Bisell

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

El bisell, en música, és un sistema de producció de so en un grup d'aeròfons, consistent en una aresta esmolada que es troba a l'embocadura de l'instrument, a l'inici del tub sonor. La seva funció és tallar el flux d'aire que hi insufla l'instrumentista. D'aquesta manera, aquest entra en vibració. Una part de l'aire queda desviat cap a l'exterior del tub i una altra, menor, entra al tub i produeix el so resultant.[1]

Secció longitudinal de l'embocadura d'una flauta de bec. La C senyala el bisell.
Tubs d'orgue de bisell

La forma i la posició del bisell respecte al flux d'aire determina el timbre de l'instrument en la mesura en què neutralitza o no determinats harmònics.

En general, tots els instruments de vent que disposen de bisell (s'anomenen sovint instruments de bisell) es consideren flautes. Totes les flautes tenen una embocadura de bisell. Així i tot, segons la posició i factura del bisell respecte a l'instrument, i a la configuració general d'aquest es determinen tres grans grups d'instruments de bisell:

  • Flautes de pan: un o -més generalment- diversos tubs es posen en posició vertical i es bufen de manera que el mateix extrem del tub, convenientment esmolat, fa de bisell.
  • Flauta travessera: el bisell es troba a la vora d'un forat practicat sobre l'eix longitudinal del tub. L'instrumentista bufa en direcció a aquesta aresta.
  • Flautes de bec: el bisell està tallat en una obertura lateral (frontal, segons la manera com es toca l'instrument en la majoria de casos) anomenada finestra, i un conducte a l'inici del tub porta l'aire directament al bisell. Alguns tubs d'orgue també utilitzen aquest sistema.

En el sistema de Hornbostel-Sachs els instruments de bisell tenen la classificació 421.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Diccionario de Arte I. Barcelona: Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.61. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 14 novembre 2014].