Dikh-Tau
| ||||
| Tipus | Muntanya  | |||
|---|---|---|---|---|
| Part de | Els Set Segons Cims | |||
| Localització | ||||
| Continent | Europa | |||
| Entitat territorial administrativa | Kabardino-Balkària (Rússia) | |||
| ||||
| Serralada | serralada Bokovoi | |||
| Dades i xifres | ||||
| Altitud | 5.204 m | |||
| Prominència | 2.002 m | |||
| Isolament | 64 km | |||
| Material | granit | |||
El Dikh-Tau o Dikhtau (karatxai-balkar: Дых тау, Dikh-Tau; rus: Дыхта́у, Dikhtau) és una muntanya situada a la República de Kabardino-Balkària (Rússia). El seu cim es troba a uns 5 quilòmetres de la frontera entre Rússia i Geòrgia. Amb 5.205 m d'altitud, és el segon cim més alt del Caucas i d'Europa, després de l'Elbrús.
El seu nom prové de l'expressió turquesa «dik dagh» que significa muntanya dentada.
La muntanya, junt amb el Kóixtan-Tau (5152 m), que es troba a uns sis quilòmetres a l'est, marca els 'germans de Bezingui', que formen l'extrem occidental de la cadena nord de Bezingui. El Dikhtau va ser escalat per primera vegada el 1888 per Albert Mummery[1] i el seu guia de muntanya suís Heinrich Zurfluh de Meiringen; el mateix any va seguir una expedició de John Cockin, Holder, H. Woolley i Ulrich Almer.[2]
La ruta original per la carena sud-oest ja no s'acostuma a seguir, perquè actualment la ruta normal puja per la carena nord (amb grau de dificultat 4B a l'escala russa). L'ascens al Dikhtau suposa un alt nivell de dificultat dins del repte dels Set Segons Cims, l'ascens a les segones muntanyes més altes dels set continents.
El massís està protegit per la reserva natural d'alta muntanya de Kabardino-Balkària. Entre les espècies característiques de la zona es troben les àguiles daurades.
Accés[modifica]
S'accedeix a Dikhtau des del nord (Rússia). Es pot arribar al poble de Bezingui des de Nàltxik a Kabardino-Balkària amb un transport públic poc freqüent, aquí cal contractar un vehicle 4 per 4. D'aquesta manera s'arriba al Campament Alpí de Bezingui a 2180 m. A partir d'aquí, es triguen 2 dies més fins a arribar a la base de la pujada.[3]
Rutes d'escalada[modifica]
Aquest és un dels grans cims caucàsics, davant del magnífic mur de Bezingui a través de la glacera Bezingui. El primer ascens el 1888 per Mummery i Zarfluh va ser un èxit important en aquell moment. El seu recorregut per la carena sud-oest ja no s'utilitza com a ruta normal que ara és la carena nord qualificada 4B (graduació russa).
A partir de Misses Kosh, la carena es guanya primer creuant la cresta occidental de Misses-Tau i continuant fins al bivac rus situat a una glacera penjada que baixa de la cresta nord del Dikhtau, a 4 hores de Misses-Kosh. Una vegada que es guanya una osca entre Misses-Tau i Dikhtau, la cresta nord es continua fins al cim. A 2 dies del bivac rus, hi ha diversos bivacs ben situats a la cresta nord. Detalls i mapa Arxivat 2016-03-04 a Wayback Machine.
Cartografia[modifica]
Es poden trobar a Internet mapes d'origen militar soviètic. Són en ciríl·lic. Dos mapes cobreixen la zona.[4]
Referències[modifica]
- ↑ Photo of Dych Tau in: A. F. Mummery: My climbs in the Alps and Caucasus. Publisher T. F. Unwin London; C. Scribner's sons New York, 1895
- ↑ Douglas William Freshfield. The Exploration of the Caucasus (en alemany). 19 f.. Adegi Graphics, 2000. ISBN 9781402186530. [Consulta: 26 d'Agost del 2010].
- ↑ Robin Collomb and Andrew Wielochowski. Caucasus from Elbrus to Kazbek [mapa], 1st edició, 1:200,000 with general information, Map Guides. Cartografia de EWP. (1993) ISBN 0-906227-54-2.
- ↑ EWP/WCP. Map and Guide to the Caucasus: Bezingi, Bashil, Adaikhokh [mapa], 1st edició, 1:100,000 with mountaineering information. Cartografia de EWP. (1994) ISBN 0-906227-53-4.
Bibliografia[modifica]
- Douglas William Freshfield: The exploration of the Caucasus. Volum I. Amb il·lustracions de Vittorio Sella. Publicador: Edward Arnold. Londres i Nova York (1896).
- The exploration of the Caucasus. Volum II. Amb il·lustracions de Vittorio Sella. Publicador: Edward Arnold. Londres i Nova York (1896) - a Internet Archive - online per a llegir