Antemi (prefecte pretorià)

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaAntemi
Иоанн Златоуст Письмо к Анфемию.png
Biografia
Naixement segle IV (Gregorià)
Diocèsi d'Egipte Tradueix
Mort segle V (Gregorià)
 Senador romà 

Activitat
Ocupació Polític, diplomàtic i estadista
Període Imperi Romà
Rang militar general
Família
Fills Anthemius Isidorus Tradueix
Modifica les dades a Wikidata

Antemi (en llatí: Antemius) va ser prefecte pretorià de l'Imperi d'Orient sota l'emperador Arcadi i l'home més important amb Teodosi II, ja que en va exercir la regència durant la minoria d'edat i després en va ser conseller. Els historiadors, en general, el tenen per un governant competent.

Orígens[modifica]

Antemi era nét de Flavi Filipos, prefecte pretorià d'Orient l'any 346,[1] i, possiblement, fill de Simplici.[a]

El seu primer esment en els textos històrics es produeix el 383, quan va formar part d'una ambaixada enviada a l'Imperi Sassànida, possiblement la mateixa en la qual el conseller d'Occident, Estilicó, va participar. Al seu retorn, a prop d'Antioquia, es va trobar amb un ermità anomenat Afraates .[b]

Al servei d'Arcadi[modifica]

Sòlid amb la imatge d'Arcadi (395-408)

Cap a l'any 400 va ser nomenat comes dels tresors sagrats [c] i mestre d'oficis[d] el 404.[5]

Durant els disturbis que van seguir a la deposició final del patriarca Joan Crisòstom (Pasqua del 404): els enemics de Joan va exigir a les tropes d'Antemi que dispersés la multitud i en un principi es va negar, però va cedir i va declarar que serien responsables de les conseqüències. El 405, va ser nomenat cònsol d'ambdós imperis (juntament amb Estilicó a l'Imperi d'Occident)[6] i, després de la mort de l'emperadriu Èlia Eudòcia, va succeir Eutiqui com a prefecte pretorià d'Orient, convertint-se així en el segon home més poderós Imperi d'Orient, després de l'emperador. El 406 el patriarca Àtic, que havia estat reconciliant els diferents bàndols cristians que s'havien enfrontat per Joan Crisòstom, va demanar a Antemi reconstruir l'església de Santa Sofia que datava dels temps de Constantí i s'havia incendiat durant els disturbis; Antemi hi va estar d'acord.[7] El 28 d'abril del 406, va ser elevat a la posició de patrici. D'altra banda, el mateix any, va estar encarregat d'acompanyar el trasllat de les relíquies del profeta Samuel a Constantinoble.[4]

Durant els anys restants del regnat d'Arcadi, va dirigir els assumptes de l'imperi continuant amb la política contra els germànics del seu predecessor en un intent de mantenir l'autonomia i la integritat Imperi d'Orient, decisió que el va posar en conflicte amb el ministre d'Occident Estilicó, que volia recuperar la prefectura pretoriana d'Il·líria i volia controlar també la part oriental de l'imperi. Al mateix temps, Antemi va haver de fer front a la presència d'Alaric i la seva gent a Il·líria i a la contínua insurgència dels isauris, que estaven devastant les províncies del sud d'Àsia Menor.[8] En l'àmbit religiós, Antemi va aprovar una sèrie de noves lleis contra el paganisme, judaisme i l'heretgia.

Durant Teodosi II[modifica]

Sòlid del regnat de Teodosi II (408-450)

Quan Arcadi va morir el 408, el seu fill Teodosi II només tenia set anys. Antemi va assumir la regència i va mostrar notable talent.[9][10] Va iniciar un nou tractat de pau amb l'Imperi Sassànida i, gràcies a la mort d'Estilicó, es va restaurar l'harmonia de les relacions entre la cort d'Occident a Ravenna i la d'Orient a Constantinoble. Va fer reforçar la flota del Danubi, que protegia les províncies de Mèsia Secundària i Escítia Menor, després de la repulsió amb èxit de la invasió l'any 409 del rei dels huns Uldes (r. 390-411).[9] El rei Uldes, en la seva ràpida fugida, va deixar enrere molts huns, els quals Antemi va ordenar que els apleguessin i els va vendre com a esclaus als perses.[11]

A més, van aconseguir regularitzar el subministrament de gra a Constantinoble, que venia principalment d'Egipte i estava sota l'autoritat del prefecte urbà. La manca de naus disponibles havia provocat una greu escassetat fins a arribar a la fam als acabaments de l'any 408. A l'any següent, Antemi va reorganitzar el transport i va autoritzar competències fiscals als transportistes de gra; també va prendre mesures per obtenir el gra d'altres àrees i va crear un fons d'emergència per a l'adquisició i distribució de blat de moro als ciutadans. Per altra banda, va prendre mesures per garantir la recollida regular d'impostos (409), i el 414 va emetre un decret en el qual perdonava tots els deutes dels anys 368 al 407.

Les Muralles de Teodosi, construïdes sota la supervisió d'Antemi, van demostrar ser eficaces en posteriors atacs a la ciutat de Constantinoble.

Una altra tasca important que es va proposar va ser la construcció d'una nova muralla, situada entre uns 1.500 metres i uns 2km a l'oest de la ja existent. Es va iniciar el 408 sent acabada en 413.[12][6] El mur s'estenia per 6.500 quilòmetres des de la Mar de Màrmara fins al suburbi de Blanquerna, al llarg de les ribes del Corn d'Or. Aquesta construcció gairebé va duplicar la mida de la ciutat.[13][e] El 414, Antemi de cop i volta desapareix de les fonts històriques, potser es va retirar. La regència va ser assumida per la seva germana [Pulquèria]], mentre que de la pretoria urbana se'n va fer càrrec un cònsol anomenat Monaxius.[14] Es desconeix el seu destí, tot i que és possible que encara estigués viu l'any 415.[6]

Descendència[modifica]

La seva filla es va casar amb el magister militum Procopi, els quals van ser pares de l'emperador d'Occident Procopi Antemi (regnat: 467-472). Va ser també pare d'Antemi Isidor, que va esdevenir cònsol el 476.[2]

Notes[modifica]

  1. En llatí Simplicius esmentat als textos romans de la segona meitat del segle IV. Era fill de Flavi Filip i possible pare del prefecte pretorià Antemi.[2] Va estar exiliat a Escitòpilis (358/359) per Pau "Catena", acusat d'haver consultat un oracle, potser a Abydos (Tebes), sobre les seves possibilitats de convertir-se en emperador. És esmentat de nou el 365, quan va estar a la cort de Valent, sent conegut com a un home de gran influència (r 364-375).[3]
  2. En grec: Aφραάτης en persa فرهاد, en siríac: ܐܦܪܗܛ fou un cristià anacoreta i escriptor siri considerat sant per l'Església Catòlica.[4]
  3. En grec:κόμης τῶν θείων θησαυρῶν kómi̱s tó̱n theío̱n thi̱sav̱ró̱n; en llatí: Comes sacrarum largitionum era un dels funcionaris fiscals d'alt rang en l'Imperi Romà del segle IV; també tenia funcions judicials relacionades amb la tributació.
  4. En llati:magister officiorum, en grec:μάγιστρος τῶν ὀφφικίων transl.: magistros tōn offikiōn; era un dels dos càrrecs administratius més elevats en l'Imperi Romà del segle IV, amb els anys va esdevenir un títol honorífic i va desaparèixer al segle XII.
  5. Una gesta que va fer que l'historiador JB Bury digués d'Antemi que era «en un cert sentit, el segon fundador de Constantinoble.»[12]

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Cameron, A.; Long, J. Barbarians and Politics at the Court of Arcadius, 1993. ISBN 0520065506. 
  • Friell, J. G. P.; Williams, Stephen Joseph (1999). The Rome that did not fall: the survival of the East in the fifth century. Nova York: Routledge, 1999. ISBN 0-415-15403-0. 
  • Greatrex, Geoffrey; Lieu, Samuel N. C.. The Roman Eastern Frontier and the Persian Wars (Part II, 363–630 AD). Routledge, 2002. ISBN 0-415-14687-9. 
  • Haas, Christopher. Alexandria in Late Antiquity. JHU Press, 1997. ISBN 0-8018-5377-X. 
  • Holum, Kenneth G. Theodosian Empresses. University of California Press, 1989. 
  • Martindale, J. R.; Jones, A. H. M.. "The Prosopography of the Later Roman Empire", volum I AD 260-395, 1971. 
  • Martindale, J. R.; Jones, A. H. M.; Morris, J. "The Prosopography of the Later Roman Empire", volum II. Cambridge University Press, 1980. ISBN 978-0-521-20159-9. 
  • Sarris, Peter. Empires of Faith: The Fall of Rome to the Rise of Islam, 500-700. Oxford University Press, 2011. ISBN 0199261261. 
  • Smith, William. A Dictionary of Greek and Roman biography and mythology. Little, Brown and Co., 1867. 
  • Treadgold, Warren T. A History of the Byzantine State and Society. Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1997.