Castell de Calaf
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Castell  | |||
| Primera menció escrita | 1010 | |||
| Construcció | segle XII | |||
| Característiques | ||||
| Altitud | 716 m | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Calaf (Anoia) | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès nacional | ||||
| Tipus | monument històric | |||
| Codi BCIN | 570-MH | |||
| Codi BIC | RI-51-0005218 | |||
| Id. IPAC | 650 | |||
| Id. IPAPC | 10509 | |||
El Castell de Calaf és a la part alta de la població de Calaf, al cim d'un turó. Des del castell es podia controlar el poble i tot el pla immediat, per on passaven diverses vies de comunicació importants. Se'l considera una de les fortificacions més importants de la comarca i que caldria relacionar amb d'altres edificis de planta poligonal com el proper castell de Mirambell.
Història
Passades les devastacions d'Almansor i del seu fill Abd al-Malik les quals afectaren greument tota la marca del comtat de Manresa, el comte Ramon Borrell i la comtessa Ermesenda, entre els anys 1010 i 1015 donaren al bisbe Borrell de Vic un territori de nom Segarra per a repoblar. L’any 1015 el bisbe donà al levita (amo de castell o castells en servei de l’Església) Guillem d'Oló, castellà de Mediona i Clariana aquesta marca de la Segarra en la qual hi havia els tres puigs de Calaf, Calafell i Ferrera. El 1038 quedà establerta la següent estructura feudal: els bisbes de Vic, senyors eminents, els vescomtes de Cardona feudataris que designaren castlans, les famílies dels quals aniran canviant. Al s XII es documenta una família de nom Calaf, probablement castlana del castell.
El 1318 el castell de Calaf quedà vinculat al vescomtat i, a partir de 1375 al comtat de Cardona. Segons el fogatjament del 1359 Calaf comptava 63 focs i figurava dins la vegueria de Cervera. La casa de Cardona era senyora de la vila de Calaf.
El 1462 guerra de la Generalitat contra Joan II. S'esmenta el castell com a «molt fort e defensivol». El 1602, hi ha esment de «la capella del Castell»; en visites anteriors al 1630, sovint hom parla de l’església de Sant Pere del Castell. L'any 1781, el castell acabà enrunant-se fins arribar avui dia que s'han aplicat diverses feines de recuperació. Està declarat com a Bé Cultural d'Interès Nacional.
Arquitectura
És una fortificació de planta poligonal amb cinc costats de longituds lleugerament diferents i amplada i longitud de 28 m. Els murs tenen un gruix de 270 a 300 cm. Actualment es conserva en una alcària variable; en alguns trams de mur supera els 10 m. A l'angle nord-est hi hagué una planta circular, ara totalment ensorrada. Les parets perimetrals són fetes amb carreus grossos (30 x 35 cm), ben escairats i col·locats a trencajunt. La porta és situada a la banda meridional que dóna a la població.
Bibliografia
- Els Castells Catalans ,vol. V L'Anoia. Rafael Dalmau, abril de 1999.
- Catalunya Romànica ,vol. XIX El Penedès L'Anoia. Enciclopèdia Catalana, 1992, pàg. 389.