Viquipèdia:Éric Chevillard

Éric Chevillard (La Roche-sur-Yon, França, 18 de juny 1964) és un escriptor francès.

Biografia

Exalumne de l'Escola superior de periodisme de Lille (promoció 61a), Éric Chevillard s'adscriu a una generació d'escriptors que van començar a publicar a l'editorial Les Éditions de Minuit a partir dels anys 80, com Jean Echenoz, Jean-Philippe Toussaint o François Bon.

Amb un caràcter sovint incongruent, enganyosament frívol, l'estil de Chevillard es complau en distorsionar les convencions lingüístiques, extrapolant els esdeveniments més absurds de situacions aparentment anodines i anecdòtiques a fi de posar qüestió les falses evidències sobre les quals descansa la nostra relació amb la realitat. Des del 1987, ha publicat una quinzena de novel·les a Les Éditions de Minuit, com La nebulosa del cranc (1993), Un fantôme (1995), Les Absences du capitaine Cook (2001), Oreille rouge (2005), Démolir Nisard (2006), Sans l'orang-outan (2007) o Choir (2010).

Algunes de les seves novel·les han estat premiades: premi Fénéon per La Nébuleuse du crabe, premi Wepler per Le Vaillant Petit Tailleur, etc. L'any 2014 va rebre el guardó Alexandre-Vialatte pel conjunt de la seva obra.

A banda de les seves novel·les, també ha publicat tres volums de textos breus, així com un assaig poètic inspirat per la pintura de Gaston Chaissac.

A partir de l'agost de 2011, va recuperar, a les pàgines de Monde des livres, la tradició del "fulletó", caiguda en desús. Aquesta col·laboració s'atura el juny de 2017.

Bibliografia

• Mourir m'enrhume, Minuit, 1987
• Le Démarcheur, Minuit, 1988
• Palafox, Minuit, 1990
• Le Caoutchouc décidément, Minuit, 1992
• La Nébuleuse du crabe, Minuit, 1993 (prix Fénéon). Publicat en català per l'editorial Extinció Edicions l'any 2020 amb el nom de La nebulosa del cranc. Traduït per Ferran Ràfols Gesa
• Préhistoire, Minuit, 1994
• Un fantôme, Minuit, 1995
• Au plafond, Minuit, 1997
• L'Œuvre posthume de Thomas Pilaster, Minuit, 1999
• Les Absences du capitaine Cook, Minuit, 2001
• Du hérisson, Minuit, 2002
• Le Vaillant Petit Tailleur, Minuit, 2004 (prix Wepler)
• Scalps, Fata Morgana, 2005
• Oreille rouge, Minuit, 2005
• D'attaque, Argol, 2006
• Démolir Nisard, Minuit, 2006 (prix Roger-Caillois)
• Commentaire autorisé sur l'état de squelette, Fata Morgana, 2007
• Sans l'orang-outan, Minuit, 2007
• Dans la zone d'activité, Dissonances, graphisme par Fanette Mellier, 2007 ; réédition : publie.net, 2008 ; Fata Morgana, dessins de Philippe Favier, 2014
• En territoire cheyenne, Fata Morgana, illustrations de Philippe Favier, 2009
• La Vérité sur le salaire des cadres, Le Cadran ligné, 2009
• Choir, Minuit, 2010. Publicat en castellà per l'editorial Sexto Piso l'any 2016 amb el nom de Caer. Traduït per Lluís Maria Todó.
• Dino Egger, Minuit, 2011 (prix Virilo 2011)
• Iguanes et Moines, Fata Morgana, 2011
• Si la main droite de l'écrivain était un crabe, publie.net, 2011
• L'Auteur et Moi, Minuit, 2012
• La Ménagerie d'Agathe, Actes Sud, ill. de Frédéric Rébéna, 2013
• Péloponnèse, Fata Morgana, 2013
• Le Désordre azerty, Minuit, 2014 (prix François-Billetdoux de la Scam)
• Juste ciel, Minuit, 2015
• Les Théories de Suzie, avec Jean-François Martin, Hélium, 2015
• Ronce-Rose, Minuit, 2017
• Détartre et désinfecte, Fata Morgana, 2017
• Défense de Prosper Brouillon, Noir sur Blanc, 2017
• Feuilleton, La Baconnière, 2018
• L'Explosion de la tortue, Minuit, 2019
• Aquarelles de guerre, Maison des Arts de Bages et Bernard Chauveau éditeur, illustrations de Philippe Favier, 2019
• Prosper à l’œuvre, Noir sur Blanc, 2019
• Monotobio, Minuit, 2020

l'Autofictif

Des del 18 de setembre de 2007, Éric Chevillard ha encetat un blog anomenat l'Auctofictif en el qual escriu quotidianament tres apunts o fragments de 2 a 8 línies. El blog es presenta en la forma d'un diari personal fet d'espurnes de literatura. Chevillard utilitza Internet com una oportunitat per renovar formes i estils i no com una obligació. Un artefacte a cavall de la ficció i l'autoficció. Éric Chevillard ha pres el gust a aquesta forma de participació en el món 2.0 d'Internet i a «aquest petits escrits lliures de tota ordre».

A l'autofictif, un tipus d'autoretrat sense, per tant, ser una autobiografia, un personatge inadaptat que no parla l'anglès i que no té el carnet de conduir, és dissenyat pel jo de l'autoficció. No obstant això, el Chevillard autor aboca el Chevillard personatge a un univers de ficció (el de les novel·les) on es retroba amb la persona real. Els seus universos de ficció es creen a partir de tres fonaments: la desconfiança envers el llenguatge, una visió insòlita sobre la realitat i l'alliberament de tot prejudici. Éric Chevillard esdevé un personatge entre els seus personatges, ja que l'autoficció només descriu els contorns de l'autor.

El gener de 2009, l'editorial l'Arbre vengeur va publicar el primer volum d'aquest diari (L'Autofictif, setembre 2007-setembre 2008). El gener de 2010, es publicà un segon volum, amb el títol de L'Autofictif voit une loutre (setembre 2008-setembre 2009), i, després, un tercer volum el gener de 2011, amb el títol L'Autofictif père et fils (setembre 2009-setembre 2010). Aquests llibres transcriuen sense modificacions els textos publicats en el blog. El projecte editorial durarà 10 anys.

Éric Chevillard n'ha dit:

« Aquestes pàgines publicades aquí sense retocs, perquè una llibre serà sempre la fi lògica de totes meves iniciatives, podrà ser llegir com una crònica nerviosa o enervada d'una vida en la tensió particular de cada dia.»

En aquest llibre, l'univers de Chevillard està ben representat: confrontació entre l'esperit lògic i realitats absurdes, fins i tot impossibles, la qüestió de l'actualitat, referències a obres passades, o reflexions sobre l'escriptura del món literari de manera irònica, però també autoparòdica. Aquesta experiència li es plaent, i l'impacte i ressonància dels seus fragments i aforismes difereix segons que són llegits en el seu blog o als seus llibre.

Una part d'aquests textos breus ha estat publicat per la revista independent Le Tigre.

• L'Autofictif - Journal 2007-2008, 2009
• L'Autofictif voit une loutre - Journal 2008-2009, 2010
• L'Autofictif père et fils - Journal 2009-2010, 2011
• L'Autofictif prend un coach - Journal 2010-2011, 2012
• L'Autofictif croque un piment - Journal 2011-2012, 2013
• L'Autofictif en vie sous les décombres - Journal 2012-2013, 2014 (premi Alexandre Vialatte)
• L'Autofictif au petit pois - Journal 2013-2014, 2015
• L'Autofictif doyen de l'humanité - Journal 2014-2015, 2016
• L'Autofictif à l'assaut des cartels - Journal 2015-2016, 2017
• L'Autofictif ultraconfidentiel - Journal 2007-2017, 2018 (integral de deu anys amb que inclou el desè volum inèdit)
• L'Autofictif et les trois mousquetaires - Journal 2017-2018, 2019
• L'Autofictif incendie Notre-Dame - Journal 2018-2019, 202