Der Zwerg

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Musical note nicu bucule 01.svgEl nan
Zemlinsky.jpg
Títol original Der Zwerg
Compositor Alexander von Zemlinsky
Llibretista Georg C. Klaren
Llengua original Alemany
Font literària The Birthday of the Infanta d'Oscar Wilde
Època composició 1919-1921
Actes Un
Catalogació Op. 17
Durada 90'[1]
Estrena absoluta
Data estrena 28 maig 1922
Escenari Staatstheater de Colònia
Director Otto Klemperer
Personatges i creadors
  • Donna Clara, la infanta (soprano) - Erna Schröder
  • Ghita, la seva servent (soprano) - Käthe Herwig
  • Don Estoban, el camarlenc (baix) - Hubert Mertens
  • El nan (tenor) - Karl Schröder
  • Primera donzella (soprano) - Hedwig Werle
  • Segona donzella (contralt) - Hedwig Hertel
  • Tercera donzella (contralt) - Agnes Achnitz
  • Amigues de la infanta (sopranos i contralts) - Johanna Klemperer, Else Karsten, Adelheid Wollgarten
Modifica dades a Wikidata

Der Zwerg (El nan) és una òpera en un acte d'Alexander von Zemlinsky sobre un llibret de Georg C. Klaren, basat en The Birthday of the Infanta d'Oscar Wilde. L'obra va ser composta entre el 1919 i el 1921. L'estrena va ser dirigida per Otto Klemperer el 28 de maig de 1922 al Staatstheater de Colònia.

Der Zwerg és un miserable i masoquista autoretrat d'un artista. La força tràgica de l'obra és el tractament cruel d'una criatura repulsiva, però de cor tendre conegut simplement com «el Nan».[2] Un nan viu com a regal d'aniversari per a una princesa és l'argument tant original com macabra de l'òpera. Però el nan no s'adona que tothom el considera molt lleig. Ell pensa que és un valent cavaller que pot guanyar l'amor de la bella princesa. En un primer moment la seva innocència delecta la princesa. Però les seves atraccions aviat s'esvaeixen: la princesa s'encarrega que el nan es vegi a si mateix en un mirall i així aconseguir una fatal consciència de si mateix.[3]

És la més remarcable de les vuit òperes que va escriure Zemlinsky.[4] L'obra dura menys de 90 minuts, i normalment s'interpreta amb una altra òpera en un acte, sovint amb la seva òpera anterior Eine florentinische Tragödie.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Alexander von Zemlinsky, el compositor

Zemlinsky va demanar el 1911 a Franz Schreker, compositor que s'escrivia els seus propis llibrets i que havia estat recentment treballant en la seva versió de ballet del conte d'Oscar Wilde The Birthday of the Infanta, que li prepararés un llibret sobre «el drama d'un home lleig». Schreker va començar a treballar en un llibret que al final va decidir utilitzar-lo ell mateix per posar-hi música, Die Geizeichneten. Com a compensació, li va preparar un altre llibret basat en The Masque of the Red Death d'Edgar Allan Poe, que Zemlinsky va rebutjar.[5]

Però en última instància va ser el dramaturg menor Georg Klaren, després de preparar la monografia Geschlecht und Charakter, sobre el volàtil i misogin Otto Weininger, que va adaptar la història de Wilde, de manera que el caràcter del nan s'assemblés al de Zemlinsky i el de la jove infanta exemplifiqués la personificació més cruel de la condició de dona. El mig nan ara porta orígens nobles i és un músic famós. L'òpera es va convertir en un dels molts treballs incòmodament íntims com Der Traumgörge i Die Seejungfrau, que retraten el cop dur que va rebre Zemlinsky quan la seva estimada, Alma Schindler, es va casar amb Gustav Mahler el 1902.[2] Alma havia sigut alumna de composició de Zemlinsky, admirava la seva música i la seva intel·ligència i estava fascinada pel seu magnetisme eròtic. Van mantenir una història d'amor tempestuosa que va quedar escrita al diari d'Alma, on s'hi reflecteix com va començar («Alex, el meu Alex. Et vull com a font baptismal. Aboca tota la teva abundància dins meu»)[6] i com va acabar («era un gnom horrible»).[3]

Alma Mahler. El rebuig que Zemlinsky va patir d'ella va inspirar aquesta òpera

Així doncs, l'òpera està altament personalitzada i es converteix en una al·legoria de les relacions d'amor fallides del compositor, però en la qual les coordenades del desig es distorsionen a través d'una fantasia. Zemlinsky no era aliè a aquesta idea; la seva anterior òpera Der Traumgörge va establir les bases sobre les quals es va basar al llarg de la seva carrera. El personatge principal d'aquesta òpera -el pagès Görge- viu per la màxima que Träume mussen lebendig werden (Els somnis s'han de convertir en realitat).[2]

Alguns amics i coneguts no necessàriament varen compartir l'entusiasme de Zemlinsky per a aquest «drama de l'home lleig», sobretot perquè Georg C. Klaren, el llibretista, havia representat el paper principal fàcil d'identificar amb una figura tan a prop del model dels seus propis trets físics, i temien que Zemlinsky s'exposaria al ridícul públic.[1]

Que el llibretista, George Klaren, es va inspirar en un relat d'Oscar Wilde no impedeix que es tracti d'una nova variació sobre el tema que ja havia arrodonit Rainer Maria Rilke en El Rei Bohusch, un dels Relats de Praga, on apareix ja perfilat psicològicament un nan amb el seu corresponent amor impossible. I és probable que al compositor li rondés al cap, en lloc de la d'una infanta espanyola, la imatge d'aquella Alma a la qual van estimar tots els homes que eren algú a la Viena de la seva època. Aquesta vegada el nan ha d'experimentar el seu enamorament, el seu desig d'expandir-se i el seu fracàs en un palau reial, envoltat del seguici que acompanya la dolça i cruel infanta, per a qui ell és tot just un bufó. La seva mort es produirà davant el mirall en el qual per primera vegada veu reflectida la seva espantosa imatge, la qual cosa quadra molt bé amb uns temps que també caminaven agitats a causa de la psicoanàlisi.[7]

Zemlinsky és el més pur enllaç entre Mahler i Schönberg. D'aquest últim en va ser professor. I en relació amb el primer tenim a l'únic director austríac a qui va convidar Mahler per estrenar una òpera a l'Òpera de Viena. També va ser un director d'orquestra molt respectat en la seva època.[8]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Otto Klemperer va dirigir l'estrena a Colònia

El 3 de maig de 1921, Alexander Zemlinsky va rebre el següent telegrama: «Hem llegit la seva òpera el nan amb gran gaudi colònia està disposada a acceptar els drets exclusius per a la presentació mundial estaria disposat a confiar el seu treball a Klemperer».[1] Der Zwerg va ser estrenada un any després, el 28 de maig de 1922 a Colònia sota la direcció d'Otto Klemperer. Durant aquesta època de canvi, el públic va mostrar un entusiasme creixent per la Zeitoper (òpera de l'època), el neoclassicisme i la Nova Objectivitat.[1] Aparentment exagerada, la música romàntica tardana de Der Zwerg va començar a perdre popularitat. Després d'una sèrie d'actuacions, l'obra va desaparèixer dels escenaris durant mig segle i només va fer un retorn triomfal als programes de concerts el 1981, juntament amb Eine florentinische Tragödie.[1]

Va ser redescoberta el 1981 en una producció molt admirada de l'Òpera Estatal d'Hamburg, que va recórrer diversos teatres i es va enregistrar, amb diferents orquestres, encara que amb el mateix elenc i director Gerd Albrecht.[9]

Argument[modifica | modifica el codi]

Lloc i època de l'acció: la cort espanyola, època indeterminada.

La Infanta rep un nan deforme entre els regals pel seu divuitè aniversari. El bufó no és conscient de la seva deformitat. Es creu un gran cavaller i en una burla cruel, les dames de la Infanta l'animen a cantar. La mateixa infanta li demana que canti per a ella premiant-lo amb una rosa i ballant amb ell, amb el que el nan imagina que ha conquistat el cor de la princesa.

Una de les dames de la Infanta es compadeix del nan i vol posar fi a la situació, però no s'atreveix a revelar al nan la realitat de la seva lletjor. Tot sol a la sala del tron, el nan ensopega amb una cortina que, en desprendre's, deixa al descobert un gran mirall. Desesperat pel rebuig, el seu cor es trenca i mor, desolat.[10]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Der Zwerg té certes semblances musicals amb Turandot de Puccini, encara que en realitat Zemlinksy va acabar la partitura el 1919 i la va anar orquestrant fins al 1921, mentre que l'òpera de Puccini va ser acabada el 1924. Té una brillant qualitat expressionista marcada per freqüents canvis bruscos d'estat d'ànim, i una certa manca de musicalitat en comparació amb Turandot, i també els seus leitmotivs són fàcilment identificables. Igualment es podrien identificar altres influències com la de Richard Strauss a L'Helena egípcia, especialment en els passatges corals que semblen imitar els follets alegres de Strauss, però en realitat Helena no va ser escrita fins al 1928, així que sembla també en aquest cas l'obra de Zemlinsky és original. L'òpera té una naturalesa volàtil i uns interludis molt lírics. La seva invenció en l'orquestració inclou una mandolina, arpes i trompetes estridents per equilibrar les cordes que toquen extremadament emocionades.[11]

La crueltat de la Infanta i de les dames de la seva cort ve definida per melodies diatòniques, per instruments freds com la celesta, mentre que El nan i la compassiva Ghita, es mouen amb un cromatisme molt expressiu i melodies carregades de sentiment; un eclecticisme que evidencia riquesa de solucions i no manca de recursos.[12]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

  • James Conlon (director), amb Soile Isokoski - Donna Clara; Iride Martinez - Ghita; Andrew Collis - Don Estoban; David Kuebler - Der Zwerg; Juanita Lascarro - Erste Zofe/First Maid; Machiko Obata - Zweite Zofe/Second Maid; Anne Schwanewllms - Dritte Zofe/Third Maid; Natalle Karl - Erste Gespielin/First Playmate; Natalle Karl - Zweite Gespielin/Second Playmate; Martina Rüping - Zweite Gespielin/Second Playmate. Febrer 1996, Colònia, stereo. DDD. EMI CLASSICS 7258752[11]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Edició crítica d'Antony Beaumont» (en anglès). Universal Edition. [Consulta: 11 juliol 2016].
  2. 2,0 2,1 2,2 Smith, Kenneth M. «Lacan, Zemlinsky, and Der Zwerg:Mirror, metaphor,and fantasy» (en anglès). Portale di varia cultura. [Consulta: 10 juliol 2016].
  3. 3,0 3,1 «Ressenya» (en anglès). operamrhein. [Consulta: 11 juliol 2016].
  4. Staines, 2010, p. 642.
  5. Gorrell, 2002, p. 95.
  6. «Biografia d'Alma Mahler» (en anglès). alma-mahler. [Consulta: 12 juliol 2016].
  7. Martín Largo, José Ramón. «Amor y muerte de un enano» (en castellà). Filomusica. [Consulta: 11 juliol 2016].
  8. Iberni, Luis G. «Entrevista a James Conlon» (en castellà). El Cultural. [Consulta: 11 juliol 2016].
  9. Oliver, Michael. «Ressenya» (en anglès). Gramophone. [Consulta: 10 juliol 2016].
  10. «Resum de l'òpera» (en castellà). Andalunet. [Consulta: 11 juliol 2016].
  11. 11,0 11,1 Moore, Ralph. «Ressenya del disc d'Emi Classics» (en anglès). musicweb. [Consulta: 11 juliol 2016].
  12. «Història de l'òpera» (en castellà). Ópera XXI. [Consulta: 11 juliol 2016].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]