Batalla d'Edessa

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de conflicte militarBatalla d'Edessa
Guerres romano-perses
Batalla d'Edessa (Orient Proper)
Batalla d'Edessa
Batalla d'Edessa
Batalla d'Edessa
Coord.: 37° 9′ 0″ N, 38° 48′ 0″ E / 37.15000°N,38.80000°E / 37.15000; 38.80000
Bas relief nagsh-e-rostam al.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Tipusbatalla Modifica el valor a Wikidata
Data259
Coordenades37° 06′ N, 38° 48′ E / 37.1°N,38.8°E / 37.1; 38.8
LlocEdessa
Resultatvictòria persa
Bàndols
Imperi Romà Imperi Sassànida
Comandants en cap
Valerià I Shapur I

La batalla d'Edessa es va lluitar entre els exèrcits de l'imperi Romà i l'exèrcit de l'Imperi Sassànida el 259

Antecedents[modifica]

Shapur I havia entrat diverses vegades en territori romà, i el 252 o 253 va recomençar les seves operacions militars contra Roma,[1] aprofitant els disturbis que van seguir la mort de l'emperador Deci, es va internar en Siriana i Mesopotàmia, i conquerint Antioquia de l'Orontes el 253 o 256. Per parar aquest avanç, l'emperador Valerià I va organitzar un exèrcit que va incloure la guàrdia pretoriana i va marxar a les fronteres sassànides, reconquerint les terrees sirianes, i va marxar cap a Carrhae i Edessa, on es van trobar els dos exèrcits.

La batalla[modifica]

No es coneixen detalls de la batalla per Shapur I va vèncer i capturar a l'emperador Valerià I amb els seus alts oficials, i l'exèrcit de 70.000 homes fou mort o capturat, amb una victòria persa sense moltes baixes.[2][3]

Consequències[modifica]

Valerià I va acabar la seva vida en el captiveri igual que els romans supervivents, deportats per Shapur I a territoris sassànides Se li atribueix a un mocador usat per Jesucrist, el Mandylion d'Edessa, que va miraculosament retenir la seva imatge.

Roma no tenia capacitat d'oferir resistència als exèrcits perses. Per aquest motiu, la defensa de les províncies orientals de l'Imperi va recaure en Odenat,[4] que va tenir cert èxit en l'acompliment d'aquesta tasca i va aconseguir vèncer les tropes perses al seu propi territori (a finals del 260) i fins i tot avançar cap a Ctesifont. Vint anys després, Roma va poder llançar una nova ofensiva contra els perses quan Aurelià va poder tornar l'estabilitat a l'Imperi[5]

Referències[modifica]

  1. Udo Hartmann Das palmyrenische Teilreich, Stuttgart, 2001, pp. 71ss.
  2. Zòsim 1,36,2
  3. Aureli Víctor, De Caesaribus, 32,5
  4. The New Encyclopaedia Britannica
  5. per un resum de la situació consulti a Potter, Roman Empire at Bay, pp. 251ss.