Vés al contingut

Cyanoramphus cookii

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuCyanoramphus cookii Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Dades
Edat màxima14 anys Modifica el valor a Wikidata
Cries5 Modifica el valor a Wikidata
Incubació de l'ou21 dies Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdrePsittaciformes
FamíliaPsittacidae
GènereCyanoramphus
EspècieCyanoramphus cookii Modifica el valor a Wikidata
(G. R. Gray, 1859) Cyanoramphus cookii Modifica el valor a Wikidata
Nomenclatura
Sinònims
Cyanoramphus novaezelandiae cookii Modifica el valor a Wikidata
ProtònimPlatycercus cookii Modifica el valor a Wikidata
Distribució
Endèmic de

Cyanoramphus cookii (cotorra de l'illa de Norfolk)[1] és una espècie d'ocell de la família dels psitàcids endèmic dels boscos de l'illa Norfolk (Austràlia).[2]

Descripció

[modifica]

Cyanoramphus cookii és un lloro verd de mida mitjana i gruixut amb el front vermell brillant i una línia trencada a través de l'ull. Fixeu-vos també en el folre de les ales de color blau elèctric. És un dels dos únics lloros de l'illa Norfolk; compareu-lo amb un exemplar immadur de cotorra de Pennant (Platycercus elegans) que té la cua molt més llarga i la coloració general és diferent. Habita els boscos nadius que queden de l'illa Norfolk. Emet crits nasals sorollosos. Anteriorment era molt rar, però la gestió activa de la conservació n'ha restaurat el nombre.[3]

Taxonomia

[modifica]

George Robert Gray la va descriure l'any 1859 com a Platycercus cookii, a partir d'un exemplar del museu de William Bullock, i el va registrar com a originari de Nova Zelanda.[4] El nom de l'espècie honra a James Cook, que va informar de la presència de l'espècie a l'illa Norfolk quan hi va desembarcar el 1774, assenyalant que era el mateix que el que es trobava a Nova Zelanda.[5] El 1862, Gray va descriure un exemplar de l'illa Norfolk com a Platycercus rayneri, recollit per un tal Sr. Rayner.[6] El 1891, l'ornitòleg italià Tommaso Salvadori va confirmar que els dos tàxons eren sinònims i procedents de l'illa Norfolk.[7]

Durant molt de temps es va considerar una subespècie de la cotorra front-roja (C. novaezelandiae) de Nova Zelanda. Els ornitòlegs Alfred North (1893) i Graeme Phipps (1981) van observar que la cotorra de l'illa de Norfolk era significativament més grossa que la front-roja. Phipps va afegir que calia investigar més sobre el seu estat i conservació.[8] L'anàlisi d'ADN del 2001 va mostrar que era una branca primerenca de les altres cotorres del gènere Cyanoramphus, amb només C. saisseti de Nova Caledònia i la de les Chatham (C. forbesi) més divergents.[9]

El Termcat no li adjudica un nom comú oficial en català donat que es basa en la taxonomia del Manual del ocells del món (HBW) i BirdLife International[10] i aquests consideren Cyanoramphus cookii una subespècie de la cotorra front-roja (Cyanoramphus novaezelandiae cookii).[2]

Tanmateix, com que no va ser complerta la reconstrucció filogenètica de tot el gènere Cyanoramphus mitjançant seqüències d'ADN, la classificació de les espècies s'ha de considerar provisional.

Distribució i hàbitat

[modifica]
Cyanoramphus cookii al Parc Nacional de l'Illa Norfolk, any 2011
Cyanoramphus cookii, Parc Nacional de l'Illa Norfolk 2011.

Originalment es trobava a tota l'illa Norfolk (de la qual és endèmica), però va desaparèixer de gran part de l'àrea de distribució fins que el 1908 es va restringir al bosc al voltant del Mont Pitt, a l'extrem nord-oest de l'illa. Els hàbitats naturals són la selva tropical autòctona, des de la qual s'aventura a les plantacions i horts dels voltants.[11]

Dieta

[modifica]

Les llavors constitueixen més de la meitat de la dieta, sobretot a l'hivern. Cinc espècies constitueixen el 85% de la mateixa, incloent-hi l'araucària de Norfolk (Araucaria heterophylla), la palmera Rhopalostylis baueri, la Dodonaea viscosa, així com l'olivera africana introduïda (Olea europaea subsp. cuspidata) i la guaiaba Psidium cattleyanum.[12]

Amenaces

[modifica]

Abans era una espècie comuna, tanmateix, havia disminuït a menys de 50 ocells a finals de la dècada de 1970. Els factors que contribueixen al declivi inclouen la pèrdua d'hàbitat, en particular d'arbres grossos i vells amb forats adequats per a la cria, la mort d'ous i cries depredades per rates i gats, els trets dels primers colonitzadors i la competència pels llocs de nidificació per part de la cotorra de Pennant (Platycercus elegans) i estornells comuns introduïts. El 1983 es va iniciar un programa de cria en captivitat. Tot i que no va tenir èxit, va despertar l'interès pel destí de l'ocell entre la gent de l'illa Norfolk.[13]

Entre el 1987 i el 2000, un esforç concertat per reduir les poblacions de rates i gats mitjançant trampes i la construcció de caixes niu dissenyades per mantenir fora les rates va augmentar el nombre de lloros, amb uns 250 joves que van arribar a ser volanders. Tanmateix, el nombre total d'exemplars era difícil d'avaluar i es va plantejar la preocupació entre el 2009 i el 2012 que pogués estar disminuint de nou. Un cens del 2009 va estimar un recompte de 240 ocells.[13]

Només es troba al Parc Nacional de l'Illa Norfolk i els voltants.

Referències

[modifica]
  1. Collar, Nigel; Christie, David; Boesman, Peter F. D.; Sharpe, Christopher J. Norfolk Island Parakeet (Cyanoramphus cookii) (en anglès). Cornell Lab of Ornithology, 2023-10-24. DOI 10.2173/bow.noipar1.01.1.
  2. 1 2 «2024 Citation & Downloadable Checklists». Clements Checklist. [Consulta: 29 novembre 2025].
  3. «cotorra de l'illa de Norfolk - eBird». [Consulta: 7 desembre 2025].
  4. Gray, George Robert. Sect. II: Psittacidae. pt.3, 1855, p. 13 (List of the Specimens of Birds in the Collection of the British Museum).
  5. Gray, Jeannie; Fraser, Ian. Australian Bird Names: A Complete Guide. Collingwood, Victoria: Csiro Publishing, 2013, p. 142. ISBN 978-0-643-10471-6.
  6. Gray, George Robert «XXVI.—A List of the Birds of New Zealand and the adjacent Islands» (en anglès). Ibis, 4, 3, 7-1862, p. 214–252. DOI: 10.1111/j.1474-919X.1862.tb07491.x. ISSN: 0019-1019.
  7. Salvadori, Tommaso. Catalogue of the Psittaci, or Parrots. Vol 20, 1891, p. 584–585 (British Museum).
  8. Phipps, Graeme. «The Kakarikis» (PDF) p. 126–139. Australian Aviculture, 1981. [Consulta: 7 desembre 2025].
  9. Boon, W. M.; Kearvell, J. C.; Daugherty, C. H.; Chambers, G. K. «Molecular systematics of New Zealand Cyanoramphus parakeets: conservation of Orange-fronted and Forbes' Parakeets» (en anglès). Bird Conservation International, 10, 3, 9-2000, p. 211–239. DOI: 10.1017/S0959270900000198. ISSN: 0959-2709.
  10. «Red-fronted Parakeet Cyanoramphus Novaezelandiae Species Factsheet» (en anglès). BirdLife International. [Consulta: 7 desembre 2025].
  11. Higgins, P.J.. Handbook of Australian, New Zealand & Antarctic birds. Melbourne ; Nova York: Oxford University Press, 1990, p. 477. ISBN 978-0-19-553068-1.
  12. Waldmann, Amy. Foraging ecology of the world's only population of the critically endangered Tasman parakeet (Cyanoramphus cookii), on Norfolk Island : a thesis presented in partial fulfilment of the requirements for the degree of Master of Science in Conservation Biology at Massey University, Auckland, New Zealand (tesi) (en anglès). Massey University, 2016.
  13. 1 2 Recovering Australian threatened species: a book of hope. Clayton South, VIC, Australia: CSIRO Publishing, 2018, p. 105–114. ISBN 978-1-4863-0741-8.