Capbreu
![]() | |
Tipus | instrument notarial ![]() |
---|---|
Període | edat mitjana tardana ![]() |
Un capbreu és un document redactat davant d'un notari on, de manera abreujada i en períodes cronològics espaiats, s'hi anotaven les confessions o reconeixements dels emfiteutes o pagesos tenidors (incloent-hi els de remença) davant dels senyors directes, per tal de conservar prova de la subsistència dels drets dominicals.[1]
En tant que confessió de les rendes degudes al senyor, resulta una font molt valuosa per conèixer la fiscalitat senyorial i l’organització de les comunitats agràries sota règim senyorial, i també aporta informació sobre múltiples aspectes de la societat agrària. A més, recull les característiques i límits dels béns que els tenidors posseïen, així com les quantitats que pagaven i la periodicitat d’aquests pagaments.
Els capbreus només apareixen en els darrers segles medievals i es poden considerar una continuació dels llevadors de comptes de l'edat mitjana central. Són una font molt important per entendre la societat i l'organització del territori en aquell període.[2]
Tipus
[modifica]Es poden distingir dos tipus de capbreus segons el seu abast:
- Els capbreus de senyoria i rendes són aquells que, encapçalats per un conjunt de drets senyorials i/o d'obligacions comunes a tots els vassalls, apareixen en aquells dominis on el senyor engloba tot un poble o una zona determinada.
- Els capbreus només de rendes, que són els més abundants, documenten principalment les rendes d’un senyor i, en el cas de senyories eclesiàstiques, sovint corresponen a dignitats o institucions amb rendes particulars dins el mateix conjunt.[1]
Aquests capbreus de senyoria i rendes tenen gran utilitat per al coneixement de la societat agrària, ja que les declaracions que fan els particulars inclouen cases, terres, béns, cultius, dades sobre l'origen de les propietats o l’ascendència del capbrevat. Tota aquesta informació aporta pistes valuoses sobre la història agrària de la propietat i de les seves transformacions. El seu interès creix si el capbrevador és senyor de tota la població, perquè en aquests casos gairebé tothom del terme està obligat a capbrevar. Un estudi serial amb intervals d’entre quaranta i cinquanta anys en diversos capbreus d’un mateix lloc —o en capbreus coetanis de diferents llocs— permet quantificar i comparar les dades per entendre millor les dinàmiques agràries i socials.
Al segle xviii, la necessitat que molts senyors tenien de confeccionar capbreus va motivar l'aparició de tractats com el Tratado de Cabrevación de Jaume Tos i Urgellès, que descriu com havien de ser aquests documents, per què es feien i quina utilitat tenien. Aquest tractat enalteix el paper dels capbreus en l'expansió dels conreus i en el procés de posar en explotació finques ermes, i insisteix que tota concessió feta per un senyor als seus vassalls havia de constar per escrit per evitar qualsevol conflicte posterior sobre la titularitat de la propietat o les condicions del contracte. D’aquesta manera, quedava clar qui era el propietari, qui el capbrevant i què exactament s'hi capbrevava.
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 «Capbreu». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 21 gener 2025].
- ↑ Bolòs i Masclans, Jordi. Diccionari de la Catalunya medieval (segles VI-XV). Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 57 (El Cangur). ISBN 84-297-4706-0.