Editorial Montaner i Simón

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Editorial Montaner i Simón
Domènech.i.Montaner.Editorial.Montaner.i.Simón.1.Barcelona.JPG
Dades bàsiques
Tipus edifici
Arquitecte Lluís Domènech i Montaner
Començament 1885
Construït 1881-1885
Característiques
Estil Modernisme historicista
Ubicació
Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Barcelonès
Municipi Barcelona
Localització Carrer Aragó 255, Eixample de Barcelona

41° 23′ 30″ N, 2° 09′ 49″ E / 41.39167°N,2.16361°E / 41.39167; 2.16361
Bé cultural d'interès nacional
Declaració 1977
Identificador

296-MH

IPAC: 328
Bé d'interès cultural
Declaració 1977
Identificador RI-51-0009738
Intervencions
1980  Restaurat
Modifica dades a Wikidata

L'Editorial Montaner i Simón és un edifici industrial de finals del segle XIX, obra de l'arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner. Va ser projectat el 1879 i construït entre 1881 i 1885 per a allotjar l'empresa editorial que l'hi dóna nom fundada a Barcelona l'any 1861 per Ramon de Montaner i Vila i Francesc Simón i Font.

Està situat al carrer d'Aragó, 255, al barri de l'Eixample de Barcelona. La seva façana es considera la primera de l'Eixample de Barcelona en combinar la utilització del maó vist amb ferro dins del teixit urbà.[1]

L'edifici, catalogat des de 1977 com a Bé Cultural d'Interès Nacional, va ser restaurat i adaptat entre 1987-1990 pels arquitectes Roser Amadó i Cercós, i Lluís Domènech i Girbau per a reconvertir-lo en la Fundació Antoni Tàpies.[2]

Història[modifica | modifica el codi]

L'empresa editorial Montaner i Simón fou fundada a Barcelona l'any 1861 per Ramon de Montaner i Vila i Francesc Simón i Font. Es dedicava especialment a publicar en castellà obres monumentals i de bibliòfil.[3]

El 8 d'octubre de 1879, Francesc Simón va comprar dos solars al carrer d'Aragó de Barcelona amb una superfície total de 1078,33 m² i dos mesos més tard, el 6 de desembre de 1879 va sol·licitar permís per a construir un edifici amb soterrani, planta baixa i pis. D'aquesta mateixa data és el projecte de Domènech, si bé l'autorització és del 6 de març de 1880.[4] Les obres es varen realitzar entre 1881-1885 i la inauguració de l'edifici va ser el 1886.[2] La decisió d'encarregar-li el projecte es considera relacionada amb la relació familiar entre Ramon de Montaner i el jove arquitecte.

L'any 1952 l'empresa fou adquirida per l'editor hispanoamericà José Maria González Porto. L'editorial, on hi van treballar escriptors com Pere Calders o Josep Soler Vidal, entre d'altres,[1] va tancar definitivament el 1981 a causa de dificultats econòmiques.[3] El 1987 es va iniciar un procés de rehabilitació i adaptació per tal d'adequar l'edifici com a Fundació Antoni Tàpies pels arquitectes Roser Amadó i Cercós, i Lluís Domènech i Girbau. Durant el període 2008-2010, la Fundació va estar tancada al públic per a remodelar l'espai expositiu, una tasca duta a càrrec per l'arquitecte Iñaki Ábalos i el seu estudi.[5]

Descripció[modifica | modifica el codi]

Es tracta del primer gran projecte de la producció de Domènech i Montaner, després d'haver construït una casa d'estiueig per a Francesc Simón, un dels propietaris de l'editorial.

Representa una obra cabdal en la trajectòria de Domènech i Montaner, qui el 1878 havia escrit un document de reflexió anomenat "A la recerca d'una arquitectura nacional" emmarcat en el moviment de La Renaixença. En aquest document classificava les tendències entre classicisme, eclecticisme i medievalisme, totes tres caracteritzades pel romanticisme passadista que utilitzava l'arquitectura com a mitjà per a crear ambientacions literàries. Davant aquesta posició, Domènech afirmava voler constituir una nova arquitectura fonamentada en el mitjà físic, geogràfic, de país, amb una voluntat ideològica. Aquests pensaments van ser incorporats per altres arquitectes en unes primeres obres que trencaven amb el passadismes. Les primeres foren: la Casa Vicens, de Gaudí (1878 a 1880); el Biblioteca Museu Víctor Balaguer, a Vilanova i la Geltrú, obra de Josep Fontseré (1882); l'Acadèmia de Ciències, de Domènech i Estapà (1883); les indústries d'Art Francesc Vidal, obra de Josep Vilaseca (1884), i l'Editorial Montaner i Simón, de Domènech i Montaner (1881-1884).[6]

Té una alçada de tres plantes amb una façana amb un conjunt harmònic d'elements verticals i horitzontals.

Façana[modifica | modifica el codi]

Es divideix en tres cossos clarament diferenciats, un de central i dos laterals simètrics. L'entrada principal està flanquejada per dues torres, mentre que els cossos laterals estan dividits per pilastres que segmenten la façana en set vectors verticals.[7]

D'altra banda, la façana es divideix en tres cossos horitzontals formats per les seves tres plantes: a la planta inferior les portes d'accés mantenen la simetria dels tres cossos verticals esmentats, i la resta està formada per un enreixat de ferro; al pis central destaca un cos de grans finestrals d'arc de mig punt; a la planta superior hi ha una línia de finestres corregudes, tres a cada costat del cos central.[7]

Estilísticament, la façana combina influències clàssiques (la porta al centre i els dos cossos laterals simètrics) i musulmans (l'ús del maó sense polir, els elements d'índole mossàrab i la composició geomètrica pròpia de la decoració arabesca).[7]

En el pis superior destaca el fris d'obra decorat amb unes rajoles ornamentals de fons blanc, situat sota la sèrie de finestres corregudes. Fa d'element de transició entre el format de les finestres dels dos pisos: quadrades les superiors i amb corba les del pis inferior.[7]

El coronament de l'edifici és d'inspiració medieval: d'una banda, els petits merlets, que ajuden a reforçar les pilastres i que aquí tenen un valor merament decoratiu; i de l'altra, l'elm i l'àngel trompeter (que Domènech i Montaner ja havia utilitzat en l'enquadernació del Llibre d'Or de la moderna poesia catalana el 1878), una representació simbòlica de la tradició -expressada mitjançant l'elm, que fa referència al passat gloriós de Catalunya com nació- i la modernitat -l'àngel que amb la seva trompeta anuncia l'aparició d'una novetat, un nou llibre.[7]

Així mateix, hi ha una altra sèrie d'elements simbòlics a la façana que emfatitzen la modernitat industrial de l'editorial i la qualitat de les seves produccions: sota l'elm i l'àngel trompeter hi ha tres busts de terracota obra de Nobàs col·locats sobre pilars d'estil clàssic, que representen tres grans figures literàries: Dante, Cervantes i Milton, un homenatge als clàssics que aleshores publicava l'editorial. Quatre plaques acompanyen aquestes escultures i mostren els noms d'autors que van utilitzar tècniques d'impressió per publicar els seus estudis: Malte-Brun, Lafuente, Secchi i un quart que no es coneix (es va perdre a principis del segle XX). Sota les plaques hi ha tres rodes dentades, simbologia de l'època industrial. La roda central conté una àliga sobre un llibre obert, coronada per una estrella, iconografia de l'èxit empresarial.[7]

El text "Editorial Montaner i Simón" apareix en lletres gòtiques decorades amb elements vegetals a l'arquivolta de la porta principal.[7]

La façana que s'observa actualment té algunes diferències amb la projectada inicialment, ja que Domènech i Montaner va decidir modificar el disseny de 1879 quan les obres ja s'havien iniciat. Els canvis estan situats al pis alt, on les columnes de la façana que havien d'ocupar els cossos laterals, varen ser substituïdes per les grans vidrieres. Domènech les va recordar visualment situant un doble llistó de metall que insinua la columna i que a la part superior tenen una forma espiral en ferro fos que simula les volutes dòriques dels capitells d'aquestes columnes simbòliques. L'altre canvi se situa al frontó del cos central que, si ara acaba en forma de merlets, al projecte tenia forma triangular. Tampoc hi figurava la decoració de les rodes dentades i l'estrella.[7]

En l'aspecte tecnològic, aquest edifici és el primer que integra el maó vist i sense polir en el teixit del centre urbà, un material dúctil i lleuger molt utilitzat en l'àmbit industrial, i el ferro, que gràcies a la seva resistència i lleugeresa permet crear espais a les plantes més lliures i més grans. Al costat amb aquests dos materials cal esmentar el vidre, un element que serveix com a tancament i que permet una sèrie de cromatismes que poden apreciar-se en les finestres de la façana, i també és una font de llum natural. Malgrat l'ús de materials eminentment industrials, l'estructura de l'edifici és la d'un palau, amb el seu impluvium central.

Tipològicament i espacialment, tal com mostra la façana, l'edifici estava constituït per la superposició de tres plantes: un semisoterrani, una planta baixa o principal i un primer pis. Les dues primeres, de gran alçada, suportades per pilars de ferro fos, eren espais principals i privilegiats. El primer pis, clarament més reduït i per a ús intern, es destinava a oficines. De l'entrada principal, destinada únicament al públic, sortia una escala central de metall que conduïa al soterrani, i dues escales laterals que portaven a la planta principal. L'entrada del personal i la dels proveïdors es trobaven respectivament a la dreta i l'esquerra de la porta principal i anaven a donar directament a la planta inferior.

A la planta principal hi havia els serveis públics: al final de la planta, el magatzem de les publicacions concloses, a un costat l'empaquetatge, l'expedició i la comptabilitat. Al centre de la planta hi havia una gran obertura envoltada d'una barana de ferro decorada amb dues puntes d'estrella travades amb rodes plenes de motius vegetals i tancades per dues sanefes, una a la part superior i una altra a la part inferior, amb elements de caràcter floral intercalats, que connectava aquesta planta amb la inferior.

Al soterrani es trobaven les màquines d'imprimir just al centre, que és on hi havia més llum; al seu voltant, el taller de composició, l'enquadernació i les màquines que preparaven el paper per a la impressió. A la planta principal, els diferents espais de treball es dividien mitjançant estructures de fusta i envans de vidre; en canvi, la planta inferior no estava subdividida.

[7]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 La Fundació Antoni Tàpies vol recuperar la història de l'antiga Editorial Montaner i Simon
  2. 2,0 2,1 Garcia-Ventosa, 1993, p. 7.
  3. 3,0 3,1 Patmapa, 2010.
  4. Arxiu Administratiu Municipal de Barcelona. Expedient 707-I/1879-1880
  5. «Antoni Tàpies cuelga su 'calcetín' en la remozada fundación» (en castellà). [Consulta: 7 març 2010].
  6. Cirici, 1963, p. 26.
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 7,7 7,8 Perez Perez, 2013, p. 11.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Editorial Montaner i Simón Modifica l'enllaç a Wikidata