Cautela sociniana

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

La cautela sociniana o cautela de Socini és una disposició testamentària per mitjà de la qual la persona testadora grava una atribució en concepte de llegítima que té un valor superior al que correspon a la persona legitimària, de tal manera que aquesta ha d'optar entre acceptar-la així o reclamar només la llegítima estricta.[1]

Origen[modifica]

La institució de la cautela sociniana deu el nom al jurisconsult florentí del segle XVI Mariano Socini, el jove, que va defensar i va exposar la seva validesa en un dictamen, l'any 1550.[2] Aquest dictamen està recollit a l'obra de Socini Consiliorum sive malis Responsorum, i té com a punt de partida el testament atorgat per Nicola Antoneri, noble florentí que va instituir hereus dos dels seus fills i, al tercer, li deixà un llegat superior a la llegítima, però imposant a aquesta atribució un gravamen, sota la hipòtesi que, de rebutjar-lo el legitimari (el tercer fill), la seva participació quedaria restringida a la seva legítima estricta.[3]

La referida cautela, per tant, no fou creada per Socini, que només dictaminà sobre la seva validesa, al seu criteri, i en consta la seva existència, i la controvèrsia al seu voltant, des de feia segles.[2] Els seus antecedents s'atribueixen a juristes del dret romà clàssic Papinià, entre altres.[2]

També se la coneix com a clàusula angèlica, ja que el jurista Angelo degli Ubaldi en defensà la seva eficàcia; i com a cautela gualdense o durantis, en haver estat formulada l'any 1540, en termes similars al de la referida per Socini, per part de Jo Guillielmus Durantes (‘‘El Gualdense’’).[2]

Finalitat[modifica]

La referida fórmula (cautela sociniana) fou concebuda com una solució per a mitigar el principi del dret romà segons el qual el testador no pot gravar les llegítimes.[1] Aquest principi, anomenat d'intangibilitat de la llegítima, és present en molts ordenaments jurídics actuals, com el català.

La cautela sociniana en el dret català[modifica]

En el Codi civil català s'ha optat per generalitzar la referida cautela, que ha quedat establerta legalment en l'article 451-9, que estableix:[4]

"Article 451-9
Intangibilitat de la llegítima
1. El causant no pot imposar sobre les atribucions fetes en concepte de llegítima o imputables a aquesta condicions, terminis o modes. Tampoc no pot gravar-les amb usdefruits o altres càrregues, ni subjectar-les a fideïcomís. Si ho fa, aquestes limitacions es consideren no formulades.
2. Com a excepció al que estableix l'apartat 1, si la disposició sotmesa a alguna de les limitacions a què fa referència el dit apartat té un valor superior al que correspon al legitimari per raó de llegítima, aquest ha d'optar entre acceptar-la en els termes en què li és atribuïda o reclamar només el que per llegítima li correspongui.
3. Si el legitimari accepta l'herència o el llegat sotmesos a alguna limitació, s'entén que renuncia a l'exercici de l'opció que estableix l'apartat 2."

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]