Àcid cianhídric

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de compost químicÀcid cianhídric
Substància química compost químic, líquid inflamable de classe IA i verí
Massa molecular 27,011 uma
Descobridor o inventor Carl Wilhelm Scheele
Estructura química
Fórmula química CHN
Hydrogen-cyanide-2D.svg
SMILES canònic
Identificador InChI Model 3D
Propietat
Densitat 0,69 g/cm³ (a 20 °C)
Viscositat dinàmica 0,201 PI
Índex de refracció 1,2675
PKa 9,21
Moment dipolar elèctric 2,98 D
Punt de fusió −14 °C
Punt d'ebullició 26 °C (a 760 Torr)
Moment dipolar elèctric 2,98 D
Pressió de vapor 630 mm Hg (a 68 °F)
Perill
Límit inferior d'explosivitat 5,6 %
Límit superior d'explosivitat 40 %
Límit d'exposició promig ponderat en el temps 11 mg/m³ (8 h, Estats Units d'Amèrica)
Límit d'exposició a curt termini 5 mg/m³ (sense valor)
Punt d'inflamabilitat -17,8 °C
IDLH 55 mg/m³
NFPA 704.svg
4
4
2
 
Altres dades
olor
Modifica les dades a Wikidata

L'àcid cianhídric o cianur d'hidrogen, és un àcid de fórmula HCN. És un líquid volàtil, altament tòxic, d'olor d'ametlles amargues, i que s'obté industrialment per oxidació d'una mescla d'amoníac i metà. És molt soluble en aigua per a donar solucions de caràcter àcid molt feble. També se'l coneix sota el nom d'àcid prússic.

Aquest compost és un verí letal fins i tot en dosis minúscules. Actua interrompent la respiració cel·lular (la cadena de transport d'electrons) dels organismes aeròbics.

Estructura i propietats generals[modifica]

El àcid cianhídric és una molècula lineal, amb un triple enllaç entre el carboni i el nitrogen. Un tautòmer menor de HCN és HNC, isocianur d'hidrogen.

El cianur d'hidrogen és dèbilment àcid amb un pKa de 9,2. Es ionitza parcialment en solució d'aigua per obtenir l'anió cianur, CN-. Una solució de cianur d’hidrogen a l’aigua, representada com a HCN, s’anomena àcid hidrocianic. Les sals de l'anió de cianur es coneixen com a cianurs.

El HCN té una olor dolça similar a l'ametlla amarg que algunes persones són incapaços de detectar a causa d'un tret genètic recessiu.[1] El compost volàtil s’ha utilitzat com a rodenticida per inhalació i verí humà, així com per matar balenes.[2] Els ions de cianur interfereixen amb enzims respiratoris que contenen ferro.

Història del descobriment[modifica]

L’ió de ferricianur de color vermell, un component del blau prussià.

El àcid cianhídric es va aïllar per primer cop d'un pigment blau (blau prussià) conegut des de 1706, però l'estructura de la qual no es coneixia. Ara se sap que es tracta d’un polímer de coordinació amb una estructura complexa i una fórmula empírica de ferrocianur fèric hidratat. El 1752, el químic francès Pierre Macquer va fer l’important pas de demostrar que el blau prussià es podia convertir en òxid de ferro més un component volàtil i que es podia utilitzar per reconstituir-lo.[3] El nou component era el que actualment es coneix com a àcid cianhídric. Després del lideratge de Macquer, el químic suec Carl Wilhelm Scheele el va preparar per blau prussià el 1782,[4] i finalment es va donar el nom alemany Blausäure (lit. "àcid blau") per la seva naturalesa àcida a l'aigua i la seva derivació del blau prussià. En anglès, es va fer conegut popularment com a àcid prussic.

El 1787, el químic francès Claude Louis Berthollet va demostrar que l'àcid prussic no contenia oxigen,[5] una important contribució a la teoria dels àcids, que fins ara havia postulat que els àcids han de contenir oxigen[6] (d’aquí el nom d’oxigen en si, que deriva d’elements grecs que volen dir “antic àcid” i també es qualifiquen en alemany com Sauerstoff). El 1811, Joseph Louis Gay-Lussac va preparar cianur d'hidrogen liquat pur.[7] El 1815, Gay-Lussac va deduir la fórmula química d’àmbit pràctic de l’àmbit càcid. El cianur radical del cianur d'hidrogen es va donar el nom de cian, no només una paraula anglesa per a una tonalitat de blau, sinó la paraula grega per a blau (grec antic κυανοῦς), de nou degut a la seva derivació del blau prussià.

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Àcid cianhídric Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. «Cyanide, inability to smell». Online Mendelian Inheritance in Man. [Consulta: 31 març 2010].
  2. Lytle, Thomas. «Poison Harpoons». [Consulta: 28 octubre 2013].
  3. Macquer, Pierre-Joseph (presented: 1752; published: 1756) "Éxamen chymique de bleu de Prusse" (Chemical examination of Prussian blue), Mémoires de l'Académie royale des Sciences , pp. 60–77.
  4. Scheele, Carl W. (1782) "Försök, beträffande det färgande ämnet uti Berlinerblå" (Experiment concerning the coloring substance in Berlin blue), Kungliga Svenska Vetenskapsakademiens handlingar (Royal Swedish Academy of Science's Proceedings), 3: 264–275 (in Swedish). Reprinted in Latin as: "De materia tingente caerulei berolinensis" in: Carl Wilhelm Scheele with Ernst Benjamin Gottlieb Hebenstreit (ed.) and Gottfried Heinrich Schäfer (trans.), Opuscula Chemica et Physica (Leipzig ("Lipsiae"), (Germany): Johann Godfried Müller, 1789), vol. 2, pages 148–174.
  5. Berthollet, C. L. (presented: 1787 ; published: 1789) "Mémoire sur l'acide prussique" (Memoir on prussic acid), Mémoires de l'Académie Royale des Sciences, pages 148–161. Reprinted in: Berthollet, C. L. «Extrait d'un mémoire sur l'acide prussique». Annales de Chimie, vol. 1, 1789, pàg. 30–39.
  6. Newbold, B. T. «Claude Louis Berthollet: A Great Chemist in the French Tradition». , 01-11-1999 [Consulta: 31 març 2010].
  7. Gay-Lussac, J. L. «Note sur l'acide prussique». Annales de Chimie, vol. 44, 1811, pàg. 128–133.