Der Zwerg
| Forma musical | òpera  |
|---|---|
| Compositor | Alexander von Zemlinsky |
| Llibretista | Georg C. Klaren |
| Llengua | alemany |
| Creació | 1919-1921 |
| Direcció | Otto Klemperer |
| Publicació | segle XX |
| Parts | Un |
| Catalogació | Op. 17 |
| Opus | 17 |
| Durada | 90'[1] |
| Personatges |
|
| Estrena | |
| Escenari | Òpera de Colònia, |
  | |
Der Zwerg (El nan) és una òpera en un acte d'Alexander von Zemlinsky sobre un llibret de Georg C. Klaren, basat en The Birthday of the Infanta d'Oscar Wilde. L'obra va ser composta entre el 1919 i el 1921. L'estrena va ser dirigida per Otto Klemperer el 28 de maig de 1922 a l'Òpera de Colònia.[2]
Der Zwerg és un miserable i masoquista autoretrat d'un artista. La força tràgica de l'obra és el tractament cruel d'una criatura repulsiva, però de cor tendre conegut simplement com «el Nan».[3] L’òpera presenta un argument tan original com macabre: un nan és regalat a una princesa per al seu aniversari. El nan, inconscient del rebuig general pel seu aspecte, es veu a si mateix com un valent cavaller capaç de conquerir l’amor de la princesa. Inicialment, la seva innocència li desperta simpatia, però aviat la fascinació de la princesa s’esvaeix: ella el fa mirar-se en un mirall, induint-li una tràgica consciència de la seva pròpia realitat. [4]
És la més remarcable de les vuit òperes que va escriure Zemlinsky.[5] Dura menys de 90 minuts, i normalment s'interpreta amb una altra òpera en un acte, sovint amb la seva òpera anterior Eine florentinische Tragödie.
Origen i context
[modifica]El 1911, Zemlinsky va sol·licitar a Franz Schreker, compositor i llibretista que recentment havia adaptat en ballet el conte d'Oscar Wilde The Birthday of the Infanta, que escrivís un llibret sobre «el drama d’un home lleig». Schreker va començar a desenvolupar el text, però finalment el va retenir per a la seva pròpia òpera, Die Gezeichneten. Com a compensació, va elaborar un altre llibret inspirat en The Masque of the Red Death d'Edgar Allan Poe, que Zemlinsky va rebutjar.[6]
Finalment, el dramaturg menys conegut Georg Klaren, després d’haver analitzat el volàtil i misogin Otto Weininger a la seva monografia Geschlecht und Charakter, va adaptar la història de Wilde de manera que el nan reflectís trets de Zemlinsky i la jove infanta encarnés la representació més cruel de la feminitat. Així, el personatge del mig nan va adquirir orígens nobles i la condició de músic famós. L’òpera es va sumar als treballs íntims i conflictius de Zemlinsky, com Der Traumgörge i Die Seejungfrau, que reflecteixen el dolor que li va causar la pèrdua d’Alma Schindler quan es va casar amb Gustav Mahler el 1902.[3] Alma, alumna de composició de Zemlinsky, admirava la seva música i la seva intel·ligència, i quedà capturada pel seu magnetisme. La seva intensa relació es documenta en el diari d’Alma, on escriu: «Alex, el meu Alex. Et vull com a font baptismal. Aboca tota la teva abundància dins meu».[7] i com va acabar («era un gnom horrible»).[4]
D’aquesta manera, l’òpera adquireix un caràcter profundament autobiogràfic, convertint-se en una al·legoria de les frustracions amoroses de Zemlinsky, on els desitjos i les seves coordenades es transformen en fantasia. Aquesta concepció no era nova per al compositor: la seva òpera precedent, Der Traumgörge, ja havia establert els fonaments temàtics i estètics que continuaria explorant. El protagonista de Der Traumgörge, el pagès Görge, encarna la màxima del compositor: Träume müssen lebendig werden (Els somnis s’han de fer realitat), un principi que guia la trajectòria dels seus personatges i la seva exploració del desig i la realitat.[3]
Certament, alguns amics i col·legues de Zemlinsky van mostrar reticències davant del projecte «drama de l’home lleig», en gran part perquè el llibret de Georg C. Klaren feia que el protagonista fos fàcilment identificable amb el mateix compositor. Aquesta proximitat personal i física generava temors que Zemlinsky pogués quedar exposat al ridícul davant del públic.[1]
Tot i que George Klaren es va basar en un relat d’Oscar Wilde, l’òpera de Zemlinsky pot considerar-se una relectura original d’un tema que ja havia explorat Rainer Maria Rilke en El Rei Bohusch, un dels Relats de Praga, on un nan experimenta un amor impossible. És probable que, en lloc de la infanta espanyola de Wilde, el compositor tingués al cap la figura d’Alma, musa de la Viena de la seva època i objecte de desig de molts homes influents. En aquesta versió, el nan viu el seu enamorament i desig d’ascendir socialment, però fracassa davant un palau reial i el seguici de la infanta, que el tracta només com un bufó. La seva mort es produeix davant d’un mirall on s’adona de la seva imatge espantosa, un element que encaixa amb la sensibilitat de l’època marcada per la psicoanàlisi.[8]
Zemlinsky constitueix un vincle directe entre Gustav Mahler i Arnold Schönberg, havent estat alumne d’aquest últim. La seva relació amb Mahler es concreta en l’excepcional distinció d’haver estat l’únic director austríac convidat per Mahler a estrenar una òpera a l'Òpera de Viena. Paral·lelament, la seva trajectòria com a director d’orquestra el va consolidar com una figura molt respectada dins del panorama musical del seu temps.[9]
Representacions
[modifica]
El 3 de maig de 1921, Alexander Zemlinsky va rebre un telegrama que confirmava l’interès de Colònia per la seva òpera El nan: «Hem llegit la seva òpera El nan amb gran gaudi, Colònia està disposada a acceptar els drets exclusius per a la presentació mundial, estaria disposat a confiar el seu treball a Klemperer».[1]
Der Zwerg es va estrenar finalment el 28 de maig de 1922 a Colònia sota la direcció d'Otto Klemperer. En aquell període, el públic mostrava un creixent entusiasme per la Zeitoper (òpera de l’època), el neoclassicisme i la Nova Objectivitat.[1] Tot i això, la música romàntica tardana de l’obra va començar a perdre popularitat, i després d’una sèrie limitada d’actuacions, Der Zwerg va desaparèixer dels escenaris durant aproximadament cinquanta anys, fins al seu retorn triomfal en concerts el 1981, conjuntament amb Eine florentinische Tragödie.[1]
L’òpera va ser redescoberta el 1981 amb una producció molt valorada de l’Òpera Estatal d'Hamburg, que va recórrer per diversos teatres i va ser enregistrada amb diferents orquestres, conservant, però, el mateix elenc i la direcció de Gerd Albrecht.[10]
Argument
[modifica]Lloc i època de l'acció: la cort espanyola, època indeterminada.
En el festeig del divuitè aniversari de la Infanta, entre els obsequis figura un nan deforme que és presentat com una curiositat viva. Ell, incapaç de percebre la seva pròpia lletjor, es té per un heroi cortesà. Les dames de companyia, divertides per la situació, l’empenyen a mostrar els seus dots de cantor. La Infanta, malcriada i mancada d’empatia, s’hi afegeix i l’encoratja amb una rosa i uns passos de dansa, gestos que el protagonista interpreta, innocentment, com una declaració d’afecte.
Ghita, més sensible que la resta de la cort, percep la crueltat del joc i intenta aturar-lo, però no gosa explicar al nan la veritable naturalesa del seu aspecte. Quan el seguici abandona la sala del tron per passejar pels jardins, el nen queda sol i, en topar amb una cortina, fa caure el vel que ocultava un mirall de grans dimensions. Davant del reflex inesperat, la consciència de la seva deformitat l’esclafa i un crit esfereïdor omple l’estança. La Infanta, impassible, li confirma que mai ha vist en ell res més que una distracció efímera. El desengany és massa profund: el nan cau fulminat pel pes del dolor. La princesa, indiferent, reprèn tot seguit els seus passatemps al jardí, buscant nous entreteniments.[11][2]
Anàlisi musical
[modifica]Der Zwerg presenta afinitats sonores amb Turandot de Puccini, malgrat que el calendari compositiu desmenteix qualsevol influència directa: Zemlinsky va concloure la partitura el 1919 i en va completar l’orquestració entre 1920 i 1921, mentre que l’òpera pucciniana no es va donar per acabada fins al 1924. L’obra es caracteritza per un expressionisme lluminós, sustentat en viratges anímics sobtats i en una línia vocal menys pròxima al lirisme expansiu de Turandot. Els seus leitmotiv apareixen amb nitidesa, configurant un teixit temàtic fàcilment recognoscible. Dins el llenguatge de Zemlinsky també s’han assenyalat paral·lelismes amb Die Ägyptische Helena de Richard Strauss, sobretot en els passatges corals que evoquen l’alegria capriciosa pròpia d’algunes pàgines straussianes. Amb tot, Helena no veuria la llum fins al 1928, de manera que aquesta coincidència estilística s’ha d’interpretar més aviat com una convergència estètica que no pas com un préstec. L’òpera destaca per una personalitat inestable i capritxosa, alternant episodis d’alta tensió emocional amb interludis marcats per un lirisme refinat. En l’orquestració, Zemlinsky fa gala d’una imaginació viva i precisa, incorporant mandolina, arpes i fanfàrries de trompetes molt penetrants per contrapesar un conjunt de cordes d’una intensitat gairebé incandescents.[12]
La caracterització musical dels personatges presenta un contrast sistemàtic basat en criteris intervàl·lics, tímbrics i expressius. La figura de la Infanta, així com la de les dames que conformen el seu seguici, s’associa a línies melòdiques estrictament diatòniques i a una paleta instrumental d’aspecte gèlid, en què destaquen timbres metàl·lics i cristal·lins com els de la celesta. En oposició, el nan i la figura empàtica de Ghita són definits per un ús intensiu del cromatisme, que els confereix una major flexibilitat expressiva i un traç melòdic d’elevada càrrega afectiva. Aquest contrast converteix l’obra en un exemple representatiu d’eclecticisme, en què la diversitat de recursos desplegats palesa una notable capacitat d’integració de procediments diversos.[13]
Enregistraments
[modifica]- James Conlon (director), amb Soile Isokoski - Donna Clara; Iride Martinez - Ghita; Andrew Collis - Don Estoban; David Kuebler - Der Zwerg; Juanita Lascarro - Erste Zofe/First Maid; Machiko Obata - Zweite Zofe/Second Maid; Anne Schwanewllms - Dritte Zofe/Third Maid; Natalle Karl - Erste Gespielin/First Playmate; Natalle Karl - Zweite Gespielin/Second Playmate; Martina Rüping - Zweite Gespielin/Second Playmate. Febrer 1996, Colònia, stereo. DDD. EMI CLASSICS 7258752.[14]
Referències
[modifica]- 1 2 3 4 5 «Edició crítica d'Antony Beaumont» (en anglès). Universal Edition. Arxivat de l'original el 26 de febrer 2021. [Consulta: 11 juliol 2016].
- 1 2 Batta, 1999, p. 859.
- 1 2 3 Smith, Kenneth M. «Lacan, Zemlinsky, and Der Zwerg:Mirror, metaphor,and fantasy» (en anglès). Portale di varia cultura. [Consulta: 10 juliol 2016].
- 1 2 «Ressenya» (en anglès). operamrhein. Arxivat de l'original el 23 de setembre 2016. [Consulta: 11 juliol 2016].
- ↑ Staines, 2010, p. 642.
- ↑ Gorrell, 2002, p. 95.
- ↑ «Biografia d'Alma Mahler» (en anglès). alma-mahler. [Consulta: 12 juliol 2016].
- ↑ Martín Largo, José Ramón. «Amor y muerte de un enano» (en castellà). Filomusica. [Consulta: 11 juliol 2016].
- ↑ Iberni, Luis G. «Entrevista a James Conlon» (en castellà). El Cultural. [Consulta: 11 juliol 2016].
- ↑ Oliver, Michael. «Ressenya» (en anglès). Gramophone. [Consulta: 10 juliol 2016].
- ↑ «Resum de l'òpera» (en castellà). Andalunet. [Consulta: 11 juliol 2016].
- ↑ Moore, Ralph. «Ressenya del disc d'Emi Classics» (en anglès). musicweb. [Consulta: 11 juliol 2016].
- ↑ «Història de l'òpera» (en castellà). Ópera XXI. [Consulta: 11 juliol 2016].
- ↑ International, MusicWeb. «ZEMLINSKY - Der Zwerg EMI Classics 7258752 [RMo : Classical Music Reviews - June 2013 MusicWeb-International]». [Consulta: 20 juliol 2022].
Bibliografia
[modifica]- Batta, András. Ópera: compositores, obras, intérpretes. Trucatriche, 1999. ISBN 978-3-8290-2830-1.
- Gorrell, Lorraine. Discordant Melody: Alexander Zemlinsky, His Songs, and the Second Viennese School. ABC-CLIO, 2002. ISBN 978-0-313-32366-9.
- Staines, Joe. The Rough Guide to Classical Music. Rough Guides Limited, 2010. ISBN 978-1-84836-677-0.