Vés al contingut

Cockney Rejects

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'organitzacióCockney Rejects
lang=ca
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipusgrup de música Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1979, East End Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Activitat1978 Modifica el valor a Wikidata –
Segell discogràficEMI Modifica el valor a Wikidata
GènerePunk rock i oi! Modifica el valor a Wikidata
Lloc webcockneyrejectsofficial.com Modifica el valor a Wikidata
Spotify: 4EfSXeVFbCEYIde3E9k4wr Last fm: Cockney+Rejects Musicbrainz: 9a4c746f-8ae7-47a1-8292-937ec6792e7a Songkick: 286444 Discogs: 254787 Allmusic: mn0000793898 Deezer: 8317 Modifica el valor a Wikidata

Cockney Rejects és un grup anglès de punk rock que es va formar a l'East End de Londres el 1977.[1] La seva cançó de 1980 «Oi, Oi, Oi» va inspirar el nom del gènere musical de l'oi!.[2][3] Els membres de la banda són seguidors del West Ham United Football Club i homenatgen l'equip amb la seva exitosa versió de «I'm Forever Blowing Bubbles», una cançó tradicionalment cantada per l'afició del West Ham.[4]

Història

[modifica]

Cockney Rejects es va formar el 1977 pels germans Jeff i Micky Geggus, amb el seu cunyat Chris Murrell al baix i Paul Harvey a la bateria. La seva primera maqueta, Flares n' Slippers, va cridar l'atenció del propietari de Small Wonder Records, Pete Stennett, que va presentar el grup a Bob Sergeant. Amb Sergeant van gravar el senzill «Flares n' Slippers», que va esgotar la seva primera edició. A continuació, Murrell i Harvey van ser substituïts per Vince Riordan al baix i Andy Scott a la bateria. Així es va donar a conèixer la formació clàssica de Cockney Rejects, i el seu debut a la Bridge House de Canning Town el juny de 1979 es considera un punt d'inflexió per a la banda. El setembre d'aquell mateix any, el grup va signar amb EMI i va llançar el seu àlbum Greatest Hits, Vol. 1 el febrer de 1980.[5][6]

El seu senzill de major èxit al Regne Unit, «The Greatest Cockney Rip-Off» dels anys 1980, va ser una paròdia de la cançó «Hersham Boys» de Sham 69.[5] Altres cançons de Cockney Rejects eren menys comercials car tendien a tractar temes difícils com ara la lluita al carrer o el hooliganisme del futbol. Altres senzills que van aparèixer al Regne Unit van ser «Bad Man», «We Can Do Anything», «I'm Forever Blowing Bubbles» i «We Are the Firm», tots a partir del 1980.[7]

La violència representada a les seves lletres es reflectia sovint en els seus concerts, i els membres de la banda havien de barallar-se per a defensar-se (sovint dels seguidors d'equips de futbol contraris) o per a separar els membres del públic.[8] Jeff i Mick Geggus havien estat de joves boxadors i havien combatut a nivell nacional. L'oncle del baixista Vince Riordan era Jack «The Hat» McVitie, un gàngster cockney que va ser assassinat per Reggie Kray.[9][10]

Cockney Rejects ha expressat el seu menyspreu per la classe política en les seves lletres, i van rebutjar les afirmacions de la premsa que seguien el British National Socialist Movement o que els membres de la banda donaven suport a les opinions d'aquest grup d'extrema dreta.[5] En la seva primera entrevista amb Sounds se'n va burlar i van afirmar que molts dels seus herois eren boxejadors negres.[2] L'autobiografia de Jeff Turner, Cockney Reject, descriu un incident en què els membres del grup i els seus seguidors van protagonitzar una batalla campal contra els membres del British Movement en un dels primers concerts de Cockney Rejects al Cedar Club de Birmingham.[8][11]

EMI va publicar un recopilatori definitiu sobre Cookney Rejects el 29 d'agost de 2011, amb el títol de Join the Rejects, the Zonophone years '79 -'81, en una col·lecció de tres discos de tots els seus enregistraments EMI, incloses les sessions de John Peel i rareses. El 2013 es va publicar la pel·lícula East End Babylon i un àlbum homònim.[12]

Tony Van Frater va morir l'octubre del 2015, als 51 anys.[13] El febrer de 2016, es va anunciar que l'exbaixista de Cockney Reject, Vince Riordan, s'havia tornat a unir a la banda.

Cronologia

[modifica]

Discografia

[modifica]

Àlbums

[modifica]
  • Greatest Hits Vol. 1 (EMI, 1980)
  • Greatest Hits Vol. II (EMI, 1980)
  • The Power and the Glory (EMI, 1981)
  • The Wild Ones (A.K.A. Records, 1982)
  • Quiet Storm (Heavy Metal Records, 1984)
  • Lethal (Neat Records, 1990)
  • Out of the Gutter (Captain Oi Records, 2002)
  • Unforgiven (G&R Records, 2007)
  • East End Babylon (Cadiz Music, 2012)[14]

Recopilatoris i àlbums en directe

[modifica]
  • Greatest Hits Vol. 3 (Live & Loud) (1981)
  • Unheard Rejects (1985 - collection of demo tracks recorded between 1979 and 1981)
  • We Are The Firm (1986)
  • The Best Of The Cockney Rejects (1993)
  • The Punk Singles Collection (Dojo, 1997)
  • Oi! Oi! Oi! (Castle, 1997)
  • Greatest Hits Volume 4: Here They Come Again (Rhythm Vicar, 2000 - reissued as Back on the Street - Victory Records, 2000)
  • Join the Rejects, the Zonophone years '79-'81 (EMI, 2011)

Compartits

[modifica]
  • Oi! The Album (1980)
  • Total Noise (7-inch EP - 1983 - as Dead Generation)
  • Lords Of Oi! (Dressed to Kill, 1997)
  • Addicted to Oi! (2001)

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Cockney Rejects». Cockney-rejects.com. [Consulta: 15 octubre 2019].
  2. ↑ 2,0 2,1 Bushell, Garry. «Oi! – The Truth». Arxivat de l'original el 2008-07-31.
  3. ↑ Neal, Martin. «Punk legend's tribute to much-missed former bandmate who died suddenly». essexlive, 16-07-2019. [Consulta: 21 juny 2020].
  4. ↑ «'I'm forever blowing bubbles' - The story behind famous West Ham chant | Goal.com». www.goal.com. [Consulta: 21 juny 2020].
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Colin Larkin. The Virgin Encyclopedia of Popular Music. Concise. Virgin Books, 1997, p. 279/80. ISBN 1-85227-745-9. 
  6. ↑ «Cockney Rejects Lyrics, Music, News and Biography | MetroLyrics». www.metrolyrics.com. Arxivat de l'original el 2020-06-22. [Consulta: 21 juny 2020].
  7. ↑ Roberts, David. British Hit Singles & Albums. 19th. Londres: Guinness World Records Limited, 2006, p. 112. ISBN 1-904994-10-5. 
  8. ↑ 8,0 8,1 Turner, Jeff. Cockney Reject. Londres: John Blake Publishing Ltd, 2005. ISBN 1-84454-054-5. 
  9. ↑ Jason Allday. JUNIOR. Author House, 21 juliol 2014, p. 326. ISBN 978-1-4969-1365-4. 
  10. ↑ (en anglès) , 18-03-2010.
  11. ↑ «Cockney Rejects y el concierto más sangriento de la historia» (en castellà), 05-06-2017. [Consulta: 26 maig 2021].
  12. ↑ Amat, Kiko. «Cockney Rejects - BCBlog» (en espanyol europeu). BCore. Arxivat de l'original el 2021-05-26. [Consulta: 26 maig 2021].
  13. ↑ «Sunderland musician Tony Van Frater dies at 51». [Consulta: 15 octubre 2019]. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2016-07-28. [Consulta: 26 maig 2021].
  14. ↑ «Cockney Rejects - discography, line-up, biography, interviews, photos». www.spirit-of-rock.com. [Consulta: 21 juny 2020].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Cockney_Rejects&oldid=34312223»