Arquitectura dels Hoysala

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 11:54, 22 abr 2012 amb l'última edició de ZéroBot (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Aquest article o secció s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal: es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. Fou afegit el març del 2012 o abans.
Diferents elements en el temple de Keshava, a Somanathapura

L'arquitectura dels Hoysala es l'estil de les construccions desenvolupades durant els segles XI i XIV sota control de l'Imperi Hoysala, a la regió coneguda avui dia com Karnataka –estat al sud-oest de l'Índia. Estudis sobre l'estil revelen una insignificant influència indo-ària mentre l'impacte de l'estil del sud de l'Índia és més apreciable.[1] Temples grans i petits que es van edificar durant el segle XIII romanen com a mostra de l'estil arquitectònic d'Hoysala, entre ells: el temple de Txennakesava a Belur, el temple de Hoysaleswara a Halebidu i el temple de Kesava a Somanathapura.

Una de les principals destinacions turístiques a Karnataka, els temples d'Hoysala ofereixen la possibilitat d'examinar l'arquitectura medieval hindú de la tradició Karnata Dravida. Aquesta tradició va néixer al segle VIII sota el patronatge de la dinastia Txalukia de Badami, es va desenvolupar durant el segle XI pels txalukies occidentals de Basavakalyan i, finalment, es transformà en un estil independent al segle XII, durant el regnat dels Hoysala. Inscripcions en canarès (o kanara) medieval es mostren incisos en pedres dels temples, donant detalls sobre aquests i oferint informació sobra la dinastia dels Hoysala.

Diu Gerard Foekema al prefaci de la Complete Guide to Hoysala temples: "Per a mi, gaudir dels temples de les dinasties Txalukia tardana i Hoysala és un dels grans plaers de la vida. Estimo aquests temples perquè els seus dissenys són lògics i naturals, perquè la seva arquitectura és ingènua, perquè la seva execució és rica...".

Història

La influència d'aquest imperi es trobava en el seu zenit durant el segle XIII, quan dominava el sud de l'altipla Dècan. Prop d'un centenar de temples d'aquest estil han sobreviscut fins avui dia a l'actual estat de Karnataka, majorment en el districte de Malnad, pàtria d'origen dels reis hoysala.

Els temples construïts abans de la independència dels Hoysala, a mitjans del segle XII, acusen significativament la influència de l'art de Txalukia occidental, mentres els temples posteriors en retenen alguns aspectes però mostren inventives decoracions i ornamentacions, producte únic dels artesans hoysala.

La vigorosa activitat constructiva de temples de l'Imperi Hoysala es degué als factors socials, culturals i polítics del període. La transformació estilística de la tradició en els temples de Karnata reflecteix els trets religiosos popularitzats pels filòsofs vaixnavites (o vixnuïtes) i virashaivites, i el creixement del poder militar dels sobirans d'Hoysala, que desitjaven avançar els seus senyors de Txalukia occidental en mèrits artístics.

Recerca

Kirthimukha, cares de dimonis a la torre del temple de Amrutesvara, a Amruthapura
Elefants a la balustrada del temple de Butxesvara, sense jagati, a Korvangla
Kadamba shikara ("torre") amb Kalasa ("pinacle") al damunt del temple de Lakshmi Devi, a Doddagaddavalli
Gelosies al temple de Kesava, a Somanathapura
Planta estelada de la capella al Temple de Txennakesava a Aralaguppe, Karnataka

Estudis en temps moderns han indicat que mil o mil cinc-centes estructures van ser construïdes pels Hoysala, dels quals al voltant d'un centenar romanen avui en dia.[2][3] L'estil hoysala és una derivació de l'estil Txalukia occidental, popular als segles X i XI.[4][5]

Encara que clarament dravidià (això és, basat únicament en les característiques d'aquest estil arquitectònic), l'arquitectura hoysala és qualificada com un estil independent.[6] Al mateix temps que els Hoysala introduïen característiques innovadores a la seva arquitectura, també incloïen trets manllevats dels primers grans constructors de Karnataka, com la dinastia Kadamba. Aquestes característiques van ser l'ús de l'esquist clorita –talc– com a principal material de construcció,[7][8] finestres de pedra calada –molt populars en els temples d'Hoysala–[9] i la vimana de patró estelat.[8] Totes aquestes característiques eren populars ja en temps dels seus senyors primerencs, els Txalukias occidentals. Una altra característica fou l'estil graonat de la torre vimana, anomenada kadamba shikhara, hereva de la dinastia Kadamba.[10]

El coneixement dels efectes llum-ombre a les parets tallades va estar arrelat en l'artesania dels escultors hoysala i l'utilitzaren amb el màxim efecte en les escultures col·locades en nombroses fornícules. L'escultura hoysala, en tota la seva riquesa, es presenta com un bon repte pels fotògrafs.[11] La mestria dels hoysala amb la pedra ha estat comparada en finesa amb els treballs d'orfebreria i les talles de marfil. L'abundància de joieria que llueixen les figures esculpides i la varietat de pentinats i "tocats" representats ens donen una idea clara dels estils contemporanis.[12]

Complex de temples

Kalyani ("piscina graonada"), a Hulikere.
Mantapa de planta quadrada esglaonada al temple de Kedaresvara, a Balligavi
Arquitectura simètrica al jagati del temple de Kesava, a Somanathapura

Un temple hindú és un lloc de contacte entre déus, o deïtats, i humans. El focus espiritual d'un temple és el seu centre, el garbhagriha –el sancta sanctorum en el lloc més intern del temple– on resideix la imatge de la deïtat, i la seva arquitectura està dissenyada per a permetre l'accés dels devots des de l'exterior fins la garbhagriha travessant passadissos ambulatoris de circumval·lació i mantapes ("sales" o "cambres"), que esdevenen tant més sagrades com més a prop de la deïtat es troba. Els temples d'Hoysala es componen de diverses parts que sorgeixen separadament per integrar-se en un tot orgànic unificat, en contrast amb els temples del país Tamil on les diferents parts cultuals romanen independents.[13] Malgrat que superficialment són únics, els temples d'Hoysala se semblen estructuralment. Es caracteritzen per una complexa profusió d'escultures decorant cada part del temple, cisellades en esteatita tova –un esquist talcós, material òptim per a intricades talles– i executades generalment per artistes locals, i exhibeixen caràcters arquitectònics que els distingeixen de les altres arquitectures religioses del sud de l'Índia.

La majoria dels temples d'Hoysala tenen un pròtir, sostingut per pilars tornejats de forma circular o acampanada que, de vegades, eren tallats amb estries més profundes i modelats amb motius decoratius. Les edificacions es construïen sobre plataformes, enlairades vers un metre del terra, anomenades jagati. Aquest element, a més de protegir l'edificació d'inundacions i proporcionar al temple un aspecte més esvelt, servia com a pradakshinapatha ("deambulatori") per rodejar el temple, mentre el garbagriha quedava exclòs d'aquesta funció.[14] Aquests temples tenen un conjunt addicional de graons conduents a un mantapa ("sala") obert, sense parets. Bon exemple d'aquest estil és el temple de Kesava a Somanathapura. El jagati, que està unit a la resta del temple,[15] segueix un disseny estelat amb les parets del temple seguint un patró de zig-zag en planta, una innovació d'Hoysala.[16] Una parella de fornícules, cadascuna amb una deïtat i una torre en miniatura directament encarada a l'entrada, poden embellir ambdós cantons de l'escalinata del jagati; això es repeteix en totes les entrades que menen al jagati. Els devots primer podien completar una volta ritual sobre el jagati començant des de l'entrada principal, caminant cap a la dreta (en sentit de les agulles del rellotge) abans d'entrar al mantapa, seguint els relleus dels panys de parets exteriors del temple, que mostren escenes èpiques de la tradició hindú seqüenciades cronològicament. Els temples que no estan situats sobre d'un jagati poden tenir la graonada, que mena del terra al mantapa, flanquejat per un ampit decorat amb elefants. Un exemple de temple sense la plataforma elevada és el temple de Bucesvara a Korvangla (districte de Hassan). En temples dvikuta, els que tenen dos santuaris, les vimanas ("torres sobre la Garbhagriha") poden estar ubicades tant l'una al costat de l'altra com en llocs oposats.[17] El temple de Lakshmidevi a Doddagaddavalli té un santuari més petit en cada una de les cantonades del complex enmurallat de temples, a afegir a cinc santuaris majors.

Elements arquitectònics

Mantapa

Llinda esculpida sobre l'entrada del mantapa del temple de Txennakesava, a Belur
Mantapa obert amb pilars tornejats al temple de Amritheswara, a Amruthapura.

El mantapa és la sala on grups de gent es reuneixen durant les pregàries. La seva entrada normalment té una llinda molt ornada anomenada makaratorana –makara és una bestia imaginària i torana és una decoració situada en un lloc alt.[14] És normal que el mantapa obert –sense parets–, que serveix de sala exterior, en els grans temples menin a un mantapa interior, petit i tancat, i al santuari. Els mantapes oberts tenen àrees amb seients fets de pedra que utilitzen com a respatllers el mateix parapet de la paret; els seients segueixen el mateix disseny quadrat esglaonat de l'ampit. El mantapa obert és la part més espaiosa del temple i acollia grans congregacions de gent. Aquí el sostre es sustentat per nombrosos pilars que originen molts intercolumnis;[18] fins i tot el més petits mantapes tenen tretze intercolumnis. La planta dels mantapes pren forma d'una sala quadrada, o rectangular quan s'hi afegeix un pronaos, amb quatre columnes al centre que formen nou intercolumnis amb les situades al perímetre, i és l'estil usat en la majoria dels temples d'Hoysala. Les parets tenen parapets que tenen semicolumnes que suporten els extrems de la teulada, el qual permet l'entrada de molta llum que fa ben visibles els detalls de les escultures. El sostre del mantapa generalment s'embelleix amb escultures mitològiques i florals. El sostre està format per una cúpula i conté representacions escultòriques de motius indígenes i altres decoracions semblants.[19] El temple de Amruteswara al districte de Txikmagalur té quaranta-vuit cúpules al mahamantapa (gran sala oberta).

Si el temple és petit només està composat per un mantapa tancat –amb les parets fins el sostre– i la capella. Aquest mantapa tancat, ben decorat per dins i per fora, és més gran que el vestíbul que connecta la capella i el mantapa i té quatre columnes tornejades que sostenen el sostre, la cúpula del qual pot ser força profunda. Les quatre columnes formen nou intercolumnis a la sala,[20] cadascun dels quals finament decorat. Les gelosies de pedra col·locades entre els pilars per filtrar la llum són un element característic de l'estil hoysala.

Un porxo adorna l'entrada al mantapa tancat, amb el cobricel sustentat per dues semicolumnes i dos parapets, tot profusament decorat. Aquest mantapa es comunica amb la cel·la mitjançant un rebedor, una peça quadrada que també connecta les capelles; els seus paraments exteriors són ben decorats però, com el rebedor no és gaire gran, no sol ser una part massa conspícua del temple. El rebedor té una torre baixa anomenada sukanasi o "nas"[21] sobre la qual està instalat l'emblema dels Hoysala. A Belur i a Halebidu, aquestes escultures són més grans i es col·loquen en totes les portes.

Els mantapa interiors o exteriors (oberts o tancats) tenen pilars circulars tornejats[22] amb quatre suports al damunt. Sobre cada suport reposa una, o varies, figures esculpides anomenades salabhanjika o madanika. Els pilars poden exhibir delicades talles a la seva superfície i no n'hi han dos d'iguals.[23] Així és com l'art dels Hoysala difereix quan als seus primers senyors, els Txalukias occidentals, que afegien detalls esculpits a la base circular del pilar i deixaven neta la part superior. Els pilars tornejats són 16, 32 o 64-pointed; alguns tenen forma acampanada i posseeixen propietats que els fa reflectir la llum. El temple de Parsvanatha Basadi a Halebidu n'és un bon exemple.[16] L'eix del pilar és un monòlit amb la base acabada com un quadrat i figures ben esculpides embellint la part superior.

Vimana

Estructura estelada de Vimana a Somanathapura

La vimana és la torre que corona la garbhagriha també anomenada la cel·la, conté la més sagrada de les capelles on resideixen les imatges del déus presidint l'espai. La vimana està sovint coronada per una torre diferent per la part interior i per l'exterior. A l'interior la cambra és plana i quadrada, mentre l'exterior està profusament decorat i pot ser de forma estelada o com espais fraccionats, o com una combinació d'ambdós, que li proporcionen molts sortints i entrants, que semblen multiplicar-se quan la llum hi incideix.[13] Cada sortint i entrant, posseeix una articulació decorativa completa, que és rítmica i repetitiva, i està composta per carreus i motllures que desdibuixen el perfil de la torre. Depenen en el nombre de capelles, i per tant en el nombre de torres, els temples es classifiquen com ekakuta (una), dvikuta (dues), trikuta (tres), txatushkuta (quatre) i pantxakuta (cinc). La majoria dels temples d'Hoysala són ekakuta, dvikuta o trikuta. En temples de múltiples capelles, totes les parts essencials estan duplicades per aconseguir simetria i equilibri. Les capelles menors del temple acostumen a tenir la seva pròpia torre. Hi han casos en que un temple és trikuta però només té una torre al damunt de la capella principal –al centre de la l'edificació.[24] Així, la terminologia no sempre és precisa. Capelles més petites adossades a les parets exteriors i cap a fora d'una vimana més gran són un tret comú.

El kalasa és el punt més enlairat del temple, té forma de bell recipient de líquids i s'alça sobre el cim de la torre. Aquest component de la vimana sovint ha estat reemplaçat, a causa de la seva ruïna, per un pinacle metàl·lic. Sota la kalasa es troba una estructura molt esculpida que sembla una cúpula, formada per grans blocs de pedra, que sembla un casc.[25] La seva planta acostuma a fer uns 4 m2 i segueix la forma de la capella. Sota aquesta estructura hi han sostres amb voltes, en una planta quadrada, totes més petites que la principal i coronades per petites kalases. Aquests sostres es barregen amb altres petits de formes diferents i ornamentades. La torre de la capella generalment té tres o quatre nivells de filades de sostres decorats mentre la torre al damunt del sukanasi té un nivell menys, fent que la torre sembli una extensió de la torre principal (el "nas"). Un nivell de sostre decorat corre pel damunt de la paret d'un mantapa tancat per sobre dels pesants ràfecs d'un mantapa obert i per sobre els porxos.

Pany de paret exterior amb set motllures horitzontals al temple de Kesava, a Somanathapura

Per sota la superestructura de la vimana hi han els voladís del temple projectant-se mig metre de la paret.[18] Per sota els ràfegs es poden trobar dos esquemes decoratius diferents, depenent en que el temple es construís a l'inici o al final del període de l'imperi. En els primers temples, construïts amb anterioritat al segle XIII, hi ha un ràfec i sota d'ell torres en miniatura decorades. per sota d'aquestes torretes hi ha un panell de deïtats hindús amb els seus assistents i, a continuació, un conjunt de cinc diferents motllures que formen la base de la paret. En els darrers temples es troba un segon ràfec, corrent prop d'un metre per sota els ràfecs més alts, amb torres en miniatura decorades col·locades entre elles. Les imatges dels déus a la paret estan per sota els ràfecs més baixos, seguides per sis diferents motllures de la mateixa mida. Això es anomenat generalment "tractament horitzontal".[4] Les sis motllures a la base estan dividides en dues seccions. Començant per la inferior, la primera capa conté una processó d'elefants, pel damunt de la qual hi han cavallers i a sobre una banda de fullatge. La segona secció horitzontal té representacions èpiques hindús i escenes del Puranic –text religiós amb genealogies de déus, herois, sagues, i descripcions de la cosmologia, filosofia i geografia hindú– executades amb detall. Pel damunt d'aquestes hi ha dues frisos de yallis –lleons imaginaris amb ullals d'elefant i cua de serp– o makaras –bestia de l'imaginari amb la part anterior d'animal terrestre i la posterior d'animal aquàtic amb cua de peix– i hamses (cignes). La vimana, en un tret particular de l'arquitectura Hoysala, es divideix en tres seccions horitzontals i és fins i tot més ornat que les parets.[26]

Escultura

Madanika al Temple de Txennakesava, a Belur

Els escultors d'Hoysala són famosos pel seu detallisme, aplicat en les representacions d'aspectes de la vida diària, com l'eròtic, i de l'èpica hindú, yallis, deïtats, kirthimukha. El suport, l'esquist clorita, permet un estil de talla virtuós. Les seves obres paren especial atenció en els detalls precisos, cada aspecte, fins les ungles dels peus, es tractat amb perfeccionisme.

Salabhanjika, un disseny comú a l'escultura hoysala, és una antiga tradició que es remet a l'escultura budista. "Sala" es refereix a l'arbre sala i "bhanjika" és la casta donzella. En l'idioma d'Hoysala, les figures madanika són objectes decoratius ubicats als angles dels murs exteriors dels temples a prop del sostre per tal que els adoradors que circumval·len el temple els puguin veure.[11] Fan la funció de figures de suport, en forma de pilars, dins els mantapa. Aquests madanika es van esculpir, de manera tant aparentment compromesa, en activitats artístiques, com ara músics amb els seus instruments i dansaires. Kirthimukhas, sovint amb cares de dimonis, adornen les torres dels vimanes d'alguns temples. Algunes vegades, els artistes escultors signaven les seves creacions.

Sthamba buttalika, influencia txola a l'art Hoysala, a Belur

Els sthamba buttalikas són pilars que mostren traces de l'art Txola en els tocs Txalukian. Alguns dels artistes que treballaven pels Hoysales devien ser del país txola, conseqüència de l'expansió de l'imperi cap a les regions de llengua tàmil del sud de l'Índia. La imatge de mohini en un dels pilars del mantapa (sala tancada) del temple de Txennakeshava és un bon exemple de l'art txola.[11]

Temes de la vida quotidiana són retratats en murals. Trobem representades la manera en que els cavalls duien les regnes, la classe d'estreps que feien servir, la representació de ballarins, músics instrumentistes, i filades d'animals –lleons, elefants– on cap d'ells és idèntic. Potser cap altre temple del país reflecteix més efectivament l'èpica dels Ramayana i Mahabharata –les dues poesies èpiques principals de l'antiga Índia, amb textos religiosos– que el temple de Hoysaleshwara de Halebidu.[11][27]

L'eròtica va ser un teme que els artistes d'Hoysala tractaren amb discreció, a diferència dels d'altres regions de l'Índia. Aquí no hi ha exhibicionisme i les talles d'escenes eròtiques estan en fornícules, generalment miniaturitzats, fent-los discrets. Aquestes representacions eròtiques s'associen a la pràctica (del) Shakta. La porta del temple està profusament gravat amb ornaments anomenats Makaratorana (makara és una bestia imaginària) i a cada cantó de la porta s'exhibeixen Salabhanjika (donzelles).

A banda d'aquestes escultures, seqüències de l'èpica hindú –principalment del Ramayana i del Mahabharata– s'esculpiren seguint un ordre, en direcció de les agulles del rellotge, començant a l'entrada principal;[28] l'ordre de la seqüència és el mateix del sentit en que els fidels fan les seves circumval·lacions dirigint-se a l'espai sagrat a l'interior de l'edifici, el sancta sanctorum. Representacions mitològiques tals com la de l'heroi èpic Arjuna disparant a peixos, el déu amb cap d'elefant Ganesha, el déu del sol Surya, el déu de la meteorologia i la guerra Indra, i Brahma amb Sarasvati són freqüents. També es veu sovint en aquests temples és la deessa Durga , amb diversos braços sostenint armes que altres déus li han atorgat, en el moment de matar un búfal –en "realitat" un dimoni en forma de búfal– Harihara –una fussió de Shiva i Vishnu– sostenint una petxina una roda i un trident. Molts d'aquests frisos van ser signats pels artesans que els elaboraren i són les obres d'art més antigues signades de l'Índia.[29]

Deïtats dels temples

Escultura Lakshminarayana (Vishnu amb Lakshmi asseguda en la seva falda) al Temple de Hoysaleshwara, a Halebidu.

L'hinduisme és una combinació de creences sagrades seculars amb rituals i practiques periòdiques tradicionals, que han evolucionat al llarg de més de dos mil anys, i encarna un complex simbolisme que combina el món natural i la filosofia. Els temples hindús començaren sent simples santuaris que allotjaven una deïtat i en temps dels hoysales havien evolucionat esdevenint edificis ben articulats en els quals els devots buscaven la transcendència del món diari.

Els temples d'Hoysala no es limitaven a ser usats per membres d'una tradició específica de l'hinduisme i atreien fidels de diferents confessions hindús. Els hoysales acostumaven a dedicar els seus temples al Senyor Shiva o al Senyor Vishnu –dos dels principals déus hindús– però, ocasionalment, escollien una altra deïtat. Als adoradors de Shiva se'ls anomena shaivas (o lingayats) i als de Vishnu, vaishnavas. Mentre el rei Vishnuvardhana i els seus descendents practicaren la fe dels vaishnavas,[30] es constata que la dinastia Hoysala mantingué l'equilibri i l'harmonia construint tants temples dedicats a Shiva com a Vishnu.[31] La majoria d'aquests temples tenen característiques seculars amb temes generals representats a les seves escultures; això es pot observar al famós temple de Txennakesava de Belur dedicat a Vishnu i en el temple de Hoysaleswara de Halebidu dedicat a Shiva. El temple de Kesava a Somanathapura es diferent ja que la seva ornamentació es estrictament vaishnavana.[32] Generalment els temples vaishnavas es dedicaven a Keshava –o Txennakeshava, que significa "Bell Vishnu"– mentre uns quants s'advocaven a Lakshminarayana i Lakshminarasimha (ambdós, Narayana i Narasimha, són avatars de Vishnu) amb una representació de Lakshmi, consort de Vishnu, asseguda als seus peus.

Escultura de Shiva, Parvati i Nandi al Temple de Hoysaleshwara, a Halebidu

Els temples dedicats a Vishnu són sempre anomenats segons la deïtat. Els temples dedicats a Shiva sovint acaven amb el sufix eshwara ("Senyor de"); per exemple "Hoysaleswara" significa "Senyor de Hoysala". Els temples poden ser anomenats, també, amb el nom del creient que comissionava la seva construcció; una mostra és el temple de Bucesvara a Koravangala, anomenat així pel devot Buci.[33] Els temples Shaiva tenen un linga de Shiva, amulet de fertilitat i símbol universal de Shiva al santuari. Les més estridents decoracions esculturals són les filades horitzontals als panels dels panys exteriors del temples, de exquisit detallisme, amb intricades talles d'imatges dels déus, les deesses i els seus assistents. El Temple de Doddagaddavalli Lakshmi Devi (deessa de l'abundància), excepcionalment, no es dedica ni a Vishnu ni a Shiva.

La derrota de la dinastia de l'oest de Ganga (l'actual sur de Karnataka) pels txolas a inicis del segle XI i l'increment dels seguidors dels hinduismes vaishnava i virashaiva al segle XII es va reflectir en un decreixent interés pel jainisme.[34] Malgrat això, dos notables llocs de adoració jainista foren construïts en territori dels Hoysala, Shravanabelagola i Kambadahalli, ja que així ho decidiren els seus governants per satisfer les necessitats espirituals i socials de la població jainista, uns quants dels quals havien sobreviscut a Halebidu que contenen icones del jainisme tirthankaras. També construïren basses d'immersió graonades, anomenades "?Pushkarni o "Kalyani, la piscina a Hulikere n'és un exemple, amb les seves dotze capelles menors que contenen deïtats hindús.[35]

Les dues principals deïtats representades als temples d'Hoysala són el Senyor Shiva i el Senyor Vishnu en les seves variades formes i avatars. A Shiva se'l representa normalment amb quatre braços, sostenint un trident i un petit tambor, entre altres emblemes que simbolitzen objectes adorats independentment de les imatges divines als quals estan associats.[36] Qualsevol icona masculina amb aquesta característica representa Shiva, excepte en alguns casos en que una figura femenina, Parvati –la consoort de Shiva–, presenta els mateixos atributs. Algunes representacions del Senyor Shiva el mostren en acció, tal com assassinant un dimoni o dansant sobre el cap d'un elefant. Sovint l'acompanya Parvati o el bou Nandi. També pot manifestar-se com Bhairava, una altra de les manifestacions de Shiva.

Una figura masculina representada que sosté diversos objectes com una petxina –símbol d'eternitat, d'espais celestials– i una roda –símbol dels temps eterns i del poder destuctiu– és Vishnu. Si una figura femenina es representada amb aquests símbols, s'entén que es la seva consort, Lakshmi. En totes les representacions Vishu sosté quatre objectes: una petxina, una roda, un lotus i una maça. Els pot dur a qualsevol de les diverses mans que té, fen possible vint-i-quatre combinacions diferents i, conseqüentment, vint-i-quatre formes de Vishnu, cadascuna amb el seu nom propi.[37] A part d'aquestes formes, Vishnu es representat en qualsevol dels seus deu avatars, inclòs el déu assegut sobre Anantha –la serp celestial i guardiana de l'energia vital–, Vishnu amb Lakshmi asseguda en la seva falda (Lakshminarayana), amb cap de lleó esbudellant un diable a la seva falda (Lakshminarasimha), amb cap de verro caminant sobre un dimoni (Varaha), en l'avatar Krishna –com Venugopala o el bou interpretant la venu (flauta travessera de tradició karnataka), ballant sobre el cap de la serp Kaliya o pujant un turó com el de Govardhana–, amb els peus sobre el cap d'una petita figura –Vamana–, amb Lakshmi assegut sobre Garuda, i com àliga robant l'"arbre parijata" (Pandanus fascicularis).

Artesans notables

Mentre els hoysala es servien de grans arquitectes i escultors, alguns noms destaquen en la seva història. Mentre els artesans indis medievals van romandre en l'anonimat, els d'Hoysala signaren les seves obres, el qual ha proporcionat als estudiosos detalls fascinants sobre les seves vides, famílies, gremis, etc. Apart d'escultors i arquitectes, els membres d'altres gremis –com joiers, talladors de marfil, ebenistes, argenters– també contribuïren a l'enllestiment dels temples. Els artesans procedien de diferents indrets i entre ells hi havien professionals locals reconeguts. Alguns dels més prolífics són: Amarashilpi Jakanatxari,[38] nadiu de Kaidala, al districte de Tumkur, que també construí temples pels Western Txalukias. Ruvari Malithamma construí el temple de Kesava a Somanathapura, al districte de Mysore, i va col·laborar en altres quaranta altres monuments, inclòs el temple de Amruteshwara a Amruthapura. Malithamma s'especialitzà en ornamentacions i treballà durant sis dècades. Normalment signava les seves escultures amb el renom "Malli", o simplement "Ma".[19][39] Dasoja i el seu fill Txavana, procedents de Balligavi van ser els arquitectes del temple de Txennakesava a Belur; Kedaroja era l'arquitecte en cap del temple de Hoysaleswara a Halebidu.[14] Les seves influències poden observar-se en altres temples construïts pels Hoysala. Altres noms que apareixen són Maridamma, Baicoja, Caudaya, Nanjaya and Bama,[40] Malloja, Nadoja, Siddoja, Malloja, Nadoja, Siddoja, Masanithamma, Txameya i Rameya.[41] Artistes del país Tamil incloïen Pallavatxari i Txolavatxari.[42]

Temples notables

Exemples de la mestria de les construccions de l'estil són: el temple de Veera Narayana a Belavadi; el temple de Amrutesvara a Amruthapura; el temple de Lakshminarayana a Hosaholalu; el temple de Ishvara a Arsikere, i el temple de Lakshmi Narasimha a Nuggehalli.

A la taula s'assenyalen els més famosos temples fets edificar pels Hoysala. Temples hoysala notables a Karnataka (1113 - 1268)

Vocabulari d'elements

  • Dvikuta: santuaris amb dos garbhagrihes amb sengles vimanes.
  • Garbhagriha: sancta sanctorum. Es tracta d'una cel·la sagrada, situada al lloc més reclòs del temple, on s'exposa una imatge del déu corresponent.
  • Hamses: cignes del bestiari hindú.
  • Jagati: plataforma enlairada sobre la qual s'edifica el temple.
  • Kalasa (o stupika): punt culminant del temple, situat sobre el vimana.
  • Kalyani: piscina d'immersió ritual amb graons per a accedir-hi.
  • Kirthimukha: gàrgoles.
  • Madanika: veure salabhanjika.
  • Makaras: animal fantàstic amb la part anterior d'animal terrestre i la posterior d'animal aquàtic amb cua de peix.
  • Makaratorana: llinda sobre l'entrada al mantapa. Makara és una bestia imaginària i torana és una decoració situada en un lloc alt.
  • Mantapa: sala o cambra del complex religiós. Pot ser obert, sense parets, o tancat. La denominació mahamantapa es refereix a una gran sala oberta.
  • Pradakshinapatha: deambulatori sobre el jagati que permet rodejar el temple als fidels.
  • Salabhanjika (o madanika): figures esculpides situades, enlairades, a les cantonades del temple.
  • Sthamba buttalikas: pilars decorats amb influències de l'art txola.
  • Stupika: veure kalasa.
  • Sukanasi: També anomenada "nas". Torre baixa sobre el rebedor situat entre el mantapa i la cel·la interior.
  • Vimana: Torre situada sobre la garbhagriha. Depenen del nombre de vimanes que tenen, els temples es classifiquen com ekakuta (una), dvikuta (dues), trikuta (tres), txatushkuta (quatre) i pantxakuta (cinc).
  • Yallis: Animal fantàstic en forma de lleó amb ullals d'elefant i cua de serp.

Vegeu també

Notes


Referències

  1. ↑ Kamath: p. 134 (citant Percy Brown)
  2. ↑ Kamath: p. 132
  3. ↑ Settar, S. «Hoysala Heritage». Frontline, Volume 20 - Issue 08, April 12–25, 2003. Frontline, From the publishers of the Hindu. «1.500 temples en 958 centres es van construir, segons registres antics, entre els anys 1000-1346»
  4. ↑ 4,0 4,1 Kamath: p. 134
  5. ↑ Arthikaje. «History of Karnataka-Religion, Literature, Art and Architecture in Hoysala Empire». OurKarnataka.com, Inc, 1998–2000. «James Fergusson i Henry Cousens opinen que l'estil Hoysala té característiques en comú amb el de Txalukia occidental»
  6. ↑ Kamath: p. 134. Segons Percy Brown: «L'arquitectura i l'escultura hoysala són qualificades com un fenomenal esforç de concentració humana, d'habilitat i concentració religiosa»
  7. ↑ Kamath: p. 136
  8. ↑ 8,0 8,1 Kamiya Takeo. «Architecture of the Indian Subcontinent». Architecture Autonomous, Bardez, Goa, India. Gerard da Cunha, 1996. [Consulta: 18 novembre 2011]. «Les talles de Txalukia occidental és feien en esquist verd (esteatita), una tècnica adoptada pels hoysala»
  9. ↑ Kamath: p. 116. «això és molt freqüent en els primers temples de Txalukia occidental»
  10. ↑ Kamath: p. 28. «La característica més destacable de l'arquitectura de la Dinastia Kadamba és el seu shikhara. Aquest consisteix en una construcció piramidal graonada, sense decoració, i té un stupika o kalasha al seu cim»
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 Settar
  12. ↑ Nilakanta Sastri: p. 429
  13. ↑ 13,0 13,1 Foekema: p. 21
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 Kamath: p. 135
  15. ↑ Foekema: p. 25
  16. ↑ 16,0 16,1 Arthikaje
  17. ↑ Foekema: p. 59
  18. ↑ 18,0 18,1 Foekema: p. 93
  19. ↑ 19,0 19,1 U. B. Githa
  20. ↑ Foekema: p. 22. «Els quatre pilars amb els seus nou intercolumnis són norma en els temples d'Hoysala»
  21. ↑ Foekema: p. 22. «S'anomena "nas" donat que sembla una extensió de la torre principal»
  22. ↑ Kamath: p. 117. «Aquesta és una característica dels temples Txalukia occidental-Hoysala»
  23. ↑ K. A. Nilakanta Sastri: p. 429. «És possible que els hoysala encoratgessin diferents grups d'artistes a executar els pilars i que aquests grups entressin en competició per produir pilars únics»
  24. ↑ Foekema: p. 25.
  25. ↑ Foekema: p. 27
  26. ↑ Kamath: p. 134. «El crític d'art Percy Brown assenyala que aquesta és una de les característiques diferencials de l'art dels Hoysala»
  27. ↑ Foekema, p. 29
  28. ↑ Foekema: p. 29
  29. ↑ Thapar, Binda. Introduction to Indian Architecture. Singapore: Periplus Editions, 2004, p. 69. ISBN 0-7946-0011-5. 
  30. ↑ Kamath: p. 132
  31. ↑ Fokema: p. 19
  32. ↑ Settar S.. «Hoysala Heritage». Frontline, Volume 20 - Issue 08, April 12–25, 2003. Frontline, From the publishers of the Hindu. [Consulta: 13 novembre 2006].
  33. ↑ Fokema: pp. 19-20
  34. ↑ Kamath: pp. 112, 132
  35. ↑ Foekema: p. 27
  36. ↑ Foekema: p. 31
  37. ↑ Foekema: p. 32
  38. ↑ Raghavendra
  39. ↑ Premkumar
  40. ↑ Kamath
  41. ↑ Nilakanta p. 299
  42. ↑ Githa

Bibliografia

Enllaços externs

Plantilla:Enllaç AD

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Arquitectura_dels_Hoysala&oldid=9427226»