Usuari Discussió:Dartharnau
Defensa de Costa a Montgat a l'època contemporània
[modifica]La defensa de costa del municipi de Montgat, iniciada la seva construcció a l’any 1898 i consolidada en plena Guerra Civil fou una línia defensiva construïda per protegir i assegurar l’abastiment marítim de la ciutat de Barcelona i defensar el litoral del municipi.
Context Geogràfic
[modifica]Els diferents complexos fortificats o defensius es troben al Municipi de Montgat, al sud de la comarca del Maresme. Podem dividir la defensa de costa i antiaèria en dos grups segons la seva ubicació i funcionalitat:
En primer lloc, trobem els dos nius de metralladores que es troben seguint la línia de costa del municipi direcció Masnou. El primer dels nius, de doble pis, es troba a uns 500 metres del turó de Montgat i, el segon, a uns 500 metres d’aquest. En segon lloc, trobem els nius o possibles plataformes antiaèries situades al petit monticle d’herba que es troba davant del turó de Montgat, a l’inici del passeig marítim.
Per l’altra banda, trobem les dues peces d’artilleria de costa, les diverses fortificacions i complexos situats al mirador de Montgat a uns 500 metres de línia de costa. Aquest emplaçament confabula avui dia el Parc de les Bateries Panoramic, i s’hi pot accedir en vehicle pel carrer de la Santa Victòria. El parc situat al cim d’un petit turó de poc menys de 90 de metres, és un extens espai verd propietat de l’ajuntament de Montgat d’uns 10.000 m2, on hi trobem tot el complex defensiu en ruïnes. A diferència de les posicions defensives de la línia de costa, aquestes fortificacions són més solides, estan construïdes de manera regular i paral·lela, i disposaven d’instal·lacions per a la guarnició establerta en la posició defensiva que actualment resten totalment abandonades i en ruïnes. Des de la boca dels canons, es té una visual impecable de l’entrada marítima nord del port de Barcelona, així com del litoral més proper.
Referent a la topografia, la cara est del turó, on apunten les bateries, és molt escarpada, mentre que a la part posterior, per on s’accedeix al complex, el pendent és més suau.
Les estructures del conjunt arquitectònic no es troben totes al mateix nivell, la part més propera al penya-segat es troba a una cota més elevada que el pati posterior on se situa la planta dels polvorins i la casa corresponent al cos de guàrdia, que fins i tot es troba en una cota inferior a aquests. A més a més, el conjunt es troba en desnivell de nord a sud, trobant-se la plataforma 1, al costat del primer observatori, a uns 81 metres aproximats per sobre nivell del mar i la plataforma 4 a tan sols 73,4 m.
Context Històric
[modifica]El 1898, durant l’última etapa de la Guerra a Cuba i la guerra amb els EUA, Espanya que pràcticament en aquells moments no comptava amb fortificacions destinades a defensar la costa, i amb la pèrdua i l’enfonsament de bona part de la seva flota a Santiago de Cuba, decidí protegir el litoral amb la construcció d’emplaçaments escassament armats i antiquats per l’època. Amb la pèrdua de les darreres grans colònies d’ultramar i la flota que assegurava l’aprovisionament, la logística i la supremacia naval en els territoris no peninsulars, el país sucumbí en una gran crisi que provocà un període de gran inestabilitat social, política i econòmica.
A Catalunya, a finals del segle XIX, malgrat la seva importància estratègica i els més de 500 km de costa, únicament s’hi van construir notables fortificacions a les localitats de Roses, Montgat i Barcelona (Montjuic) entre altres llocs de menor rellevància. Com he esmentat anteriorment, aquestes fortificacions ja es trobaven en cert punt antiquades per l’època, i moltes es van equipar amb canons antics de calibre 115 mm de producció espanyola[1].
Més endavant, l’any 1926, durant la dictadura de Primo de Rivera i amb un poder naval secundari, s’inicià el segon gran projecte per nodrir la península de bateries de costa per protegir el litoral davant de qualsevol atac procedent d’unitats navals. Aquest gran projecte, conegut com el Plan Vickers, el nom de la companyia o empresa militar que fabricà la totalitat de canons que es van implementar durant el projecte, reforçà i equipà les bases navals del Ferrol, Cartagena i Maó, per tal que la flota disposes de bones defenses en les seves bases principals. No obstant això, Catalunya, sense cap base naval rellevant, quedà totalment al marge d’aquest pla, mantenint la mateixa defensa obsoleta que s’establí a finals del segle XIX[2].
L’any 1933, en l’edició de maig de la Revista General de Marina es va publicar un estudi del general José López-Pinto sobre la realització d’un nou pla de defensa de costa, on destacà la importància de nodrir amb noves i actualitzades bateries el litoral atlàntic i mediterrani, fent especial èmfasi en la protecció de litoral valència i català (sobretot en el litoral existent entre la base naval militar de Cartagena i la frontera francesa) com a punts vulnerables, poc protegits, de notable importància econòmica i política que podien convertir-se en un futur en objectiu d’atac primari de qualsevol potència estrangera de l’època, cada cop amb més ambicions internacionals. També, l’estudi parla de les diferents zones defensives i possibles fronts marítims que s‘havien d’establir en les diferents ciutats i nuclis poblacionals del litoral. Si més no, cap d’aquestes mesures es van desenvolupar a Catalunya, mantenint la precària i obsoleta artilleria establerta a finals del segle XIX[3].
El juliol de 1936, amb el fracàs momentani del cop d'estat per l'acció directa i combativa dels cossos policials i militars lleials al govern i de la infinitud de milícies sindicals i polítiques que van neutralitzar les diverses guarnicions militars en revolta de les diferents ciutats i casernes del país, es desencadenà la Guerra Civil Espanyola. Durant els primers mesos de Guerra, i amb els fronts ja estabilitzats, la República gaudí en un principi de superioritat naval al Mediterrani, ja que bona part de l'armada es mantenir lleial al govern de Madrid. Aquesta momentània supremacia naval al Mediterrani és visible, en les operacions i accions bèl·liques realitzades entre agost i setembre de 1936 pel govern republicà per tal de recuperar Mallorca, un importantíssim i vital punt estratègic que quedà en mans rebels i que suposava el salt directe entre les tres aviacions rebels (Legion Condor, Aviación Nacional, Aviazione Legionaria) i la península, així com a base naval que assegurava l'abastiment i les rutes comercials entre la República i altres països i que podia convertir-se en punt de partida per realitzar atacs als diversos nuclis poblacionals del litoral Català i Valencià. El fracàs del desembarcament a Mallorca (entre 16 d’Agost i el 4 de setembre de 1936), i la consolidació de l'illa com a base principal per les operacions de la Regia Marina i aviació italiana que tenien com a objectiu la rereguarda republicana, van disminuir la supremacia naval de la flota republicana al mediterrani, tenint com única base fiable Cartagena i limitant la seva activitat en salvaguarda els ports i en mantenir i protegir les línies de subministres.
Després d’aquesta gran operació, la República constatà la facilitat per la qual es podia realitzar un desembarcament, i sumat al fet que els creuers Canarias i Almirant Cervera, de la flota nacional, havien trencat el bloqueig marítim de Gibraltar de la flota republicana a finals de setembre i es trobaven al Mediterrani, la Generalitat començà a reforçà el litoral català. Tot i això, la situació no empitjorà fins al 30 d’octubre de 1936, quan el creuer Canarias bombardejà Roses, sent el primer atac des del mar que va rebre la rereguarda Catalana. A partir d’aquest moment, el govern republicà, sent conscient de la ineficàcia de la flota republicana per tal d’aturar atacs des del mar, participà activament en la defensa de la costa i, amb la possibilitat d’un desembarcament de tropes nacionals en plena rereguarda republicana, van augmentar considerablement les fons i recursos destinats a la protecció del litoral. Les ciutats costaneres van començar a protegir la seva costa, nodrint les costes de combatents i construint trinxeres, nius d’a metralladores, punts d’observació i altres elements de defensa. Entre altres mesures, van actualitzar i remodela moltes de les bateries existents, sent la de Montgat una d’elles[4].