Ai Ai Ai

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'organitzacióAi Ai Ai
Dades bàsiques
Tipus grup de música
Forma jurídica
Lloc de constitució Barcelona, Catalunya Catalunya
Activitat
Període d'activitat 1991–actualitat
Membres Pep Lladó / Rafael Salazar / David Torras / Jordi Gas
Quantitat de voluntaris Antoni "Sicus" Carbonell / Miquel Górriz
Discogràfica BMG, Ariola, Discmedi, AZ, Ventilador Music, Propaganda pel fet
Estil Rumba catalana
Influències

Lloc web www.aiaiai.cat
Musicbrainz: 233e32f2-c083-4a49-a5d4-d52df62cdbd3 Songkick: 447683
Modifica les dades a Wikidata

Ai Ai Ai és un grup de rumba catalana, i en català, creat després de la mort de Gato Pérez per Pep Lladó, un dels seus col·laboradors i amics paios, amb altres músics d'ètnia gitana, com Antoni "Sicus" Carbonell o Ricard "Tarragona". Incorpora membres de formacions mítiques de la rumba catalana, i el grup mateix és un dels noms imprescindibles per conèixer aquest estil. Després d’una aturada de set anys des del quart disc, Pep Lladó i Rafalito Salazar, els dos responsables del grup, es van retrobar i el van refer amb la incorporació de David Torras. Entre els tres sumen carreres ben prolífiques, entre les quals destaquen formar part dels combos de Gato Pérez, Patriarcas de la Rumba o Sabor de Gràcia.[1]

Història[modifica]

El seu primer disc (Això brama, 1992) és agradable i s'hi barregen versions de Serrat ("Paraules d'amor"), de Gato Pérez ("La curva del morrot") i temes originals, entre els quals destaca per la seva difusió mediàtica "Sota la palmera". Aviat, però, el cantant "Sicus" se'n va per fundar el grup Sabor de Gràcia i és substituït pel terrassenc Miquel Górriz, i el grup (format definitivament per Lladó, Górriz i "Rafalitu" Salazar) comença una etapa més complexa, caracteritzada per la recerca formal i de continguts, la fusió de la rumba amb altres referents musicals com la música llatina, el rock o el rap, i uns textos cada vegada més rics i elaborats. Fruit d'aquesta evolució són els àlbums Neguits, angúnies i forats (1994), i, sobretot, El temps de Sefalina Kaolin (1996), que conté cançons tan rodones com "Anar tirant", temes tan allunyats de la superficialitat de la rumba a l'ús com "It's so hard to be a Catalan" o "Medellín", o una aconseguidíssima i sorprenent versió de la cançó de Raimon "Jo vinc d'un silenci".

Al final de la primavera del 1998 apareix un nou disc (Esperit de vi) molt més alegre i intranscendent (malgrat la nostàlgia indefinible del tema "Advertència"), en el qual empren parcialment el castellà, i aviat Pep Lladó es desvincula de les activitats públiques del grup.[2]

Tornen el 2007 amb una nova formació: Pep Lladó (teclats, veus i programacions), Rafalito Salazar (ventilador i veus), David Torras (ventilador i veus) i Jordi Gas (veus). Aquest mateix any publiquen el recopilatori Les millors cançons del mil·lenni passat i el 2008 un disc amb cançons noves, Lo més gran del món!.

Discografia[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Ai Ai Ai». Catalan Sounds. (Institut Ramon Llull). [Consulta: 20 novembre 2015].
  2. Pujadó i García, Miquel: Diccionari de la Cançó: D'Els Setze Jutges al Rock Català, plana 86. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, abril del 2000. ISBN 84-412-0467-5

Enllaços externs[modifica]