Pigarg cuablanc

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Àguila marina)
Salta a: navegació, cerca
Infotaula taxonòmicaPigarg cuablanc
Haliaeetus albicilla
Haliaeetus albicilla -captive-8a.jpg
Estat
Taxonomia
Super-regne Eukaryota
Regne Animalia
Fílum Chordata
Classe Aves
Ordre Accipitriformes
Família Accipitridae
Gènere Haliaeetus
Espècie Haliaeetus albicilla
Linnaeus, 1758
Nomenclatura
Sinònims
  • Falco albicilla (Linnaeus, 1758)
  • Haliaeetus albicilla albicilla
  • Haliaeetus albicilla groenlandicus
Distribució
Haliaeetus albicilla dis.PNG
  • Verd clar: zona de reproducció
  • Blau: zona d'hivern
  • Verd fosc: tot l'any
Modifica dades a Wikidata

L'àguila marina o pigarg cuablanc (Haliaeetus albicilla), també coneguda com a pigarg europeu, àguila de cua blanca, àguila de mar, àguila marina de cua blanca o àguila pescatera[1] o és una espècie d'ocell falconiforme de la família Accipitridae.[2] No se'n coneixen subespècies.[3] Únic membre europeu del gènere Haliaeetus, el nom comú es fa extensiu a la resta de les espècies del gènere.

Descripció[modifica]

L'àguila de cua blanca és un ocell gros, abasta una llargada de 76 a 92 cm i una envergadura d'ales de 200 a 250 cm. Les femelles són significativament més grosses que els mascles. L'àguila de cua blanca té ales amples, un cap gros i un gruixut bec "carnisser". L'adult és principalment de color marró excepte pel seu cap i clatell més pàl·lid, té una distintiva cua blanca, el bec i les potes són grocs. La cua i el bec de l'àguila pescatera al seu estadi juvenil són més foscos, en els subadults la cua torna blanca amb una franja fosca en el seu acabament. És un animal molt emblemàtic i majestuós, raó per la qual és protegit.

Distribució i sistemes[modifica]

Aquesta és una àguila molt grossa que es reprodueix al nord d'Eurasia. Se la va reintroduir amb èxit a l'Illa De Rum, a l'arxipèlag de les Illes Small a Escòcia, el 1975 i ara la seva àrea de reproducció inclou les Hèbrides Exteriors i les Illes Small, com també les illes Mull, Skye, Lewis, Canna i la costa de Wester Ross. La població de l'àguila de cua blanca és escassa a la Gran Bretanya a causa de la seva extinció i posterior repoblació. La major població a Europa es troba al llarg de la costa de Noruega.

El 22 de maig,del 2006 es va anunciar que una parella d'àguiles de cua blanca estava niant en la reserva natural d'Oostvaardersplassen a Holanda. Aquesta és la primera vegada en temps moderns que aquesta au ha niat a Holanda. L'àguila de cua blanca és una au principalment resident, sol les aus que habiten a les regions de l'extrem nord tals com la població de Sibèria migren cap al Sud a l'hivern. Hi ha una petita població en l'extrem sud-oest de Groenlàndia i l'oest d'Islàndia. A causa de la seva major mida s'ha proposat que les aus de Groenlàndia formen una subespècie groenlandicus, però es considera aquesta espècie és monotip i la variació de mida és clinal d'acord a la regla de Bergmann.

L'àguila de cua blanca conforma una espècie parella junt amb l'àguila calba. Aquestes espècies van divergir d'altres àguiles marines al començament del Miocè primerenc (c. 10 mya) a tot tardar, i possiblement - si els registres fòssils més antics estan correctament assignats a aquest genus - abans en l'Oligocè primerenc, uns 28 mya (Wink et al. 1996[4]).

En forma similar a altres parells d'espècies d'àguiles marines, aquest es compon d'una espècie amb cap blanc (l'àguila calba) i una altra amb cap color torrat. Probablement es van separar al Pacífic nord, dispersant-se cap a l'oest a Eurasia i cap a l'est a Amèrica del nord. Igual com l'altra espècie nòrdica, l'àguila marina de Steller, els adults tenen ulls, potes i becs grocs.

Àguila marina

Enllaços externs[modifica]

Referències[modifica]

  1. Faraudo
  2. del Hoyo, J., Elliott, A., & Sargatal, J., (1994). Handbook of the Birds of the World 2. bol Lynx Edicions, Barcelona ISBN 84-87334-15-6
  3. December%202008.xls/view Clements, J. F. 2007. The Clements Checklist of Birds of the World, 6 th Edition. Cornell University Press. Downloadable from Cornell Lab of Ornithology
  4. Els dubtes dels autors sobre l'ús generalitzat de la taxa d'evolució molecular del "2% " s'ha comprovat des de llavors eren fonamentades.