Bohemond II d'Antioquia

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaBohemond II d'Antioquia
BohemondII.jpg
Biografia
Naixement 1108 (Gregorià)
Bari
Mort febrer 1130 (Gregorià) (21/22 anys)
Causa de mort Mort en combat
Activitat
Ocupació Militar
Altres
Títol Prince of Antioch Tradueix
Família Casa d'Hauteville
Cònjuge Alícia d'Antioquia
Fills Constança d'Antioquia
Pares Bohemond I d'AntioquiaConstança de França

Escut d'armes Bohemond II d'Antioquia
Modifica les dades a Wikidata

Bohemond II (1108–1130) fou príncep de Tàrent i príncep d'Antioquia del 1111 i fins al 1130.[1] Fou el fill del fundador del principat, Bohemond I, i de Constança, filla de Felip I de França. Va perdre Tàrent el 1128 a mans de Roger II de Sicília.

Minoria d'edat[modifica]

Quan el seu pare Bohemond va morir el 1111 a la Pulla, Bohemond II era encara un nen.[2] L'emperador bizantí Aleix I Comnè aprofità per reclamar el govern d'Antioquia ja que el difunt Bohemond s'havia sotmès a vassallatge el 1108 amb el Tractat de Devol, però no l'acceptaren.[3] El seu cosí Tancred fou nomenat regent d'Antioquia fins que va morir el 1112;[4] llavors la regència va passar a Roger de Salern, germanastre seu, amb el benentès que deixaria el govern a Bohemond quan aquest arribés a l'edat.[5][6][7] Roger, però, va morir a la batalla d'Ager Sanguinis el 1119, i els nobles d'Antioquia van convidar al rei Balduí II de Jerusalem a governar el principat.[8] Alguns proposaven que Bohemond es casés amb la filla del rei Balduí, Alícia, per donar-li més drets de regència.[9] Balduí fou capturat pels musulmans el 1123,[10] i els nobles enviaren una ambaixada a Bohemond, que estava amb la seva mare a Tàrent, demanant-li que s'afanyés a assumir el govern.[11]

Príncep d'Antioquia[modifica]

El 1124, a l'edat de setze anys, va assolir la seva majoria.[12] Va gastar els següents dos anys atenent a afers d'estat al Mezzogiorno. Finalment, l'octubre del 1126, després del seu divuitè aniversari, va deixar la Pulla per anar a Antioquia. Segons Guillem de Tir, va assolir un acord per endavant amb el seu cosí Guillem II, duc de la Pulla, el qual estipulava que el primer dels dos que morís sense descendència deixaria les seves terres d'Itàlia a l'altre.[13][14] Això és rotundament contradit per Alexandre de Telese, que declara que Bohemond va deixar les seves terres sota el govern del papa, i per Romuald de Salern, que diu que la regència de Tàrent va anar a un parent de Bohemond, Alexandre, comte  de Conversano.[15] Fos com fos el Principat de Tàrent va quedar deixat o promès, com a part del seu acord per anar a Antioquia. Bohemond salpà des d'Otranto amb una flota de vint-i-quatre vaixells el setembre del 1126.[16] Com li havien proposat, Bohemond es va casar amb la filla de Balduí II de Jerusalem, Alícia. Segons Mateu d'Edessa Balduí presumptament també li havia promès la corona de Jerusalem, però Mateu podria haver confos Alícia amb la seva germana gran Melisenda de Jerusalem, que també es va casar amb un occidental, Folc V d'Anjou, més o menys al mateix temps.

Principat d'Antioquia, 1135.

Batalles[modifica]

El 1127, Bohemond va assetjar i reconquerir Kafartab, matant tots els habitants.[17] També va atacar Xaizar, i Ussama ibn Múnqidh presumptivament es va trobar amb el príncep en la batalla (i el príncep es va espantar, si creiem a  Usamah).[16] Els anys següents de govern van estar marcats per conflictes amb Joscelí I d'Edessa i enfrontaments en la frontera del nord. Tots dos, Bohemond i Joscelí, van atacar Alep individualment, però rebutjaren cooperar en un setge més gran contra la ciutat. Roger de Salern havia cedit territoris a Joscelí, però Bohemond no va considerar aquestes donacions legítimes, ja que havien estat fetes sense la seva autoritat, tot i que encara era un menor en el moment en què les va fer. La disputa va portar a un conflicte obert entre Antioquia i Edessa, amb Joscelí aliat amb els musulmans contra Bohemond. El patriarca llatí d'Antioquia va col·locar un interdicte sobre el Comtat d'Edessa.[18]

El 1128, el seu cosí Roger II de Sicília va envair i conquerir Tàrent, reclamava el territori com a hereu de Guillem II de la Pulla. Estant lluny, Bohemond no va poder fer res per impedir-ho.[15] Aquell any, Balduí II va marxar al nord per parlar sobre la disputa amb Edessa, i finalment Joscelí va abandonar les seves reclamacions.[19] Mentrestant, l'atabeg Zengi va consolidar el seu poder sobre Alep i Mossul i el croats ja no tindrien mai més l'oportunitat d'imposar la seva autoritat sobre Alep.[20]

Després que la disputa va ser resolta, Bohemond es va unir a Balduí II en l'atac a Damasc. Encara que els croats foren tacticament victoriosos a la batalla de Marj al-Saffar el 1126, van fracassar en capturar Damasc a causa de la pluja intensa.[21] Bohemond llavors es va girar al nord per recuperar Anazarbus i altres territoris perduts enfront del Regne d'Armènia Menor. Lleó I d'Armènia Menor, aliat amb l'emir danixmendita Amir Gazi Gümüshtigin en contra de Bohemond, va derrotar l'exèrcit d'aquest en una emboscada el febrer del 1130 a prop de Mamistra.[22] Bohemond va morir en la lluita, i el seu cap de cabells rossos va ser embalsamat, col·locat en una caixa de plata, i enviat com a regal al califa.[23]

Matrimoni i descendència[modifica]

Del seu matrimoni amb Alícia, només va sobreviure una filla, Constança d'Antioquia. La vídua, Alícia de Jerusalem, va agafar la regència en nom de Constança que només tenia dos anys, fins que Balduí va forçar a entregar-la a Joscelí I d'Edessa. Joscelí I va morir alguns mesos més tard.

Guillem de Tir el descriu com "força alt i de bona figura. Tenia els cabells rossos i bona fesomia. Tot el seu cos mostrava un príncep a qui no el conegués. La seva conversa era agradable i fàcilment es guanyava el favor dels qui l'escoltaven. Era d'una naturalesa generosa i, com el seu pare, veritablement magnífic."

Referències[modifica]

  1. Maalouf, The Crusades Through Arab Eyes (1984)
  2. Runciman, 1989, p. 51.
  3. Asbridge, 2000, p. 138.
  4. Barber, 2012, p. 83.
  5. Barber, 2012, p. 103.
  6. Runciman, 1989, p. 124.
  7. Asbridge, 2000, p. 141-142.
  8. Runciman, 1989, p. 152.
  9. Asbridge, 2000, p. 146.
  10. Nicholson, 1969, p. 419.
  11. Nicholson, 1969, p. 428.
  12. Houben, 2002, p. 31.
  13. Houben, 2002, p. 43.
  14. Norwich, 1992, p. 307.
  15. 15,0 15,1 Norwich, 1992, p. 312.
  16. 16,0 16,1 Runciman, 1989, p. 176.
  17. Asbridge, 2000, p. 147.
  18. Runciman, 1989, p. 181.
  19. Nicholson, 1969, p. 428–429.
  20. Runciman, 1989, p. 181-182.
  21. Runciman, 1989, p. 180.
  22. Runciman, 1989, p. 183.
  23. Guillem de Tir Historia Ierosolimitana XIII.

Fonts[modifica]

  • Asbridge1nom=Thomas. The Creation of the Principality of Antioch, 1098–1130. Boydell Press, 2000. ISBN 978-0-85115-661-3. 
  • Runciman. A History of the Crusades, vol. II: The Kingdom of Jerusalem. Cambridge University Press, 1952. 
  • Ryan, Francis Rita. Fulcher of Chartres, A History of the Expedition to Jerusalem, 1095-1127. Fink, 1969. 
  • Babcock, E.A.; Krey, A.C.. William of Tyre, A History of Deeds Done Beyond the Sea. Columbia University Press, 1943. 
  • Hitti, Philip K. An Arab-Syrian Gentleman and Warrior in the Period of the Crusades; Memoirs of Usamah ibn-Munqidh (Kitab al i'tibar), 1929. 
  • Houben, Hubert. Roger II of Sicily: Ruler between East and West. Cambridge University Press, 2002. 
  • Barber, Malcolm. The Crusader States. Yale University Press, 2012. ISBN 978-0-300-11312-9. 
  • Nicholson, Robert L. «The Growth of the Latin States, 1118–1144». A: {{{títol}}}. The University of Wisconsin Press, 1969. ISBN 0-299-04844-6. 
  • Norwich, John Julius. The Normans in Sicily. Penguin Books, 1992. ISBN 978-0-14-015212-8.