Centre d'Estudis Històrics Internacionals
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | centre de recerca  |
| Història | |
| Creació | 1949 |
| Fundador | Jaume Vicens i Vives |
| Activitat | |
| Membre de | Coalició per a l'Avançament de l'Avaluació de la Recerca |
| Governança corporativa | |
| Seu |
|
| Gerent/director | Andreu Mayayo i Artal |
| Lloc web | cehi.ub.edu |
El Centre d'Estudis Històrics Internacionals (CEHI) és un organisme universitari, que funciona com a centre de recerca de la Universitat de Barcelona, promogut el 1949 per Jaume Vicens Vives amb el propòsit de renovar i estructurar la investigació històrica, amb una atenció preferent als Països Catalans.[1][2] Actualment té la seu al Pavelló de la República.[3]
Jaume Vicens i Vives va ser el seu fundador i primer director. Posteriorment, la direcció del CEHI passà a mans d'Emili Giralt i Raventós entre 1975 i 1988, de Rafael Aracil Martí entre 1998 i 2005 i d'Antoni Segura i Mas entre el 2005 i 2016.[1] Des del 29 de setembre de 2016, el seu director és Andreu Mayayo i Artal.
El CEHI comprèn tres seccions d'investigació: Història de la Dona, Història dels Moviments Socials i Història Rural. Entre les seves activitats es troben l'organització de congressos i cicles de conferències i també la publicació de monografies i revistes diverses, com ara l'important repertori bibliogràfic “Índice Histórico Español”, “Estudios de Historia Moderna” (1951-60) i “Estudis d'Història Agrària”, i també una bibliografia sobre el franquisme i l'oposició.[4] Durant l'etapa de direcció de Rafael Aracil s'afegí un nou objectiu al CEHIː la tasca de recopilar tota mena de documentació i publicacions sobre l'oposició al règim franquista i l'activitat a l'exili; d'aquesta manera es va aconseguir construir un arxiu i biblioteca que esdevindrien, ben aviat, un fons de consulta obligada pels estudiosos de la història d'Espanya. El 1982 incorporà el fons de la Fundació Internacional d'Estudis Històrics i Socials sobre la guerra d'Espanya (FIEHS), després que aquest centre s'autodissolgué. A causa d'aquest augment del fons, la falta d'espai el va portar el 1985 a traslladar-se a una nova ubicació, al carrer Brusi de Barcelona a un edifici de principis del segle xx, obra d'Enric Sagnier i Villavecchia. Des del 1992, després d'un nou trasllat, té la seu al Pavelló de la República, a la Vall d'Hebron, rèplica idèntica de l'edifici encarregat a Josep Lluís Sert i López i Luis Lacasa Navarro amb motiu de l'Exposició Internacional de París de 1937. El 2000 rebé el premi Primer de Maig de les fundacions Rafael Campalans i Josep Comaposada.[1][5]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 «Centre d'Estudis Històrics Internacionals». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Geli, Carles «La República (y su pabellón) no se rinde». El País, 05-02-2010 [Consulta: 19 gener 2017].
- ↑ Sardà, Zeneida. «Rafael Aracil, del Pavello de la República al Bulli». A: Retrats. L'Abadia de Montserrat, 2007, p. 113-115. ISBN 978-84-8415-930-8.
- ↑ Giralt i Raventós, Emili (dir.). El Franquisme i lóposició : una bibliografia crítica (1939-1975). Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1981 [Consulta: 19 gener 2017].
- ↑ Aracil Martí, Rafael. Espai, art i memòria: el Pavelló de la República, París 1937/ Barcelona 2007. Edicions Universitat Barcelona, 2008, p. 91–102. ISBN 978-84-475-3271-1.