Bohemond IV d'Antioquia

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaBohemond IV d'Antioquia
Bohemond V pougeoise 1930277.jpg
Biografia
Naixement 1172
Mort març 1233 (60/61 anys)
Activitat
Conflicte Sisena croada i War of the Antiochene Succession Tradueix
Altres
Títol Comte de Tripoli Tradueix, prince of Antioch Tradueix i prince of Antioch Tradueix
Família Ramnúlfids
Cònjuge Plasència del Gibelet (dècada del 1190–1217)
Melisenda de Lusignan (1218–)
Fills Raymond of Antioch Tradueix
Bohemond V d'Antioquia
Felip d'Antioquia
Orgullosa d'Antioquia
Enric d'Antioquia-Poitiers
Isabelle of Antioch Tradueix
Helvis of Antioch Tradueix
Maria d'Antioquia
Pares Bohemond III d'AntioquiaOrgullosa de Harenc
Germans Ramon IV de Trípoli

Escut d'armes Bohemond IV d'Antioquia
Modifica les dades a Wikidata

Bohemond IV d'Antioquia, o Bohemond IV de Poitiers dit «el Borni», nascut l'any 1172, mort l'any 1233, comte de Trípoli (1189-1233) i príncep d'Antioquia (1201-1216 i 1219-1233), fill de Bohemond III d'Antioquia i d'Orgullosa de Harenc.

Ascens al Comtat de Trípoli[modifica]

El seu germà gran, Ramon IV, adoptat per Ramon III de Trípoli, el va succeir en aquest comtat l'any 1187, però el seu pare va preferir tenir Ramon a Antioquia i li va fer cedir el Comtat de Trípoli al seu germà Bohemond (II de Trípoli) (1189).[1] Ramon va morir el 1199, deixant un fill acabat de néixer, Ramon Rupen. A la mort de Bohemond III, es va proclamar príncep com a Bohemond IV d'Antioquia i va apartar el seu nebot de la successió, reunint així el Principat d'Antioquia i el Comtat de Trípoli.[2]

Protecció de Sibil·la i atacs de Saladí[modifica]

Després que Saladí conquerís gran part del Regne de Jerusalem el 1187, la reina Sibil·la cercà refugi a Trípoli, i Bohemond l'acollí juntament als seus seguidors.[3] Els nobles que eren contraris al marit de Sibil·la, Guiu de Lusignan, al qual culpaven de les darreres victòries els musulmans, s'uniren a Conrad de Montferrat a Tir.[3] Saladí inicià llavors una invasió pels territoris croats de Síria,[4] començant el maig del 1188 contra Trípoli, però l'arribada de la flota de Guillem II de Sicília salvà la ciutat.[1][5] Saladí capturà les ciutats de Tortosa i Gabala pel juliol, cosa que reduïa el territori dels croats a Trípoli, el Crac dels Cavallers i la ciutadella de Tortosa.[6]

Saladí alliberà Guiu de Lusignan, el qual es reuní amb la seva esposa a Trípoli.[3][7] L'agost del 1189, Guiu, Sibil·la, i els seus seguidors marxaren a muntar un setge a Acre.[8] Aquest setge donà impuls a la tercera croada, però malgrat l'arribada de forces croades des d'Europa, no aconseguiren recuperar Jerusalem. El pare de Bohemond es veié en la necessitat de pactar una treva amb Saladí de deu anys, el 30 d'octubre del 1192. Aquesta treva afectava ambdós territoris: el Principat d'Antioquia i el Comtat de Trípoli.[9][10]

Conflicte amb Ramon Rupen[modifica]

El seu germà gran, Ramon havia mort el 1197. El fill de Ramon, dit Ramon Rupen i la seva mare, Alícia van ser enviats a la cort d'Armènia Menor, cosa que es podia entendre com que aquest nét quedaria fora de la successió d'Antioquia.[11][12] El rei Lleó demanà al legat papal Conrad de Wittelsbach que anés a Antioquia i li demanés al príncep que deixés clara la qüestió successòria; llavors Bohemond III declarà Ramon Rupen l'hereu i manà als nobles que li juressin fidelitat.[11] Bohemond de Trípoli no estigué d'acord amb aquesta decisió del seu pare i, a començaments del 1198, anà a la cort d'Antioquia per guanyar-se el suport dels ordes militars i dels mercaders italians, als quals prometé noves concessions. Els burgesos d'Antioquia començaren a dubtar de reconèixer Ramon Rupen perquè, en ser nét del rei d'Armènia, temien que afavorís els armenis.[13][14] Bohemond tornà a Trípoli i des de llavors començà a signar documents afegint «fill del príncep Bohemond d'Antioquia i, per la gràcia de Déu, comte de Trípoli» perquè quedessin clars els seus drets.[15]

Quan l'abril del 1201 morí el seu pare, Bohemond anà immediatament a Antioquia.[16] Allà només trobà el suport dels burgesos i dels ordes militars, però no el dels nobles, que es mantenien fidels al jurament fet a Ramon Rupen.[17] Els nobles marxaren a Armènia i juntament amb les tropes de Lleó, assetjaren Antioquia.[18] Bohemond buscà aliança amb Adh-Dhàhir, emir d'Alep i amb Kaykaus I, soldà del Rüm, i entre tots obligaren els armenis a tornar al seu país.[15]

Des d'aquest moment el Principat d'Antioquia i el Comtat de Trípoli quedaven units sota un mateix governant. Tanmateix, Lleó no es donà per vençut i envià carta al papa Innocenci III, prometent sotmetre el país al catolicisme si li donava suport en la causa del seu nét.[19] El papa envià un legat en la primavera del 1203, però Bohemond no volgué entrevistar-se amb ell, posant com a excusa que havia estat excomunicat per un conflicte amb els hospitalers. Mentrestant un dels seus vassalls, Renoart de Nefin, cometé un acte demostrant que no el reconeixia com a senyor seu: es casà sense el seu permís, però amb el suport del rei d'Armènia. Al mateix temps, Bohemond havia de fer font als atacs dels musulmans. El 1213 un grup de la secta dels assassins mataren al primogènit de Bohemond.[20] Després, l'exèrcit de Bohemond i els cavallers del Temple muntaren setge a la fortalesa de Khawabi, i els assassins demanaren suport a l'antic aliat de Bohemond, Adh-Dhàhir, el qual apel·là a Al-Àdil, tot i que havien estat enemics. Amb els musulmans units, Bohemond va haver d'abandonar el setge.[21] L'estiu del 1204, viatjà a Acre per entrevistar-se amb Maria de Xampanya, el marit de la qual havia adquirit recentment el títol d'emperador de Constantinoble, i ella li prometé intercedir a favor seu en el conflicte amb Ramon Rupen. La reconciliació no va poder ser possible perquè Maria morí poc després.[22]

Bohemond va desactivar el 1207 una primera temptativa del patriarca d'Antioquia, Pere d'Angulema, per establir Ramon Rupen sobre el tron d'Antioquia, tancant-lo a la ciutadella i deixant-lo morir de set.[23][24] Bohemond governava Antioquia des de Trípoli, cosa que disgustava als burgesos de la ciutat, i el 1216, el patriarca Pere de Locedio, amb els hospitalers, anaren a parlar amb el rei d'Armènia per instal·lar Ramon Rupen. Aquesta vegada, els templers que custodiaven la ciutadella, la van abandonar per evitar més vessament de sang.[25]

El 1219, sostingut per la important població grega de la ciutat, va poder reprendre Antioquia i posar el seu nebot a la presó, on va morir poc després.[26][27]

Bohemond fou excomunicat diverses vegades, per raó de la venjança que va exercir sobre els patriarques. Va morir el 1233.[28]

Cinquena i sisena croades[modifica]

Leopold VI, duc d'Àustria, que desembarcà a Acre a finals de l'estiu del 1217, invità Bohemond a unir-se a la cinquena croada.[29] Bohemond i els seus vassalls marxaren a Acre. Malgrat tot, la croada acabà en fracàs per la manca d'entesa entre els comandaments.[30]

Frederic II Hohenstaufen arribà amb la sisena croada (1228-1229) i reclamà el vassallatge dels estats croats. Bohemond aconseguí evitar que el seu principat caigués sota la sobirania germànica afirmant que tenia aquest feu de l'emperador d'Orient (el que era jurídicament cert des de la submissió en dret i a continuació en fets dels prínceps d'Antioquia als grans Comnens. Aquesta declaració fou també secundada per la forta comunitat grega d'Antioquia que tenia un paper important en el manteniment de la ciutat fora del domini del Regne d'Armènia Menor.[31]

Matrimonis i fills[modifica]

Es va casar en primeres noces amb Plasència († 1217), filla d'Hug III Embriaco, senyor del Gibelet i d'Estevaneta de Milly. D'aquesta unió naixeren:

I es va casar en segones noces l'any 1218 amb Melisenda de Lusignan, filla d'Amalric II de Lusignan, rei de Xipre i de Jerusalem, matrimoni del qual naixeren:

  • Orgullosa, morta jove,
  • Helvis,
  • Maria que va pretendre el tron de Jerusalem.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Runciman, 1989a, p. 470.
  2. Lock, 2006, p. 72.
  3. 3,0 3,1 3,2 Runciman, 1989b, p. 20.
  4. Barber, 2012, p. 307–311, 316.
  5. Barber, 2012, p. 316.
  6. Runciman, 1989a, p. 471.
  7. Barber, 2012, p. 317.
  8. Runciman, 1989b, p. 22.
  9. Barber, 2012, p. 354.
  10. Lock, 2006, p. 76.
  11. 11,0 11,1 Runciman, 1989b, p. 99.
  12. Burgtorf, 2016, p. 199.
  13. Runciman, 1989b, p. 100.
  14. Lock, 2006, p. 81.
  15. 15,0 15,1 Burgtorf, 2016, p. 200.
  16. Lock, 2006, p. 83.
  17. Hardwicke, 1969, p. 533.
  18. Hardwicke, 1969, p. 534.
  19. Runciman, 1989b, p. 135.
  20. Burgtorf, 2016, p. 202.
  21. Runciman, 1989b, p. 138.
  22. Van Tricht, 2011, p. 435–436.
  23. Burgtorf, 2016, p. 201.
  24. Hardwicke, 1969, p. 535–536.
  25. Hardwicke, 1969, p. 538.
  26. Hardwicke, 1969, p. 540.
  27. Burgtorf, 2016, p. 203.
  28. Runciman, 1989b, p. 206.
  29. Van Cleve, 1969, p. 388.
  30. Runciman, 1989b, p. 147–148.
  31. Runciman, 1989b, p. 198.

Bibliografia[modifica]

  • Barber, Malcolm. The Crusader States. Yale University Press, 2012. ISBN 978-0-300-11312-9. 
  • Burgtorf, Jochen. «The Antiochene war of succession». A: The Crusader World. The University of Wisconsin Press, 2016. ISBN  978-0-415-82494-1. 
  • Grousset, R. L'Empire du Levant : Histoire de la Question d'Orient (en francès). París: Payot, 1949. ISBN 2-228-12530-X. 
  • Hardwicke, Mary Nickerson. «The Crusader States, 1192–1243». A: A History of the Crusades, Volume II: The Later Crusades, 1189–1311, 1969. ISBN  0-299-04844-6. 
  • Lock, Peter. The Routledge Companion to the Crusades. Routledge, 2006. ISBN 9-78-0-415-39312-6. 
  • Runciman, S. A History of the Crusades, Volume II:The Kingdom of Jerusalem and the Frankish East, 1100–1187. Cambridge University Press, 1989a. ISBN 0-521-06163-6. 
  • Runciman, S. A History of the Crusades, Volume III: The Kingdom of Acre and the Later Crusades. Cambridge University Press, 1989b. ISBN 0-521-06163-6. 
  • Van Cleve, Thomas C. «The Fifth Crusade». A: A History of the Crusades, Volume II: The Later Crusades, 1189–1311. The University of Wisconsin Press, 1969. ISBN  0-299-04844-6. 
  • Van Tricht, Filip. The Latin Renovatio of Byzantium: The Empire of Constantinople (1204–1228). BRILL, 2011. ISBN  978-90-04-20323-5.