Arquitectura mameluca
L'arquitectura mameluca fou l'estil d'arquitectura islàmica propi del Soldanat Mameluc (1250–1517), desenvolupat especialment al Caire. El fervor religiós convertia els governants mamelucs en patrons generosos de l'art i l'arquitectura. Aquesta estava fortament influenciada per l'arquitectura de l'antic Egipte i l'arquitectura copta. El comerç i l'agricultura es van desenvolupar sota el regnat mameluc i el Caire, la seva capital, es va convertir en una de les ciutats més riques de l'Orient Pròxim i en el centre d'una forta activitat artística i intel·lectual. Això va fer del Caire, segons Ibn Khaldun, «el centre de l'univers i el jardí del món,» amb cúpules funeràries majestuoses, patis i minarets escampats per la ciutat, que es respectaven com a símbols de commemoració i culte.[1]
La història mameluca es divideix en dos períodes basats en les línies dinàstiques: els mamelucs de la dinastia bahrita, d'origen kiptxak del sud de Rússia (1250–1382), i els de la dinastia burjita, d'origen circassià (1382–1517).
Durant l'època bahrita es van definir l'art i l'arquitectura de tot el període mameluc. Les arts decoratives mameluques, especialment el vidre esmaltat i daurat, les incrustacions de metalls, l'ebenisteria i les peces tèxtils, eren preuades a tot el Mediterrani i a Europa, on van tenir un impacte profund en la producció local. Un exemple d'aquest fet es troba en la influència de la cristalleria mameluca en el vidre venecià.[2] A la segona meitat del segle xv, les arts van prosperar sota el patronatge de Qàït-bay (1468–1496). Durant el seu regnat, es van restaurar bona part dels santuaris de la Meca i Medina.[3]
Referències
[modifica]- ↑ Behrens-Abouseif, 2008.
- ↑ «The Art of the Mamluk Period (1250–1517)». The Metropolitan Museum of Art.
- ↑ Bloom i Blair, 2009, p. 152.
Bibliografia
[modifica]- Behrens-Abouseif, Doris. Cairo of the Mamluks : A History of Architecture and Its Culture. Nova York: Macmillan, 2008.
- Bloom, Jonathan M.; Blair, Sheila. The Grove encyclopedia of Islamic art and architecture. II. Oxford University Press, p. 152, 2009.