Can Maians
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Masia i casa forta  | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | arquitectura gòtica | |||
| Altitud | 90 m | |||
| Ubicació geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Vilassar de Dalt (Maresme) | |||
| Lloc | Ctra. Premià de Mar a Vilassar de Dalt | |||
| ||||
| Format per | Torre de Can Maians | |||
| Bé cultural d'interès nacional | ||||
| Tipus | monument històric | |||
| Codi BCIN | 1812-MH | |||
| Codi BIC | RI-51-0005777 | |||
| Id. IPAC | 2030 | |||
Can Maians és un casal de Vilassar de Dalt (Maresme) amb una torre de defensa, declarada com a bé cultural d'interès nacional.[1]
Història
[modifica]En aquest indret hi havia el Mas Eroles, documentat el 1290 i en domini del monestir benedictí de Sant Marçal del Montseny des del segle xi.[1][2] El 1365, els Eroles, juntament amb d'altres tinents de Sant Marçal, mitjançant l'exercici del dret de fadiga, aconseguiren la propietat en alou de les terres, anul·lant la venda que l'abat havia fet a Pere Desbosc.[2] El 1480, Guillem Pere Eroles figura entre els síndics que negociaren i signaren el privilegi de Ferran el Catòlic de concessió de les municipalitats als pobles de la baronia de Pere Joan Ferrer.[2]
El 1551, el príncep Felip, futur Felip II, atorgà a Bernat Eroles el permís per a la construcció d'una torre de guaita per a prevenir les ràtzies procedents de les naus turques i, en general de l'orient mediterrani, la qual es realitzà el 1568, poc abans de la batalla de Lepant (1571).[2][1] El 1615, la pubilla Marianna Eroles es casà amb Jaume Maians i tingueren una filla, Maria Eroles i Maians, que es casà amb Francesc de Llança,[2] de Sant Julià del Fou. El 1686, el seu fill Josep de Llança i Eroles (1665-1724) pubilla de Can Derrocada de Sant Pere de Vilamajor,[3][2] i a la mort dels seus pares i del seu germà gran Jaume (†1720) esdevingué hereu de Can Maians, del qual era usufructuària la vídua d'aquest darrer, Maria Amell i Fructuós (1674-1750).[4]
Durant les tres generacions següents, els propietaris de Can Maians i Can Derrocada portarien els cognoms Llança i Derrocada: Rafael de Llança i Derrocada (†1744), casat el 1714 amb Marianna Amell i Fructuós;[5] Jaume de Llança-Derrocada i Amell (†1778), casat amb Margarida Perpunter i Pons;[6] i Rafael de Llança-Derrocada i Perpunter, casat amb Caterina de Valls-Morera i Bosch.[6] L'hereu Rafael de Llança i de Valls (1772-1833) era militar i es va casar amb Dolors Esquivel i Hurtado de Mendoza,[6] amb qui va tenir tres fills: l'hereu Rafael (1821-1893), Benet (1822-1863) i Dolors de Llança i Esquivel (1825-1903).[6] La seva dona va morir com a conseqüència del tercer part.[7]
Rafael de Llança i Esquivel es va casar amb Ramona Vilavella< i van ser pares de Ramona de Llança i Vilavella, casada amb Manuel Moreno-Churruca.<[6] La seva filla Dolors Moreno-Churruca i de Llança (1880-1955) es va casar amb Ignasi de Bufalà i de Ferrater (1879-1954),[8][6] i Can Maians va ser heretat per la seva filla Marianna de Bufalà i Moreno-Churruca (1907-1980), casada amb Rafael Fernández de Bobadilla y Ragel (1901-1979), almirall de l'Armada Espanyola.[9][10][6]
Descripció
[modifica]Consta de planta baixa, pis i golfes, reflectint al pany de paret els cinc cossos perpendiculars que subdivideixen el seu interior en alçada. Està cobert amb una teulada amb dos vessants amb un carener paral·lel a la façana. Aquesta darrera ressalta per la gran quantitat d'obertures: portals, finestres i balcons representen les llindes, brancals i ampits realitzats amb carreus de pedra, així com els angles.[1] Sobre el balcó principal hi ha esculpit en pedra un escut d'armes amb els blasons dels Llança de Sant Julià del Fou i els Derrocada de Sant Pere de Vilamajor.[11][1]
A la distribució interna crida l'atenció l'escala situada al cos central, que forma un pati cobert que sobresurt pel damunt del carener de la teulada.[1]
La torre de defensa i guaita està adossada i comunicada amb la casa. És planta circular formada per una planta baixa, tres pisos i un terrat. Les quatre plantes estan cobertes amb voltes, i una escala de cargol comunica la primera amb les dues superiors i el terrat, de manera que la planta baixa queda independent, car, com tantes torres coetànies, l'accés s'hi feia pel pis. El terrat està envoltat de merlets i matacans, molt ben conservats, sens dubte, gràcies a alguna restauració. La part baixa de la torre és atalussada. Exteriorment, es poden veure les poques obertures, espitlleres i finestres que en té i que segueixen un esquema gòtic tardà: la llinda amb motllures i lobulada i els carreus dels brancals treballats.[1]
El 1795, s'obrí una porta a la planta baixa de la torre, que es convertí en capella.[1]
Referències
[modifica]- 1 2 3 4 5 6 7 8 «Can Maians». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- 1 2 3 4 5 6 «Can Maians». Mapes de Patrimoni Cultural. Diputació de Barcelona.
- ↑ Plantada y Aznar, 1968, p. 31-32.
- ↑ Plantada y Aznar, 1968, p. 31-33.
- ↑ Plantada y Aznar, 1968, p. 34.
- 1 2 3 4 5 6 7 Plantada y Aznar, 1968, p. 35.
- ↑ Alcalá, César. «Rafael de Llanza de Valls Perpintiey Hurtado de Mendoza». Diccionario Biográfico. Real Academia de la Historia.
- ↑ Baiges Minguella i Suau Castro, 2020, p. 27-28.
- ↑ «Rafael Fernández de Bobadilla y Ragel». Historia Hispánica. Real Academia de la Historia.
- ↑ Baiges Minguella i Suau Castro, 2020, p. 28-29.
- ↑ Plantada y Aznar, 1968, p. 15.
Vegeu també
[modifica]Bibliografia
[modifica]- Baiges Minguella, Montse; Suau Castro, Jaume «Aproximació històrica a la família Bufalà de Bellvís, entre la llegenda i la realitat». Mascançà: revista d'estudis del Pla d’Urgell, núm. 11, 2020, p. 17-32.
- Plantada y Aznar, Jorge. Nobleza rural catalana. Masías del Vallés. Madrid: Ediciones Hidalguía, 1968.
Enllaços externs
[modifica]
- «Torre de Can Maians». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.