XII Concili de Toledo
| Tipus | sínode  | ||
|---|---|---|---|
| Data | 680 | ||
El XII Concili de Toledo fou una reunió dels bisbes de les províncies del Regne de Toledo convocada pel rei Ervigi l'any 680.[1] S'inaugurà a l'Església dels Sants Apòstols el 9 de gener de l'any (681). Hi van assistir trenta-vuit bisbes, quatre abats i quinze funcionaris palatins.[2] Una font sovint citada són les actes redigits per Benedictus Levita[3] que és una falsificació del segle ix que forma part de les Decretals pseudo-isidorianes.[4][5]
Es va convocar per a consolidar Ervigi en el tron i confirmar que el complot contra Vamba era legítim.[6] Va alliberar la població del jurament a Vamba i va reconèixer Ervigi com rei, i va declarar anatema tothom qui s'hi oposés. S'hi van tractar també altres qüestions: sembla que aquell any les collites van ser molt dolentes fins al punt que va començar a sentir-se la fam, i el mateix rei va fer menció d'això en el seu discurs al Concili.
El Concili va concloure el 25 de gener del 681.
Extrets dels actes falsificats del segle ix
[modifica]Aquestes informacions citades en moltes fonts com decisions del concili, són basades un document falsificat del segle ix.[7]
Es va reconèixer el metropolità de Toledo el dret a consagrar els bisbes que foren designats pel rei, encara que pertanyessin a qualsevol altra província (diferent de la Cartaginesa on era Toledo), per evitar les vacants prolongades, el que va donar origen a la primacia de la seu toledana dins de l'Església hispana.[8] El bisbe consagrat pel metropolità toledà havia de presentar-se al seu bisbe metropolità en el termini de tres mesos per rebre una espècie de reconeixement oficial, sota pena d'excomunió, encara que el rei podia dispensar d'aquesta obligació. Fins aleshores el rei havia actuat igualment, designant bisbes, però aquests eren consagrats per llur respectiu metropolità; encara que la forma de nomenament no va variar substancialment, la consagració va passar de fet al metropolità de Toledo.
S'estudiava que s'havia de fer amb aquells que en emmalaltir prenguessin la penitència en estat d'inconsciència. Els bisbes es pregunten que s'havia de fer si recuperaven la salut i rebutjaven la tonsura i l'hàbit religiós. El mateix amb els que declaraven que no estaven sotmesos a les regles de la disciplina eclesiàstica al no haver sol·licitat la penitència i no saber que la rebien. Fins i tot s'indica que feien aquesta declaració «amb el major desvergonyiment». És inconcebible que després dels successos que van portar a la seva deposició una situació similar fora l'eix d'un debat, centenars de persones podrien ser en una situació similar. Els bisbes deixaven saber a través d'això quina va ser la reacció de Vamba: se li havia aplicat la penitència i l'hàbit quan era inconscient (mentre la versió oficial omet aquest extrem i dona a entendre que era conscient, i el mateix l'havia sol·licitat), i no havia sabut que l'havia rebut fins que al recuperar-se (el que va haver d'ocórrer molt aviat, i confirmaria que la malaltia de Vamba va ser provocada) se li va haver de comunicar. Vamba va passar algun temps sense creure el que ocorria; se sentia el rei i altivament negava tota validesa a un acte que implicava la seva deposició i en el qual ell no havia tingut participació. Seria la falta de suport de la noblesa la que l'hauria obligat finalment a acceptar la situació.
No obstant això una situació similar es va plantejar per a una altra persona: el bisbe de Valèria (Valera de Arrina, a l'est de Toledo i al sud de Conca), Gaudenci. El delegat del bisbe al concili va explicar que Gaudenci havia caigut molt malalt i s'havia sotmès a les regles de la penitència, però després s'havia recobrat; i desitjava saber si era capacitat per exercir la seva missió eclesiàstica. Però al bisbe se li va permetre continuar en el càrrec, al·legant que la penitència (cal entendre que voluntària o involuntària) sols impedia realitzar assumptes mundans, però no drets divins. És evident que el clergat no volia que Vamba tornés al tron, i en canvi no tenia cap objecció que tornés a la seva cadira un bisbe de província. Caldria preguntar-se si Gaudenci no era un instrument de la gent de Vamba, i la pregunta no es va fer deliberadament; però en aquest cas probablement s'havia donat una resposta negativa a Gaudenci i hauria hagut d'abandonar la seu.
Les resolucions del Concili van ser confirmades pel rei (Khintila també havia confirmat les resolucions del V i VI Concili, però no se sap de cap altra confirmació posterior dels Concilis VII, VIII, IX, X i XI).
El concili va prendre diverses mesures, a sol·licitud del rei però sense oposició dels bisbes que les van confirmar, contra els jueus. Va decretar contra ells vint-i-vuit edictes,[9] amb les paraules d'Ervigi: «…arranqueu d'arrel la pesta judaica, que sempre es renova amb noves bogeries; examineu també amb la més pura intenció les lleis que la nostra glòria va establir fa poc contra la infidelitat d'aquests jueus i va afegir a les mateixes lleis una clàusula confirmatòria, i feu servir aquestes decisions contra els abusos d'aquestes infidels reunides en un sol cos».[10] Perquè no es pogués al·legar pels jueus la ignorància de les lleis, es van donar instruccions a tots els bisbes i capellans perquè reunissin a l'Església la comunitat jueva local i se les llegissin. A l'Església local es conservarien les actes d'abjuració dels jueus i d'incorporació al catolicisme.
A Toledo es va procedir a la pública lectura de les lleis a l'Església de Santa María el 27 de gener del 681.
El rei va sol·licitar també que es revisés el Codi de Recesvint, que contindria segons el contradiccions i lleis contràries a la justícia. La revisió es va fer i va entrar en vigor el 21 d'octubre del 681. Del Codi es van suprimir les lleis que castigaven qui causava greus danys als seus esclaus, lleis que no agradaven a la noblesa posseïdora d'esclaus. S'hi van incloure algunes lleis noves, i moltes altres van ser modificades en algunes paraules, o aclarides amb addicions o comentaris. En general va disminuir notablement els càstigs als quals eren sotmesos els nobles i va asseure els seus privilegis.
Referències
[modifica]- ↑ Gonzalez, Francisco Antonio; Tejado y Ramiro, Juan (il·lustracions). «LVII. Concilio XII de Toledo». A: Coleccion de cánones y de todos los concilios de la Iglesia de Espana y de America: con notas é illustraciones [Col·lecció de cànons i de tots els concilis de l'Església d'Espanya i d'Amèrica, amb notes i il·lustracions)] (en llatí, castellà). Madrit: imprenta de D. Pedro Montero, 1850, p. 453-493.
- ↑ Gonzalez i Tejado y Ramiro, 1850, p. 482-487.
- ↑ Benedictus Levita.
- ↑ Kirsch St. Benedict of Aniane, Johann Peter. «Benedict Levita». A: Catholic Encyclopedia (en anglès), 1913 [Consulta: 7 setembre 2025].
- ↑ Schnmitz, GErhard. «Benedictus Levita». A: Albrecht Cordes. Handwörterbuch zur deutschen Rechtsgeschichte (HRG). volum 1. 2a. Berlín: Erich Schmidt Verlag, 2005, p. 520–522.
- ↑ «Els visigots». Història en català. Textos d'Història Universal en llengua catalana, 04-10-2024. [Consulta: 7 setembre 2025].
- ↑ Schmitz, Gerhard. «Einführung» (en alemany). [Consulta: 7 setembre 2025].
- ↑ Gros i Pujol, Miquel dels Sants «Litúrgia i legislació conciliar en la Hispània Visigoda» (pdf). Revista catalana de teología, 24, 2, 1999, pàg. 317. ISSN: 0210-5551.
- ↑ Pàmies, Josep; Giribets, Miguel. «Els jueus al Regne visigot de Toledo». Històries de l'Aleixar. [Consulta: 7 setembre 2025].
- ↑ Vives, 1963, p. 382-383.
Bibliografia
[modifica]- Vives, José. «31. Concilio de Toledo». A: Concilios Visigóticos e Hispano-Romanos (en castellà). Barcelona - Madrid: Consell Superior d'Investigacions Científiques - Institut Enric Flórez, 1963, p. 380-410 (España Cristiana núm. 1).
- Falsificació del segle ix: Benedictus Levita. Gerhard Schmitz (ed.). Acta Synodalia Concilii Toletana duodecimum [Actes del Sínode del XII Concili de Toledo] (en llatí). 2 març 2008, segle ix [Consulta: 7 setembre 2025].