reparà i se recondicionà aquestes edificies i també se reorientà algunes institucions: el Palau Almodóvar deixà de ésser edifici de govern civil, la universitat fou traslladada del Barri del Carmen a la església de la Merced (ubicació actual). El període de desenvolupament tingué la conseqüència un creixement de la ciutat i amb relació a això se plantejà un plà de urbanització que incloïa un plà de descongestió del centre de la ciutat. Per això la idea de obrir noves vias de trànsit com el carrer de Correos,l'avinguda Alfonso X el Sabio i la Gran Vía.

Llocs d'interès cultural

(Colgado)

Rincón de San Ginés

Rincón de San Ginés és un districte del municipi espanyol Cartagena. Ell se troba al surest del territori municipal i confina amb el Mar Menor i la mar Mediterrània. Hi habiten 9969 persones en el any 2016.

Història

Al Paleolític hi habia presència humana. Proves d'aquest fet són la cova Victoria i el reccell de Los Déntoles. Al Neolític hi habia també i les seves evidéncies són la cova de Los Pájaros, la cova de Los Mejillones i el jaciment arqueològic Las Amoladeras.

En la Edat del Bronze hi estava la civilitzaciò argàrica. Concretament en el mil.leni II abans del naixement de Crist. Un asentament argáric és la Cala del Pino. Desprès dels argárics, hi habia presència de la civilització íbera. Un jaciment arqueológic seu és Los Nietos. Aqueix és una necrópolis.

A la época romana, se trobaba la civilització romana. Ells posaren pòsits amb el jaciment miner El Castillet. Durant l'ocupació musulmana de la Península Ibèrica, hi habia presència també, però aqueix lloc no era rellevants, doncs ne hi ha restes arqueològiques.

Desprès de la repoblació cristiana aqueix territori era encara un lloc poc habitat. Hi habia moltes accions dels corsaris. Els seus prats eran terrnys que no tenien amo.

Al final del segle XVI se trobaba a Cabo de Palos una almadrava i a Calblanque una xarxa de pescar que se llaça des de la platja.

Al segle XVIII el municipi Cartagena se divide en 17 diputacion i amb elles està San Ginés.

Demografia

En aqueix territori habiten 9969 personas el 2016. Elles viuen en las localitats Los nietos on resideixen 959 persones, Cabo de Palos on viuen 1054, San Ginés habitada per 2582 persones, Los Belones que té 2309 habitants, Cala Reona amb 694 habitants, Atamaría on habiten 380 persones, Cobaticas on viuen 40, El Mojón que tinc 265 habitants, Las Barracas amb 172, Islas Menores on resideixen 186 persones, Mar de Cristal on viuen 461, i el Sabinar on resideixen 6 persones; amb altres poblacions.

San Antonio Abad

San Antonio Abad és un districte del municipi espanyol Cartagena. Ell confina amb el districte capital del municipi al nord y al oest. La seva població és 44.789 en el any 2016.

Demografia

Els 44789 habitants viuen a les localitats San Antonio Abad amb 13.450 habitants, Barrio Peral on viuen 15.459 persones, Barrio de La Concepción on resideixen 4984, Urbanización Mediterráneo habitat per 5704 persones, Urbanización Nueva Cartagena on resideixen 3521 persones i Barriada de Villalba amb habitants.

Història

Hi hagué presència humana des de el Paloelític superior. Se han trobat proves d'aquest fet a la cova de Los Aviones que se originaren 30.000-35.000 anys aC.

Les referències més antigues d'aquest territori són del any 1530. Aqueix lloc estava unit a Cartagena amb un camí reial.

Cabo de Palos

Cabo de Palos és un cap que confina amb la mar Mediterrània. També és anomentat amb aquest nom una localitat que se troba tocant a aquest cap. La població pertany al municipi espanyol de Cartagena i el cap a les Serralades Bètiques.

Aquesta localitat se situa al districte (anomenat diputació) Rincón de San Ginés y té 1052 habitants. Aquest territori és prop al Mar Menor.

El nom Palos prové de la paraula latina Palus, el significat de la qual és albufera.

Calblanque, Monte de las Cenizas y Peña del Águila

Calblanque, Monte de las Cenizas y Peña del Águila és un parc régional que està a la comunitat autònoma Regió de Múrcia i als municipi espanyols de Cartagena i La Unión. Ell està protegit per la legislació de la Comunitat autònoma de la Regió de Múrcia.

Aquest parc pertany a la serra Sierra minera de Cartagena-La Unión y aquesta a les Serralades Bètiques. Ell se troba també prop del Mar Menor i de Cabo de Palos (cap i poble de Cartagena).

Más

És una de les zones de la litoral mediterrània que millor es conserven malgrat l'interacció humana (salines i mineria). Aquestes dos activitats hi doten valor cultural.

Pel que fa a la seva geologia, hi ha dos tipus de litologia: les obscures i intensament plegades del Paleozoic roques metamòrfiques (a causa que aquesta zona està prop al límit de les plaques eurasiàtica i africana) i sediments cuaternaris. Hi estàn conjuntament les roques més antigues i les roques més recents que están afectades per divers processos d'erosió i de meteorització. Aquests les fa una forma diferencial i això fa esdevenir l'existència de platjes, penya-segats, ponts de roca, tafonis, etc.

Al Perc Regional de Calblanque hi ha una alta diversitat d'ecosistemes: paisatges forestals, sorrals, etc.

Fauna

(Colgado)

Flora

(Colgado)

Llocs i indrets

• Cala del Barco
• Cala Arturo
• Turó del Atalayón
• Peña del águila (monte)
• Pujol de la Fuente
• Pujol del Horno
• Cala Magre
• Platja Negrete
• Platja de las Cañas
• Platja Parreño
• Platja Larga
• Cap Negra
• Cap Espada

Història

Torre-Pacheco ha estat habitat des de el Pleistocè. En aqueix període persones de la espècia homo heidelbergensis i homo neandertalensis se assentaren al Cabezo Gordo i la resta d'aquest assentament és el jaciment la Sima de las Palomas.

Durant el període romà, se treie marbre al Cabezo Gordo. Altres activitades importantes que se realitzaban en aquest municipi eren les pertanyents a la agropecuària. En aquesta època no hi existia algú poblat al municipi, però la fertilitat d'aquestes terres afavorien l'agricultura i la ramaderia. A causa d'aquestes actividades, hi habia prou vil·les romanes.

Les primeres referències històriques del poble de Torre-Pacheco daten del segle XIII.

En la Baixa Edat Mitjana famílies de terratenients começaren a establir-se al territori municipal. Els seus cognoms foren emplats en els topònims actuals. Per exemple, Pacheco era el cognom de terratenients que arribaren el 1472. El 7 de novembre de 1748, el consell de Múrcia envià una carta de donació a Pero Pacheco el fundador de Torre-Pacheco. La torre i el mas contruïts per ell foren el origen de la actual villa. Endemés, aquesta rebré el seu nom del seu fundador.

Les premieres poblacions d'aquest municipi apareguéren el segle XVII. Els més antics foren Los Alcázares i Torre-Pacheco. Anteriorment habia existit un patró de assentament: el poblament dispers.

Els segles XVI-XVIII noves localitats sorgiren: Balsicas, Roldán, Dolores i Lo Ferro. El nom de Lo Ferro prové de una família de genovessos assentada a Múrcia, que adquirí terras en aquesta comarca.

El 181e, Torre-Pacheco esdevingué per primera vegada en un municipi independent de Múrcia. Això succeí a l'empara de la Constitució de Cadis de 1812 i anul·lada per Ferran VII el 1814. Durant el Trienni Liberal (1820-1823) Torre-Pacheco aconseguí de nou l'independència. El 17 de septembre de 1836 se constituí el ayuntament de Torre-Pacheco.

Demografia

Ell va tindre 34.630 habitants en el any 2016. Ells viuen a les localitats Torre-Pachecho on viuen 18.094 persones, Roldán on habiten 6444, Balsicas on resideixen 3310, Dolores amb 2230 habitants, Jimenado habitat per 2210 persones, amb 1207 habitants, Hortichuela on habiten 583 persones,Santa Rosalía on resideixen 139 persones, Los Meroños on viuen 411, Los Camachos habitat per 176 persones, Hoyamorena amb 1023 habitants i El Albardinal.

Geografia

Aquest municipi se troba al Camp de Cartagena. La seva estensió és de 189,4 km2 i és el viutè municipi més exténs de la Regió de Múrcia.

Té una absència quasi total de relleus muntanyosos i la excepció es Cabezo Gordo (un cim). Aquest manca de lleres permanentes de aigua, però sí té algunes rambles que desemboquen al Mar Menor quan hi ha plujes.

Els components que formen el sol d'aquest municipi tenen un origen sedimentari (marga, gres i calcària) que foren dipositats damunt el basament bètic.

Aquest territori està semiclos al nord per les serres Columbares, Carrascoy, El Puerto, Escalona i Altaona i al sud per les serres de La Unión, Roldán, La Muela, Las Victorias i de Cartagena.

Aquest muntanyisme en les localitats limítrofes influïu força al seu clima: La quantitat de aigua precipitada al any és normalment inferior a 300 mm i quan hi ha plujes, aquestes són torrenciales. Doncs el clima d'aquest lloc és mediterrani semiàrid. La màxima quantitat de precipitacions ocórren en tardor i en primavera i els mesos més plujosos són abril i octubre.

Els estius són calorosos però aquest calor és atenuat per la brisa marina i la temperatura mitjana és 25 º C. En hiver, la temperatura mitjana és 10 º C.

Història

La presència humana comença a la època romana. A partir del any 1450 el consell de Múrcia intentà repoblar

Fuente Álamo

Els habitants se distrubueixen per les localitats Balsapintada amb 1867 habitants, El Estrecho on resideixen 467 persones, Cuevas de Reyllo on viuen 1661, Los Cánovas habitat per 800 persones, La Pinilla que té 486 habitants, Los Almagros amb 262, Los Paganes on resideixen 98 persones y El Escobar on habiten 386.

Història

El origen d'aquest poble està el any 1520 quan un grup de llauradors i de campells decidiren asseure a aquest territori. Aquest idrec era anonemat la fuente del álamo (la font del àlber en català). Ja existien algunes construccions rudimentàries, petites cabanyes de pastores, que eren utilitzades com albergs pels ramaders transhumants.

Alguns anys després ja hi habitaven 25 veïns i el 1640 aproximadament 240 veïns y 1000 habitants. Una ermita ermita fou bastida a dalt del poblat i aquesta es anomenada ermita de la Concepción. Una altra fou construïda també a la part oest, aquesta té el nom de ermita de San Roque.

Aquest lloc era inhòspit i era escenari de plagues, sequeras i de atacs de morics i de bandolers. Però ell graduallment adquiria impotància. Se implantà una duana (1620), la escrivania de nombre (1620), el pòsit de llauradors, una presó pública, i se constrüí el hospici de San Bernadino de Sena. El 1621 fou acabada la construcció de la torre de la esglèsia

La vida dels pageses d'aquest poble esdevenia cada vegada més penosa a causa de la peculiar estructura jurisdiccional d'aquest lloc: El poblat estava dividit en tres parts, cadascuna pertanyia a una juriscció o concell (Cartagena, Lorca, Múrcia).

El 31 d'agost de 1694 hi hagué una reunió amb motiu de protesta pela situació jurisdiccional del territori. Els veïns triaren un representat a fin que ell demanés i solicités davant la cort del Rei Felipe IV i pledejés a fin de aconseguir el títol de villa per a Fuente Álamo. El rei tenia una bona disposició vers aquestas pretensiones fuentealameras, però Cartagena, Lorca i Múrcia oferiren al rei 80.000 ducats a fin que el rei no concedés l'exempció de jurisdicció a Fuente Álamo.

Felipe IV morí i el regnat començà amb Carlos II que era un benefactor d'aquest lloc. Els veïns decidiren continuar amb les peticiones i els plets. El 5 de juliol de 1700, el rei decidí que fos redactat a Madrid el despatx i la cèdula reial que concedia el títol de villa al poble de Fuente Álamo. El municipi albergava les poblacions de Escobar, Cuevas, Balsapintada, Pinilla i El Estrecho.

El document que atorgava el títol de villa a Fuente Álamo fou cremat i destruit quan tropes de Lorca i de Múrcia entraren el 1702 a fin de sufocar el sollevament dels fuentealamers.

Sima de las Palomas

La Sima de las Palomas (traduit al català Avenc de les coloms) és un avenc que se troba en Cabezo Gordo. Aquest és càrstic i té una mesura de 20 metres. Hi són trobades restes humans de homínids del Plistocè mitjà i superior entre 150.000 i 30.000 anys, concretament de Homo neandertalensis.

Aquest jaciment es dels més importants del món amb restes de home de Neandertal i fou descobert el any 1991.

(un cim del municipi de Torre-Pacheco, a la Regió de Múrcia).

Cabezo Gordo

Cabezo Gordo és un cim que se troba al Camp de Cartagena a la Regió de Múrcia. La seva altura és 312 metres. Le municipi no té la tituralitat, però està protegit

Canteras

Canteras és una localitat i un districte del municipi espanyol de Cartagena. Aqueste confina amb els districtes San Antonio Abad al est, La Magdalena i El Plan al nord, i Perín al oest.

La denominació amb aquest nom prové del fet que aquest territori era en la època romana un lloc per a treure una pedra de gres.

Aquest territori començà ésser poblat al final del segle XVIII.

Història

Hi ha constància arqueològica de presència romana a aquest districte, malgrat que això a penes està esmentat a les obres històriques. Aquesta constància consisteix a restes arqueològiques.

Segons alguns historiadors, aquest districte era un encreuament de veredes reailes i camins pels que el bestiar es adreçava a la Serralada Minera.

El nom «El Algar» té un origen àrab i el seu significat és «cova» o «fondalada». Anteriormente aquest poble es anomenava «Pozo-Algar».

Estudis recents sobre l'història d'aquesta diputació quant a la època musulmana mostren que es hi localitzava una pagesia molt relacionada amb el regívol. A la època andalusí hi habitaven 50 persones aproximadament.

Després de l'incorporació de Cartagena a Castilla el any 1503, probablement hi hagué una repoblació per segadors manxecs.

L'ermita que és actualment una esglèsia fou bastida probablement el any 1744. El any 1817 se realitzà una ampliació i foren construides dues capellas a la banda dreita. El 1860 aquesta esdevingué una parròquia i el primer bateig fou enregistat el 1862. El quart any del segle XX fou construida la torre de la esglèsia.

El any 1820 hi hagué a la Regió de Múrcia la malaltia el dengue i afectà molt a El Algar: aquesta causà 18 morts en 2 dies.

El any 1895 fou bastida la Casa Rubió al centre urbà. Unes altres edificacions de la època són un petit teatre que existia des de l'añy 1878. Vinti-nou anys després fou inaugurat un nou edifici de teatre.

El 1910 hi ocorré una gran migració a causa d'una crisi minera.