Batalla d'Inab

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de conflicte militarBatalla d'Inab
croades
Inab (Orient Proper)
Inab
Inab
Inab (Orient Proper)
Coord.: 36° 31′ 5″ N, 36° 57′ 13″ E / 36.51806°N,36.95361°E / 36.51806; 36.95361
BattleOfInab.jpg
Tipus batalla
Data 29 de juny del 1149
Coordenades 36° 31′ 05″ N, 36° 57′ 13″ E / 36.518056°N,36.953611°E / 36.518056; 36.953611
Lloc Inab
Resultat Victòria de
Bàndols
Principat d'Antioquia
Hashshashin
seljúcides de Damasc
Comandants en cap
Ramon de Poitiers
Ali ibn-Wafa
Nur-ad-Din Mahmud
Muín-ad-Din Unur
Forces
1.400 6.000
Baixes
moltes desconegudes
Modifica les dades a Wikidata

La batalla d'Inab, també dita batalla d'Ard al-Hâtim o de Fons Muratus, es lliurà el 29 de juny del 1149, durant la segona croada. L'exèrcit musulmà comandat per l'atabeg Nur-ad-Din Mahmud destruí les forces combinades del príncep d'Antioquia, Ramon i les de la secta dels hashshashins comandades per Ali ibn-Wafa. Com a resultat el Principat d'Antioquia fou sotmès a pillatge i reduït en extensió per la frontera oriental.

Context[modifica]

Després de la mort del pare de Nur ad-Din, Zengi I el 1146, Ramon d'Antioquia envaí la vulnerable província d'Alep (que formava part de l'imperi seljúcida), i que estava sotmesa a amenaces constants per les potències que l'envoltaven. Nur-ad-Din Mahmud havia establert la seva autoritat a Alep i havia reeixit en defensar Edessa l'any 1147, llavors envaí Antioquia a finals del 1148 i assetjà Afamiya. Ramon el foragità i capturà el comboi de subministraments.[1] Quan tornà, uns mesos després, per atacar Yaghra[a], Ramon comandant un petit exèrcit el forçà a retirar-se a Alep.[1]

El juny del 1149, Nur ad-Din envaí Antioquia i assetjà la fortalesa d'Inab, amb el suport d'Unur de Damasc i un escamot de turcmans. Nur ad-Din tenia una tropa d'uns 6.000 homes, la majoria a cavall. Ramon i el seu veí cristià, el comte Joscelí II d'Edessa, havien estat enemistats des que Ramon no li envià una tropa per aixecar el setge del 1146. Joscelí fins i tot feu un pacte amb Nur ad-Din en contra de Ramon. Per la seva banda, Ramon II de Trípoli i la regent, Melisenda de Jerusalem refusaren ajudar al príncep d'Antioquia. Això no obstant, el príncep d'Antioquia se sentia confiat perquè ja havia derrotat dues vegades a Nur ad-Din, i sortí a lluitar pel seu compte, sense cap suport cristià. L'exèrcit que tenia estava format per 400 cavallers i 1.000 membres d'infanteria.[3][1]

La batalla[modifica]

El príncep Ramon s'alià amb Ali ibn-Wafa, líder de la secta musulmana dels hashshashins, que també era enemic de Nur ad-Din. Abans de tenir totes les forces disponibles reunides, Ramon i el seu aliat iniciaren l'expedició militar. Atònit per la feblesa de l'exèrcit del príncep Ramon, l'atabeg pensà al començament que es tractava d'un escamot d'avantguarda i que el gros de l'exèrcit arribaria aviat.[4] En veure apropar-se les forces combinades, Nur ad-Din aixecà el setge d'Inab i fugí. En comptes de quedar-se a prop de la fortalesa, Ramon i ibn-Wafa acamparen a camp obert. Quan els guaites de Nur ad-Din informaren que els seus adversaris havien acampat en un lloc tan exposat i que no arribaven reforços, l'atabeg ràpidament ordenà envoltar-los durant la nit.[5]

El 29 de juny, Nur ad-Din atacà i destruí l'exèrcit d'Antioquia. Quan es presentà l'oportunitat d'escapar, el príncep preferí quedar-se amb els seus soldats. Segons la crònica, Ramon era «un home d'immensa estatura» i es defensava «"tallant de dalt abaix tot el que trobava a la seva vora"».[4] Malgrat tot, tant Ramon com ibn-Wafa acabaren morts, i també Reinald de Marash, el primer marit d'Agnès de Courtenay. Només uns pocs cristians escaparen al desastre. Gran part del territori d'Antioquia quedà llavors a mercè de Nur ad-Din, que podia així controlar la ruta cap a la Mediterrània.

Després de la batalla[modifica]

Recuperació del cos de Ramon d'Antioquia després de la batalla, en una il·lustració del llibre del segle XIV "Passages d'outremer".

Obtinguda la victòria a Inab, Nur ad-Din capturà els castells d'Artah, Harim i ‘Imm, que protegien els camins d'arribada a Antioquia. Harim no seria recuperada fins al 1157, però no de manera permanent fins al 1164. Després envià la major part del seu exèrcit a assetjar Afamiya,[6] efectuà pilatge per tota la regió i a continuació muntà setge a Antioquia, que estava gairebé indefensa a causa de les baixes en la batalla d'Inab. A la ciutat l'opinió estava dividida entre rendir-se o unir-se al petit grup de resistència comandat per la vídua del príncep Ramon, Constança i el patriarca Aimery de Limoges. Finalment es decidiren a pagar per fer fora Nur ad-Din amb bona part dels diners aportats pel patriarca. Nur ad-Din marxà cap a la costa com a demostració del seu domini, però deixà vigilant un petit grup de soldats per evitar que no arribessin reforços en suport dels cristians d'Antioquia. Durant el trajecte cap a la mar, anà fent pillatge tot el camí, devastà les terres del monestir de Sant Simeó Estilita i després s'uní a l'exèrcit que assetjava Afamiya.[6]

En rebre la notícia que el rei Balduí III de Jerusalem avançava cap al nord amb un grup de templers en suport d'Antioquia, Nur ad-Din demanà obrir negociacions. La frontera entre Antioquia i Alep es tornà a traçar a benefici de Nur ad-Din, acordat això cada exèrcit marxà als respectius llocs.[6] Joscelí quedava en situació d'extrem perill amb la mort del príncep Ramon i, de fet fou capturat per Nur ad-Din el 1150; els ciutadans cristians del Comtat d'Edessa, conscients d'això emigraren cap a altres estats del Regne de Jerusalem.[4]

Valoració[modifica]

Amb la victòria d'Inab, Nur ad-Din esdevingué un heroi per al món islàmic. La seva conquesta no fou només territorial, sinó que formà part d'una jihad: fundà escoles islàmiques i mesquites a Alep i expulsà els que considerava heretges del territori guanyat, especialment els xiítes.

Des del punt de vista dels perdedors, es valora en general com a una gran pèrdua. El cronista Guillem de Tir donà la culpa d'aquesta derrota al príncep Ramon per haver actuat precipitadament.[7] Un historiador modern ha comparat el desastrós resultat d'aquesta batalla amb la de l'Ager Sanguinis[8], la pitjor batalla de la dècada anterior. Un altre opina que no s'hauria d'incloure com a part de la segona croada, ja que fou un esdeveniment aïllat i per tant a un context de disputes territorials diferent.[9]

Notes[modifica]

  1. Segons Stevenson, la Yaghra esmentda per Abu-l-Fidà cal interpretar-la com a Bosra.[2]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 Mallett, 2013, p. 55.
  2. Stevenson, 165, p. 2012.
  3. Oldenbourg, 1966, p. 336.
  4. 4,0 4,1 4,2 Oldenbourg, 1966, p. 337.
  5. Smail, 1995, p. 183.
  6. 6,0 6,1 6,2 Mallett, 2013, p. 48–49.
  7. Mallett, 2013, p. 49.
  8. Smail, 1995, p. 33.
  9. Mallett, 2013, p. 60.

Bibliografia[modifica]

  • Mallett, Alex «The Battle of Inab». Journal of Medieval History, 39, 1, 2013.
  • Oldenbourg, Zoé. The Crusades. Pantheon Books, 1966. 
  • Smail, R. C.. Crusading Warfare, 1097–1193. Barnes & Noble Books, 1995. ISBN 1-56619-769-4. 
  • Stevenson, W.B.. The Crusaders in the East: A brief History on the Wars of Islam with the Latins in Syria During the Twelfth and Thirteenth Centuries. Cambridge University Press, 2012.