Castell de Can Jaumar

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'edifici
Castell de Can Jaumar
Imatge
Façana principal
Dades
Tipusresidencial
ArquitecteEugenio Pedro Cendoya Oscoz
Construcció1923 - 
Característiques
Estil arquitectònicneogòtic
Ubicació geogràfica
Entitat territorial administrativaCabrils (Maresme) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióCarrer Emili Masriera, Cabrils (Maresme)
 41° 31′ 38″ N, 2° 22′ 14″ E / 41.527094°N,2.370503°E / 41.527094; 2.370503Coord.: 41° 31′ 38″ N, 2° 22′ 14″ E / 41.527094°N,2.370503°E / 41.527094; 2.370503

El castell de Can Jaumar és un edifici residencial de Cabrils (Maresme) que imita un castell medieval. Va ser construït el 1923 per Manuel Jaumar[1] en el lloc on havia estat l'antiga masia de can Rafart, d'origen medieval.

L'edifici és d'estil historicista i incorpora una col·lecció d'elements propis dels palaus com torres amb merlets, matacans, finestres bilobulades i escuts heràldics.[2] Manuel Jaumar i de Bofarull era capità i advocat de l'auditoria militar que provenia d'una nissaga catalana i va ser diputat als anys 1940, i regidor de l'Ajuntament de Barcelona els anys 50, concretament Tinent d'Alcalde.[3] El seu germà Francesc va ser alcalde de Barcelona, l'any 1935.

L'antic mas Rafart[modifica]

El que ara coneixem com a Castell de Can Jaumar durant tota l'època medieval i moderna era conegut com el mas Rafart de Cabrils, una nissaga de pagesos documentada des de 1229.[4] A finals del segle xvi, concretament el 1579, els Rafart de Cabrils es van emparentar, per matrimoni, amb els Riera de Vilassar. Quan s'extingí la branca Riera de Vilassar de Dalt la casa passà a nomenar-se també Can Rafart, com la de Cabrils. Aquesta casa de Vilassar de Dalt, encara existent, si bé molt transformada per Josep de Bruguera Alemany, entre els anys 1888 i 1891, actualment és de propietat municipal.[5]

Dels Rafart als Jaumar[modifica]

Després de 600 anys de possessió de la masia per part dels Rafart, l'any 1835, Francesc Vives i Rafart signà una venda judicial a favor de Joaquim de Jaumar de la Carrera.[6] Aquest havia estat President de Sala del Tribunal Suprem i amic personal del general Prim. Els seus successors iniciaren algunes obres de reforma de la masia. L'any 1906 s'engrandeix la galeria lateral i es construeix la capella familiar i en anys successius es fan millores als jardins. Serà Manuel de Jaumar i de Bofarull qui contractarà els serveis de l'arquitecte Eugenio Pedro Cendoya Oscoz per a reconvertir la masia en un castell.

Cendoya tingué com a mestres a Lluís Domènech i Montaner i a Josep Puig i Cadafalch. D'ell són obres com el Palau Nacional de Montjuïc, realitzat en col·laboració amb Enric Catà i Catà, o la Caixa d'Estalvis a Vila-Real (Castelló), habitatges a Saragossa i Castellar del Vallès, l'edifici del Banco de Bilbao, a la plaça Catalunya, o la cripta de la parròquia de la Mare de Déu de la Pau a Barcelona.

En aquesta època les famílies burgeses adquireixen antigues masies per reforma-les com ara els castells de Santa Florentina de Canet de Mar, Sant Marçal de Cerdanyola o el Castell de Castelldefels. El de Cabrils s'hauria d'incloure dins d'aquesta corrent romàntica i neomedieval.[7]

El 1923 Cendoya aixeca diversos plànols de la masia existent i del projecte de reforma i les obres finalitzaren el novembre de 1925. Durant els anys 1926 i 1927 es realitzaren diversos treballs d'ornamentació interior i enjardinament.[8]

Galeria[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Bosch, Laura «Del Mas Rafart de Cabrils al Castell de Can Jaumar». XI Trobada d'entitats de recerca local i comarcal del Maresme : El desenvolupament urbanístic dels pobles del Maresme [Vilassar de Mar], 06-05-2017, p. 83.

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Castell de Can Jaumar
  1. Redacció LV «Notes de societat» (en castellà). La Vanguardia, 29-08-1930, pàg. 22 [Consulta: 3 gener 2014].
  2. Esteves, Albert. «Castell de Can Jaumar». Pobles de Catalunya, 2007. [Consulta: 3 gener 2014].
  3. Mas i Gibert, Xavier «El tenor Enric Mas Bosch». El Sot de l'Aubó, núm. 35, 2011, pàg.3-11 [Consulta: 3 gener 2014].
  4. Bosch 2017, p. 84
  5. Oliva Ricós, Benet. La generació de Feliu de la Penya. Burgesia Mercantil i Guerra de Successió entre el Maresme i Barcelona. Lleida: Universitat de Lleida, 2001, pàg. 66. ISBN 9788484095637 [Consulta: 3 gener 2014]. 
  6. Bosch 2017, p. 88
  7. Bosch 2017, p. 92
  8. Bosch 2017, p. 93