Comèdia atel·lana

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

La comèdia atel·lana és un dels pocs gèneres literaris romans que no té un antecedent grec estricte. És per això que en aquesta comèdia veiem personatges i ambientació típicament itàlics i molt tipificats. A més, es caracteritza per tenir un caràcter principalment de burla i per no tenir un rerefons moral. Tampoc s'interessaven pel decorat sobre l'escenari així que es podria dir que el què més importava era el diàleg i la improvisació.

L'origen d'aquest tipus de comèdia el trobem a la regió itàlica de la Campània, una regió on es trobava la cultura romana, grega, osca i etrusca, cap el segle IV a. C.[1] Es anomenada així per la ciutat Atel·la, un nom d'origen osc. En la seva etapa més primitiva, la preliterària, es caracteritzava per la improvisació del actors al no tenir un text escrit. Com era habitual a les representacions antigues, els actors portaven les cares tapades amb màscares. Segons Tit Livi, les atel·lanes pertanyen a la cinquena etapa de les manifestacions escèniques romanes justament per darrere de les adaptacions gregues de Livi Andronic.[2]

Característiques[modifica]

La característica principal que destaca en la comèdia atel·lana són els seus personatges tan tipificats. Aquests tenien una gran acceptació entre el públic i cadascú tenia la seva màscara que el diferenciava. En total hi havia quatre coma a personatges principals:

  • Maccus pot ser un terme d’origen osc que fa referència a les dimensions desmesurades de les mandíbules del personatge. Però si es compara amb el grec makkoáo ('ser estúpid'), podria significar 'estúpid'.
  • Pappus, és el nom que es dona als vells que apareixen a la comèdia. Són caracteritzats amb les mateixes manies i defectes que té el senex de Plaute. L’origen d’aquesta paraula la trobem en el mot grec páppos.
  • Bucco, és un derivat de la paraula llatina bucca i s’anomena així tant per les grans dimensions d’aquest òrgan com per la utilització que en fa, és a dir, parla més del compte. És dels personatges que més parla en les representacions en tenir aquest tarannà.
  • Dossenus, la pròpia paraula fa referència a dorsum, esquena, però amb una derivació considerada etrusca. Per tant aquest personatge es dramatitzarà amb l’esquena corba. Segons Varró de vegades aquest es confondria amb el manducus, el que ho devora tot.

Pel que fa a la temàtica utilitzada en aquest tipus de comèdia trobem temes molts recurrents dels quals es pot fer broma. Un d'aquests temes és el desprestigi que es fa cap a les persones que viuen al camp per part de les que viuen a la ciutat. Això era acceptat pel públic perquè principalment les representacions es veien en territori urbà. Encara que també agafaven personatges urbans però de les classes més baixes o de feines considerades inferiors. En definitiva, qualsevol motiu relacionat amb les classes més populars era bo per poder fer una comèdia. Un altre tema que utilitzaven era la burla cap els déus desprestigiant-los i fent que s'assemblessin als humans. En realitat, qualsevol temàtica de burla o obscena era adequada per poder fer una representació.

Una altra característica important de la majoria de gèneres literaris de l’antiguitat era la seva mètrica, ja que s'escrivien en vers. Quan deixa de ser estrictament oral i comencen a escriure aquestes obres, els autors adopten principalment la mètrica grega.[3] És la mateixa mètrica que trobem tant a la comèdia togata com palliata. Aquí veiem que s’utilitza un tipus diferent de vers per a una situació concreta. Per tant, la mètrica està per refermar el contingut.

Història[modifica]

L'evolució de la comèdia atel·lana es reparteix principalment en dues etapes: la etapa preliterària i la literària. Aquest gènere literari és del més antics de la literatura romana datat del segle IV a. C.. La primera etapa es caracteritza per la representació de petites aventures on actuaven el quatre personatges més recurrents i als quals s'afegien d'altres espontàniament. Eren petits quadres de paròdies i burles cap a personatges mitològics que tothom coneixia. És per això que es diu que aquest gènere va estar fortament influenciat per les flíakes[4] gregues, que eren petites representacions on es ridiculitzaven els déus i els herois. La improvisació era el pilar principal pel que es desenvolupava l'obra ja que no disposaven de text escrit. Això dota la comèdia d'una especial gràcia, ja que no es podien veure dues representacions iguals en cap moment. Segurament aquesta sigui la cosa per la que va agradar tant al públic romà, a més de la seva temàtica burlesca.

L'etapa literària comença cap a finals del segle II a.C. i principis del segle I a.C.. En aquesta nova etapa ja trobem comèdies escrites per ser representades tal com tenien el altres gèneres còmics romans. A partir d'aquí es deixa de costat la improvisació tan característica de la primera etapa, encara que en alguns moments es continua fent. A causa d'això es perd la seva essència més característica, però si no tinguéssim aquesta etapa en què es va passar a escriure les atel·lanes segurament coneixeríem menys d'aquest gènere.

Principals autors[modifica]

L'autor a qui s'atribueix ser el primer en escriure comèdies atel·lanes és Luci Pomponi, segons l'historiador Gai Vel·lei Patèrcul. El que se sap d'aquest autor és molt poc però gràcies a alguns gramàtics antics coneixem algunes obres seves. Se li atribueixen unes setanta d'obres que coneixem gràcies a cent vuitanta fragments. Per tant, aquest és un autor molt fragmentari i alguns estudiosos no consideren autèntics alguns dels fragments conservats. Alguns del títols de Pomponi són Collegium (El gremi), Leno (El proxeneta), Porcus (El porc) entre moltes d'altres, però aquests títols són representatius. Gràcies a aquests autor s'ha pogut definir amb més exactitud el que serien les comèdies atel·lanes.

L'altre autor més representatiu és Novi. Encara que no se sap res sobre la seva vida, sabem que va escriure atel·lanes. A aquest autor se li atribuexin quaranta quatre comèdies amb un centenar de fragments encara que a vegades no localitzats en cap obra. Novi representa més personatges de províncies i camperols com Agricola (L'agricultor), Asinus (El burro) o Hetaera (La prostituta). Amb Novi es veu una gran influència per part de Plaute per la seva comicitat sense rerefons moralitzador. Un fragment de Novi:

"quin ploras, pater?

mirum ni cantem: condenatus sum."

-Per què plores, pare?

-T'estranya que no canti? M'han condemnat a mort.

Referències[modifica]

  1. LÓPEZ, Aurora. Comedia romana (en castellà). Akal, p. 287. 
  2. CORONEL, Marco Antonio. La sática latina (en castellà). Sintesis, p. 18. 
  3. LÓPEZ, Aurora. Comedia romana (en castellà). Akal, p. 292. 
  4. CODOÑER, Carmen. Historia de la literatura latina (en castellà). Catedra, p. 44. 

Bibliografia[modifica]

  • CODOÑER MERINO, Carmen. Historia de la literatura latina. 2011. Madrid: Catedra.
  • LÓPEZ, Aurora / POCIÑA, Andrés. Comedia romana. 2007. Madrid: Akal.
  • CORONEL RAMOS, Marco Antonio. La sátira latina. 2002. Madrid. Síntesis.