Batalla de Moutiers-les-Mauxfaits (24 de setembre 1794)
Revolta de La Vendée  | |
|---|---|
| Tipus | batalla |
| Data | 24 setembre 1794 |
| Coordenades | 46° 29′ 32″ N, 1° 25′ 32″ O / 46.4922°N,1.4256°O |
| Lloc | Moutiers-les-Mauxfaits |
| Estat | França |
La batalla de Moutiers-les-Mauxfaits va tenir lloc el 24 de setembre de 1794, durant la Revolta de La Vendée.
Preludi[modifica]
Després de la seva victòria a la batalla de Fréligné, François de Charette va decidir dirigir les seves forces contra la ciutat patriòtica de Moutiers-les-Mauxfaits.[1][2] Després es va incorporar a la divisió Tablier, comandada per Joseph Claude Saignard de Saint-Pal, un líder local de tarannà irascible que tenia relacions difícils amb Jean-Baptiste Joly i havia lluitat de manera desfavorable contra els republicans del seu país.[1]
Forces presents[modifica]
El campament militar de Moutiers-les-Mauxfaits és poc fortificat, a diferència dels de Rouillère i Fréligné.[3][1][4] Només es va instal·lar uns dies abans per protegir la retirada de cultius.[1]
Segons el general republicà Michel de Beaupuy, {Nota, 1} el destacament responsable de la seva defensa només comptava amb 800 homes, mentre que els reialistes s'estimaven en 3.000 homes.[3][5] L'armador sablhes Collinet, va informar al seu diari que 2.000 infants de la Vendée dirigits per Charette i Saint-Pal van ser vistos a La Chaize-le-Vicomte dos dies abans de l'atac.[3]
Les tropes republicanes provenien del 4t batalló de voluntaris del Puy-de-Dôme, el 4t batalló de voluntaris de Vienne i el 5è batalló de voluntaris de Marne.[1][5] La cavalleria està formada per destacaments dels 10è i 15è regiments de caçadors de cavalleria.[1][5]
Procés[modifica]
El 24 de setembre, les forces de Charette i Saint-Pal van aparèixer davant Moutiers-les-Mauxfaits.[1] Segons fonts reialistes, els Vendéans van atacar en una columna amb la cavalleria al seu flanc esquerre, mentre que els informes republicans afirmaven que es van presentar amb tres columnes.[3]
Un destacament republicà va anar a trobar-se amb els Vendéans i va obrir foc, matant uns quants homes.[1] Aleshores, una càrrega de cavalleria va fer que l'avantguarda reialista es retirés.[1] Aleshores es va presentar el gruix de l'exèrcit de Charette.[1] El destacament republicà va ser al seu torn carregat per la cavalleria de la Vendée i es va retirar.[1]
Aviat adonant-se de la superioritat numèrica dels seus enemics, els republicans van abandonar la lluita i es van retirar en bon ordre.[1] Es van retirar a Saint-Cyr-en-Talmondais, a dues llegües de distància.[5]
Pèrdues[modifica]
Segons Pierre-Suzanne Lucas de La Championnière, {nota, 2} seguit de Le Bouvier-Desmortiers, només una seixantena de soldats republicans van aconseguir fugir.[3][1] Tanmateix, aquesta valoració és contestada per l'historiador Lionel Dumarcet:
"Això equivaldria a dir que hi va haver 740 morts! Els informes republicans no aporten xifres, però de cap manera donen la impressió d'una matança com aquesta. La descripció resumida del combat per ambdós bàndols suggereix que es va limitar a uns quants morts".
Conseqüències[modifica]
Després de la lluita, Charette, havent constatat que les tropes de Saint-Pal lluitaven bé, va deduir que la seva manca d'èxit en els afers anteriors provenia d'un problema de comandament.[1] Aleshores, Saint-Pal va ser destituït i substituït per Le Moëlle.[1] Enfadat, Saint-Pal demana el consell de guerra, però Charette no li atorga la petició i el nomena al càrrec molt subordinat d'inspector de divisió.[1]
Paral·lelament, Charette va confirmar a Couëtus com a segon general de l'exèrcit, però considerant que aquest últim era massa discret, li va treure el comandament de la divisió de Saint-Philbert-de-Grand-Lieu, que va lliurar a Hyacinthe Hervouët de La Robrie.[1]
Charette va tornar llavors al seu quarter general a Belleville-sur-Vie amb el seu exèrcit.[1]
Notes[modifica]
"El 3 de Vendémiaire, l'adjudant general Marotte, comandant de les tropes acampades davant de Luçon, va escriure que el lloc de Moutiers les-Mauxfaits, amb uns 800 homes, es va veure obligat a retrocedir a Saint-Cyr, a dues milles de distància. Aquest lloc s'havia establert per protegir la retirada de abundants collites, i les nostres petites forces ens havien impedit col·locar-hi un nombre més gran de tropes. Segons diverses informacions, sembla que els bandolers, d'uns 3.000 homes, van atacar aquest lloc en tres columnes; la seva cavalleria, el nombre de la qual no és cert, va atacar amb força la nostra esquerra, defensada pel 4º batalló de Puy-de-Dôme i un destacament del 4º de Vienne; aquestes tropes van retrocedir massa precipitadament, aquest moviment va provocar una mica de desordre; però el 5è batalló del Marne es va retirar, amb un destacament de caçadors a cavall dels regiments 10 i 15. El cap del batalló del Marne va fer matar el seu cavall sota ell.[5]
"Feia temps que els més valents de cada divisió havien estat escollits per formar societats de caça; els caçadors portaven grans plomalls de pèl de cabra i el bon ordre de la seva marxa i la seva valentia en combat, en comparació amb la resta, els feien passar entre els enemics per tropes estrangeres. Vam tenir cura de donar credibilitat a tals sorolls i la visió dels plomalls ens va valer, poc després de la batalla de Fréligné, una victòria als erms de Moutiers-les-Maufaix.
El senyor Saint-Pal manava la divisió d'aquest país; i com que les seves tropes i la seva reputació no impressionaven l'enemic, a la nostra entrada a les Landes, un destacament va venir a nosaltres per fer-nos fugir, creient que només havien de tractar amb Saint-Pal. Aquest destacament se'ns va acostar molt de prop sense ser adonat i ens va disparar una sèrie de trets de rifle que van matar diversos homes. El vam fer carregar per un escamot de cavalleria i de seguida vam marxar cap al campament. Els republicans van sortir de la seva caserna i van avançar en la batalla; seguim marxant sobre ells en columna tenint la nostra cavalleria a la nostra esquerra; Vam quedar així fins a l'abast del fusell: aleshores, fent crits forts i agitant els plomalls, la nostra avantguarda va començar la càrrega, però els republicans no van respondre. Sense fer un tret, van girar a la dreta i van fugir; la nostra cavalleria, que marxava al costat de nosaltres, ben aviat fou enmig d'ells. Seguim fins al pont de Luçon: amb prou feines seixantena.
Le Général, en allant au combat, fit placer les chasseurs de Saint-Pal à la tête de l'armée et donna l'ordre à l'avant-garde de tirer dessus s'ils reculaient. Ces soldats, au lieu de la faiblesse qu'on leur supposait, montrèrent beaucoup d'intrépidité, ce qui donna la conviction que le peu de succès de cette division devait être attribuée à son chef ; il fut destitué le lendemain et M. le Moat mis à sa place. M. de Saint-Pal demanda à être jugé par un conseil de guerre et présenta un mémoire dans lequel il rendait compte de sa conduite.
Le Général, pour le consoler, le nomma inspecteur des divisions, place dont les fonctions étaient absolument nulles."[6]
Referències[modifica]
- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 1,16 1,17 Dumarcet 1998, p. 364-365.
- ↑ Loidreau 2010, p. 461.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Dumarcet 1998, p. 372.
- ↑ Savary, t. IV, 1825, p. 148.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Chassin, t. IV, 1895, p. 561-562.
- ↑ Lucas de La Championnière 1994, p. 101-103.
Bibliografia[modifica]
- Charles-Louis Chassin, La Vendée Patriote 1793-1795, t. IV, Paris, Paul Dupont, éditeur, 1895, 699 p
- Lionel Dumarcet, François Athanase Charette de La Contrie: Une histoire véritable, Les 3 Orangers, 1998, 536 p. (ISBN 978-2912883001)
- Simone Loidreau, «L'attaque surprise par Charette du camp de La Roullière (8 septembre 1794)», dans Hervé Coutau-Bégarie et Charles Doré-Graslin (dir.), Histoire militaire des guerres de Vendée, Economica, 2010, 656 p
- Pierre-Suzanne Lucas de La Championnière, Lucas de La Championnière, Mémoires d'un officier vendéen 1793-1796, Les Éditions du Bocage, 1994, 208 p.
- Jean-Julien Savary, Guerres des Vendéens et des Chouans contre la République, t. IV, Paris, Baudoin Frères, Libraires-éditeurs, 1825, 508 p.