Editorial

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Editorial (desambiguació)».

Una editorial (prové de l'anglès "editorial", alhora derivat del llatí "editor, editōris")[1]) és una empresa que reprodueix i distribueix texts i altres documents (dibuixos, imatges, fulls de música), principalment per tècniques d'impremta o de difusió per suports electrònics.[2] amb un cert tiratge, des d'unes desenes per a llibres d'art fins a centenars de milers per a diaris o llibres d'èxit i segons la importància numèrica d'una comunitat lingüística.

Origen de la professió[modifica | modifica el codi]

Des l'adveniment de la impremta fins a la industrialització al mig del segle XIX, l'ofici d'impressor, de l'editor i del llibreter quasi sempre es trobaven dins d'una i mateixa impresa.[3] A poc a poc l'ofici va escindir-se en tres oficis: d'un costat la producció material i d'un altre costat la comercialització i la distribució i finalment la venda al detall. D'un altre costat, la revolució electrònica condueix una convergència vers l'editorial com a productora de «contingut» multimèdia de qualsevol format: text, música, vídeo o imatge.

Quan es tracta de llibres o de fulls de música, tradicionalment, l'editorial recull l'obra de l'autor, s'encarrega de corregir-la i maquetar-la, dissenya una campanya de promoció i contacta amb llibreries i mitjans per a la seva difusió. L'autor pot dirigir-se directament a l'editorial (on un equip de lectors selecciona les obres per la seva qualitat literària i les seves possibilitats comercials), inscriure's a un concurs que garanteixi la publicació de l'original o recórrer a un agent literari, que fa d'intermediari amb l'empresa i negocia el contracte que protegirà els drets d'autor. L'editorial, un cop ha acceptat el llibre, inicia el procés de producció, amb els professionals corresponents, que s'encarreguen des de polir l'estil a pensar una portada adequada. A vegades l'editor suggereix canvis a l'autor per assegurar que l'obra es vengui millor.

Desmaterialització de l'edició[modifica | modifica el codi]

Des dels anys 1994 l'adveniment de suports de divulgació electrònics va modificar considerablement l'ofici amb diversos formats electrònics (Disc flexible, disc compacte, DVD…) fins a la desmaterialització total de la producció, de la tipografia i la distribució via Internet van considerablement canviar l'ofici de l'editor.[4] La decisió, el 2008 de l'editorial Grup Enciclopèdia Catalana d'abandonar completament l'edició paper de la Gran Enciclopèdia Catalana és emblemàtica d'aquesta evolució.[5] El llibre electrònic és la fi provisional dels canvis al mester de l'editor. Per publicacions que necessiten una actualització freqüent, l'edició electrònica és mostra més eficaç i econòmica que l'edició paper. A la majoria dels diaris, les dues tècniques coexisteixen. «…el mitjà electrònic és molt més barat que el mitjà escrit […] per què no s'ha de suportar el sempre onerós cost del paper, ni tampoc el de la distribució, dos dels capítols més cars en l'estructura de qualsevol publicació impresa.»[6] També per al llibre sembla que les dues maneres d'editar continuaran cohabitant.[7] Altres prediuen la desaparició del format paper.[8] També el mester de llibreter és en plena evolució per la venda per Internet, l'edició a petició (print on demand) o les impremtes instantànies que imprimeixen i enquadernen automàticament davant el client.

L'adveniment de les tècniques digitals de tipografia i d'impressió canvia el paper econòmic de l'editor. Antigament, la fabricació de la plana per a imprimir (plom o més tard òfset) era una inversió que immobilitzava un capital considerable. Al cas de reimpressió s'havia de recomençar l'operació costosa de composició tota l'operació. Doncs un tiratge massa petit en cas d'èxit era un risc econòmic, tal com un tiratge massa llarg en cas de fracàs. La decisió d'acceptar una obra, de ficció o de no-ficció i d'estimar el tiratge depenia fort del talent i la intuïció de l'editor. La fotocomposició, més fàcil per a reproduir va començar a reduir el risc: el compositor només havia de mecanografiar una vegada el manuscrit. Avui, els autors presenten el seu text en format digital, el que redueix les operacions industrials i el cost per a fer-lo apte a la impressió, tot i en tiratges limitats. Junt amb la professió, el cost de mecanografia va desaparèixer.

Si antigament l'editorial era un mitjancer quasi indispensable a l'autor[9] per tal de poder reproduir i distribuir la seva obra, la desmaterialització de la informació permet a un autor de dirigir-se directament als seus clients o lectors, eventualment amb l'ajuda d'un portal de venda: mai no li quedarà un estoc costós d'invenuts. La mateixa evolució, en un estadi avançat, s'observa al cas de les editorials de música. L'editorial pot quedar útil pel seu professionalisme de promoció, de màrqueting i de venda, tècniques que els escriptors o artistes no sempre dominen.

Editorials dels Països Catalans[modifica | modifica el codi]

Als Països Catalans les editorials es concentren a Barcelona. Secundàriament també n'hi ha a València i Palma i, en menor mesura, a altres ciutats amb tradició cultural o universitària (Girona, Vic, Lleida, Tarragona, Valls, la Seu d'Urgell, Benicarló, Alzira, Castelló de la Plana, Alacant, Perpinyà, etc.), a més d'Andorra la Vella.

A la Comunitat Valenciana destaca la concentració d'editorials a la Ribera Alta:[10]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Editorial Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. «editorial». diccionari.cat. GDCL. [Consulta: 27 juliol 2017].
  2. «Editorial». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. «editorial». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. Fèlix Badia, «8.4 Els mitjans de comunicació a la recerca d'un model», Internet: situació actual i perspectives, Barcelona, La Caixa, 2002, pàgines 149-150, ISBN 9788488099921
  5. «Enciclopèdia.cat fa quatre anys que ja no es publica impresa». Vilaweb, 14-03-2012. [Consulta: 6 abril 2012].
  6. Fèlix Badia, ibídem
  7. Manel Sanromà, «Manel Sanromà: “El llibre de paper no desapareixerà ni d'aquí deu anys ni d'aquí cent”», Congrés de Llibreters en Llengua Catalana, 21 de març de 2012
  8. Javier Celaya, «"El llibre de paper perdrà el seu pes rellevant en la societat"», Eroski Consumer, s.d. [consulta el 27 de setembre de 2012]
  9. Li quedava només l'alternativa costosa de la auto-edició.
  10. 10,0 10,1 Serra, Montserrat «Mapar les editorials del País Valencià (Ampliació)». VilaWeb, 2014 [Consulta: 14 juliol 2017].
  11. «Los mejores libros se editan en la comarca». Levante-EMV, 05-11-2016 [Consulta: 14 juliol 2017].
  12. Vicens i Pasqual, Josep «La producció literària dels autors que publiquen reculls de contes al País Valencià (1975-2000)». L'Aiguadolç, 30, 2004, pàg. 99.
  13. «Antoni Martínez Peris i ‘El circuit de Papez’». SonsdeXaloc.cat, 27-09-2013. [Consulta: 23 maig 2016].
  14. «Editorial Germania SL». Expansión. [Consulta: 14 juliol 2017].
  15. Burdeus, María Dolores; Verdegal, Joan «Claves para una sociología de la traducción de narrativa a partir de COVALT (1990-2000)». Meta: Journal des traducteurs, 50, 4, 2005, pàg. 12. DOI: 10.7202/019832ar.
  16. «L'editorial Germania publica “El somni de Vicent Andrés Estellés” de Manel Alonso i Empar Piera». El Punt Avui, 19-02-2013 [Consulta: 7 març 2013].
  17. «Salvador Lauder, nacido en Carcaixent, claro exponente de la nueva generación de poetas valencianos». El Seis Doble, 2012 [Consulta: 14 juliol 2017].
  18. Serra, Montserrat «La nova situació editorial al País Valencià i els vells desafiaments». VilaWeb, 09-12-2014 [Consulta: 14 juliol 2017].