Apol·lini i dionisíac

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

En la filosofia de Nietzsche, l'apol·lini és l'impuls intel·lectual que representa l'ideal d'ordre, mesura i harmonia. En la seva anàlisi de la cultura grega i en general de la cultura occidental, Nietzsche assenyala l'oposició entre un element apol·lini i un de dionisíac, aquest definit com a voluntat de viure, oposició que ell resolgué amb l'afirmació del segon, és a dir de l'element dionisíac, entès com una afirmació de la vida, com una voluntat de viure.[1][2]

Aquests adjectius s'inspiren en la mitologia grega: Apol·lo i Dionís són dos fills de Zeus. Apol·lo és el déu del Sol, dels somnis i de la raó, mentre que Dionís és el déu del vi, l'èxtasi i l'embriaguesa. Els grecs no consideren als dos déus que siguin contraris o rivals, tot i que sovint les dues deïtats estan relacionades.

Nietzsche introdueix la dicotomia apol·lini i dionisíac en la seva obra de joventut "L'origen de la tragèdia en l'esperit de la música" (1872).[2]

Nietzsche distingeix dos tipus de persones que pateixen. "Per una banda, els que pateixen una sobreabundància de vida, que volen un art dionisíac i també una comprensió i una visió tràgica de la vida. Per l'altre, els que pateixen d'un empobriment de la vida, que busquen, mitjançant l'art i el coneixement, la calma, el silenci, un mar de pau, la redempció de si mateix" Serien la visió dionisíaca i l'apol·línia respectivament.[3]

Referències[modifica]

  1. Gran Enciclopèdia Catalana
  2. 2,0 2,1 Ferrater Mora José, Diccionario de Filosofia, Quinta Edición, año1964, Editorial Sudamericana, Buenos Aires, página 285.
  3. Nietzsche, Friedrich. La Gaya Ciencia. Buenos Aires: Aguilar, 1974, p. 185-187.